El Govern espanyol de coalició conformat per PSOE i Sumar ha viscut pocs moments tan tensos com el del proppassat 20 de març. El consell de ministres dʼaquell dia va ser tens com cap altre. Els cinc membres del gabinet adscrits a Sumar van decidir plantar-se: pretenien aprovar, sí o sí, un decret contundent de mesures sobre lʼhabitatge que incloguera la pròrroga automàtica dels contractes de lloguer subscrits en 2021 i 2022, tot just després de la pandèmia. Esgotat el període de cinc anys a què lʼarrendatari té dret a mantenir-se a la vivenda segons la llei, la renovació del lloguer podia convertir-se en un suplici per a molts dels inquilins. Els preus sʼhan disparat en el darrer lustre molt per damunt dʼuna inflació que també ha repuntat a causa de fenòmens diversos, com ara la guerra a Ucraïna. El context actual, fruit de lʼescalada bel·licista internacional, no ha fet sinó enlairar-los encara més.
El decret, acceptat dʼaquella manera pels socialistes, va entrar en vigor lʼendemà xmateix: dissabte 21 de març. I com a decret, ha de ser convalidat pel Congrés en un termini màxim de 30 dies hàbils. Els caps de setmana i els festius de la Setmana Santa han permès allargar la votació en qüestió fins la setmana entrant. Dʼuna banda, per tal dʼafavorir el màxim dʼarrendataris possible, perquè la comunicació de la pròrroga durant la vigència del decret governamental tenia efectes immediats: qui se nʼha acollit, tindrà congelat el preu del lloguer fins el 31 de desembre de 2027. I, dʼaltra banda, perquè un marge de temps més dilatat obria la porta a la negociació amb Junts per Catalunya. Sense els seus vots —i els del PNB— la iniciativa estava condemnada a fracassar. Lʼoposició de PP i Vox es donava per feta.
«La gent no haurà de marxar de sa casa perquè li apugen un 50% el preu del lloguer», va felicitar-se el ministre de Consum en nom de Sumar, Pablo Bustinduy, visiblement més feliç que la titular de Vivenda, la socialista Isabel Rodríguez. «Som conscients que no existeix una majoria parlamentària per a la convalidació del decret, però el Govern progressista de coalició no vol renunciar a donar una resposta a lʼemergència habitacional que pateix una bona part de la ciutadania», va manifestar el president Sánchez. Un Govern progressista emanat dʼun Congrés que no ho és, de progressista. La convicció que no sols hi posarien molts peròs el PP i Vox, sinó també el PNB i Junts, és prou indicatiu de la legislatura espanyola tan contradictòria iniciada fa poc de tres anys, després dels comicis del 23 de juliol de 2023. La manera dʼacarar un dels problemes principals de lʼEstat, el de lʼhabitatge, denota que la majoria parlamentària és més conservadora que progressista. Per si algú, encara avui, en tenia dubtes.
Bustinduy nʼera ben conscient, dʼaquest punt feble. No obstant això, en eixir dʼaquell consell de ministres, va marcar-se el repte de capgirar la truita: «Disposem dʼun mes per a aconseguir tota la força social, la mobilització necessària perquè en aquella votació es perceba clarament qui està a favor de protegir milions de persones i qui defensa un altre tipus dʼinteressos». La frase, amb to lacònic, barrejava la crida enèrgica a «la força social» amb la certesa implícita que els defensors dʼ«un altre tipus dʼinteressos» representen, ara com ara, la majoria a lʼhemicicle.
«Racistes» i «classistes»
En un intent dʼinjectar optimisme, els portaveus de Sumar apuntaven que les converses amb Junts estaven en marxa. La flama estava viva, veien a dir. Les declaracions públiques dels portaveus de la formació independentista transitaven, però, en una altra direcció. I el republicà Gabriel Rufián, entre la convicció i el pressing, insistia que els de Carles Puigdemont tombarien el decret sobre lʼhabitatge. No els tremolaria la mà, assegurava.
Yolanda Díaz va afirmar que considerava Junts «racista» i «classista», i no de feia poc, sinó des de «sempre»
Si algú en tenia dubtes, si les esperances dipositades en la negociació es mantenien intactes, la vicepresidenta segona, ministra de Treball i líder espiritual de Sumar, Yolanda Díaz, va encarregar-se de llançar-les per terra. Era el 16 dʼabril i era entrevistada per Carlos Alsina al seu programa Más de uno, dʼOnda Cero. En aquell moment, davant lʼestupefacció del periodista, Díaz va qualificar Junts de partit «racista» i «classista». Una convicció personal —va afirmar— no esporàdica i que no venia de nou, sinó que havia albergat «sempre».
