A la retina dels valencians, persisteixen com un malson les estampes de fang, cotxes amuntegats i rostres desolats per la dana. L'aigua viscosa va difuminar records, va dissoldre esperances i, especialment, va endur-se vides. La gran riuada del 2024 va obrir una ferida als habitants de nombrosos municipis valencians, on l'ennegriment dels núvols encara genera incertesa i records angoixants. Cantava Raimon que «al meu país, la pluja no sap ploure», però durant aquell 29 d'octubre l'afirmació va quedar-se curta.
Les previsions meteorològiques dels organismes estatals van avisar d'aquell desastre —com s'ha contrastat a la instrucció de la causa judicial de la dana. Tanmateix, i arran de l'entrada en una època marcada pel canvi climàtic i l'aparició de fenòmens atmosfèrics més intensos i descontrolats, Compromís va proposar la creació d'un Servei Meteorològic Valencià. A imitació dels òrgans impulsats a Galícia, Catalunya i el País Basc, l'objectiu era comptar amb una informació més acurada i disposar de més estacions arreu del territori valencià.
Aquesta proposta suposava eixamplar l'autogovern i situar-se al nivell dels catalans, els bascos i els gallecs en aquesta matèria. La iniciativa, però, va xocar amb la negativa del PP des del Consell. A finals de març, els populars hi van votar en contra, a les Corts Valencianes. El seu rebuig va comptar amb la complicitat de Vox, una força ultradretana ancorada en el centralisme i en unes coordenades d'oposició a qualsevol ampliació de l'autogovern.
Si a l'etapa de Francisco Camps a la Generalitat Valenciana es va impulsar una reforma estatutària perquè els valencians optaren a les mateixes competències que Catalunya i la resta de territoris de l'Estat espanyol —batejada com a «clàusula Camps»—, el mandat de Carlos Mazón ha estat allunyat de qualsevol aspiració de reforçar l'autogovern. Només va albirar-se un intent d'augmentar la potència gestora de l'Administració valenciana en reclamar les competències sobre el litoral.
Marcat per la gestió de la dana, els seus anys com a president dels valencians van caracteritzar-se per la sintonia amb Vox i les invectives —especialment del seu conseller d'Educació, José Antonio Rovira— contra l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), una de les principals institucions estatutàries. L'entitat normativa de la llengua al País Valencià va patir l'ofegament econòmic del Consell de Mazón, així com la deslegitimació de l'excap del Govern valencià, del seu responsable d'ensenyament i, singularment, dels seus socis ultradretans.
Tanmateix, el nou comandant en cap dels valencians, el popular Juanfran Pérez Llorca, ha canviat el pas i s'ha mostrat com un defensor de l'AVL. L'actual baró del PPCV també ha reclamat a Madrid les competències per a gestionar les costes valencianes, tot i que aquesta mena de reivindicacions autonomistes no han estat acompanyades, de moment, d'una voluntat d'augmentar les estructures de l'autogovern valencià. De fet, els populars estan sotmesos als designis de Vox en el terreny identitari. Només es perceben traces d'un regionalisme folklòric habitualment atiat pels dretans.
L'espill botànic
L'actitud d'un PP lligat a l'espanyolisme i el centralisme de Vox contrasta amb les espurnes botàniques per muscular l'autogovern. Amb el socialista Ximo Puig com a president de la Generalitat Valenciana i del bracet de Compromís, el primer executiu progressista va impulsar l'Agència Tributària Valenciana. Es tractava d'un organisme destinat a la gestió, recaptació, liquidació i inspecció dels tributs propis i cedits que es generen en el territori valencià. La seua activació corregia un dèficit a l'autogovern dels valencians, ja que hi havia altres autonomies, com ara Múrcia, que ja l'havien posada en marxa.
El naixement d'aquesta agència va conviure amb la injecció de vida a organismes com ara l'Institut Valencià Cartogràfic o la resurrecció de l'Institut Valencià d'Estadística, escapçat pels populars en 2012. L'objectiu era caminar per equiparar-se a Catalunya, el País Basc o Andalusia, territoris amb importants i potents serveis d'estadística. Junt amb aquestes mesures, es va incrementar el perímetre institucional autonòmic després d'una etapa de retallades i austeritat del PP, així com van crear-se altres agències per enfortir la capacitat d'actuació i d'incidència de la Generalitat Valenciana.
Amb el socialista José María Ángel com a responsable d'Emergències, es van fer els primers passos per a la construcció d'un cos unificat de bombers. A imitació de Catalunya, es buscava trencar amb l'anomalia d'un servei d'extinció d'incendis esquarterat i sotmès als interessos corporatius dels cossos provincials, fins al punt que els actuals treballadors contra el foc de la Generalitat Valenciana estan supeditats al dictat dels consorcis provincials.
L'impuls de la Unitat Valenciana d'Emergències i la creació d'una societat pública per a integrar aquests serveis foren pedres per a edificar aquest cos unificat, però la teranyina d'interessos provincials i la posterior arribada dels populars a l'Administració valenciana frustraren la proposta. Arran de la gran riuada del 2024, els sindicats de bombers revifaren aquest plantejament i Compromís defensaria la mesura a les Corts Valencianes i a les diferents diputacions valencianes, on el PP va exhibir la seua defensa de la lògica provincial.
L'etapa d'Ángel al capdavant de l'àrea d'emergències de la Generalitat Valenciana va deixar una altra espurna per a enfortir l'autogovern valencià: la creació d'una mena de Mossos valencians a partir de la policia local. Aprofitant la nova normativa de coordinació de policies municipals, les forces botàniques van incloure una disposició addicional per complir amb el mandat estatutari de la creació d'una policia autonòmica.
La idea era adaptar el model de les Brigades Especials de Seguretat de la Comunitat de Madrid, impulsades per Esperanza Aguirre en 2004. Aquella via permetia crear una mena de policia autonòmica amb agents municipals. L'infrafinançament dels valencians va deixar en guaret aquella proposta per a recuperar una mena de Minyons —un cos policial que va existir al País Valencià abans de la desfeta d'Almansa del 1707— del segle XXI. En el seu moment, s'estimava que la iniciativa comportava una despesa de 300 milions d'euros.
Vuit anys després de govern del PSPV i Compromís —més tard, amb la participació en l'executiu de Podem i Esquerra Unida del País Valencià—, va haver-hi esforços per recuperar el vigor de les comarques. De fet, es va impulsar una mena de comarcalització a la carta, que va generar suspicàcies als sectors més nacionalistes. Tot i aquest intent de dotar a les mancomunitats comarcals de més incidència, l'arribada del tàndem del PP i Vox va esborrar-les del mapa valencià.
La gran fita d'aquell temps botànic, però, fou la reobertura de la radiotelevisió pública. Això sí, no sense polèmiques. La recuperació d'uns mitjans propis va curar l'anèmia comunicativa que havien insuflat els populars amb el tancament de l'antiga Canal 9, convertida en un ens amb un deute mastodòntic i mutada a òrgan de propaganda de la dreta espanyola. L'ombra de la manipulació ha tornat a revifar a À Punt, especialment amb els canvis de les normes de control per part de la formació de la gavina i els deixebles al País Valencià de Santiago Abascal.
Les guspires de les administracions progressistes per enfortir l'autogovern valencià van intercalar-se amb altres demandes per ampliar les capacitats de la Generalitat Valenciana, com ara amb la petició perenne del traspàs de la gestió del servei dels trens de rodalia. Puig, fins i tot, va plantejar una governança dels aeroports conjunta amb l'Estat espanyol, com fa anys que intenten tant Catalunya com el País Basc. Amb una gran quantitat de competències i d'espais pendent de desenvolupar, els marges de l'autogovern valencià semblen restar estancats.