Aquelles paraules van caure com una bomba a Waterloo. Lluny quedava la foto plena de joia que la mateixa Díaz va fer-se amb Puigdemont al Parlament Europeu en setembre de 2023, quan la investidura de Sánchez posterior al 23J encara estava en l’aire. Junts va afanyar-se a comunicar, públicament, la fi de les relacions amb Sumar. I no era la primera vegada que passava una cosa així.
De fet, la votació de dimarts al Congrés se celebrarà tot just un semestre després de la compareixença de Puigdemont a Perpinyà del 27 d’octubre passat. La direcció de Junts acabava d’acordar el trencament de relacions amb el PSOE. «No hi ha prou confiança», va exposar l’expresident de la Generalitat de Catalunya, «semblava que havien entès el missatge, però només ho feien veure». Puigdemont va remarcar que Sánchez havia ignorat «la seva debilitat parlamentària» i li advertia que no validaria cap de les grans iniciatives que presentara a la Cambra. «Podrà ocupar poltrones, però no podrà governar; podrà tenir poder, però no podrà exercir el govern», va sentenciar el líder de Junts.
En el ple de dimecres passat, la portaveu de la formació a l’hemicicle espanyol, Míriam Nogueras, incidia en la mateixa idea: «Fa massa temps que ocupa el poder sense una majoria, senyor Sánchez; culpa de tot la dreta, amb la que pacta segons li convé, incompleix els acords; aprova polítiques d’esquena del Parlament, però no aplica les polítiques que aprova, i la cirereta del pastís són els casos de corrupció que l’envolten».
Nogueras ja havia explicitat, per activa i per passiva, que el seu grup no pensava donar suport al decret sobre l’habitatge i va elevar encara més el to després de sentir les paraules de la vicepresidenta segona. «Si Sumar, Podemos, Rufián, PSOE i tota la colla ens insulten i pressionen per defensar la classe mitjana i treballadora de Catalunya, potser és que han desconnectat del nostre país», emfasitzava en una entrevista a Catalunya Ràdio.
Votació i… moció?
Junts sempre ha deixat clar que la pròrroga dels lloguers perjudicava els propietaris dels habitatges, molts dels quals —assenyalaven— petits tenidors que no tenen res a veure amb els fons d’inversió especulatius. Com a contraproposta, van plantejar que el Govern retorne als ciutadans una part dels ingressos extraordinaris que —a través dels impostos— està obtenint per la pujada continuada de la inflació. Un «excés de recaptació» del que se’n beneficia l’Estat, en exclusiva.
Junts només accepta mesures de vivenda relacionades amb les reduccions impositives
El paquet de mesures addicionals de Junts en matèria de vivenda, totes elles des de la perspectiva impositiva, proposava deduccions a la rehabilitació, que la vivenda d’una persona gran continue sent considerada la seua primera vivenda malgrat que estiga vivint en una residència, o permetre que els deutors hipotecaris cancel·len el seu deute pel mateix preu que el banc haja venut l’habitatge a un tercer. De congelar els preus del lloguer, però, res.
Fa una setmana, la portaveu adjunta de Sumar en representació d’En Comú, Aina Vidal, mantenia la il·lusió de què prosperara la convalidació del decret. Trobava que hi havia «aigua a la piscina». Però Nogueras, en declaracions a una altra emissora, RNE, afirmava que «ni tan sols no hi ha piscina». Tampoc no va servir de res la compareixença del portaveu adjunt de Sumar al Congrés i membre de Compromís, Alberto Ibáñez, subratllant que la millor manera de «demostrar» que Junts «no és racista ni classista», com havia etzibat Díaz, exigia el vot a favor del reial decret.
Un canvi de posició de Junts —ni que siga el dia del ple, en els minuts de descompte— sembla del tot impossible. Com també ho sembla que els de Puigdemont s’avinguen a donar suport, en els tretze mesos que resten de legislatura, a una moció de censura presentada pel PP. La moció tindria èxit si populars, Vox i Junts hi votaren a favor.
Però els juntaires, d’això, tampoc no volen sentir-ne a parlar. Atemorits per l’ascens a les enquestes d’Aliança Catalana i conscients que una aliança amb PP i Vox —ni que siga tàcita, per fer fora Sánchez de La Moncloa— podria afectar encara més la seua expectativa de vot, han conclòs que la millor tàctica és aquesta: separar-se per complet de les forces progressistes que governen l’Estat sense provocar un canvi de color polític. Aplicar la dita de qui dia passa, any empeny. I anar fent fins que les urnes dicten sentència. Fins aleshores, de tant en tant, continuaran sent el centre de totes les mirades.