El país està fet d'Ovidis i Tereses, de Tirants i Carmesines, de gegants del Romaní i dimonis fumadors. Està ple d'esbarzers amb punxes contra els ocupants, de dones valentes que són fidels al seu poble, de llunes guerrilleres i balls de rojos. Perquè, malgrat els fills de les camises blaves, s'ha alimentat la polseguera i s'ha plantat cara als embriagats d'Espanya eterna. Perquè ni Almansa ni Francisco Franco han derrotat als fills de la terra, que colpegen amb martells els murs d'amargor.
Ni el futur espès, ni tampoc la sequera, han estat impediments perquè es faça saó i es combata a tornallom pel país. Els dos concerts de retorn de La Gossa Sorda d'aquest cap de setmana a Picassent (Horta Sud) han estat una explosió de colors entre la foscor de la nit, un revifar de la flama aborigen, d'aquella que batega al cor de milers i milers de militants quadribarrats. La banda pegolina va despertar la nostàlgia dels seus himnes, però, especialment, va sembrar lluita, com ara donant veu al Sindicat de Llogateres i al Sindicat d'Habitatge en l'actuació del 24 d'abril.
Arrelats a les lluites pel territori i contra aquells que volen acabar amb el model agrari valencià, visibilitzaren la batalla dels pegolins Guaitem la Terra —submergits a evitar un macroprojecte a la Marina Alta— i de la Unió de Llauradors. La memòria contra la negligència de la dana estigué present amb l'Associació de Víctimes Mortals 29-O, Damnificats de l'Horta Sud i l'Associació de Víctimes de la Dana 29-O. «Tornallom és una paraula molt nostra i que il·lustra la resposta del poble no sols els dies successius a la dana, sinó encara avui, divuit mesos després», va proclamar Rosa Maria Álvarez, veu de les víctimes de la gran riuada.
«Estem ací per reclamar justícia divuit mesos després d'una tragèdia humana evitable i provocada per la negligent i dolorosa gestió del Govern valencià», va expressar la ràbia dels damnificats per aquell torrent d'inconsciència governamental. «No és només un concert —va remarcar—, sinó que també és un espai de veu, lluita i reivindicació. Avui posem nom i dignitat a una realitat que no potser oblidada, de 230 vides, de 230 històries truncades». «Ens han volgut callar, ens han volgut esgotar, però la història no l'escriuen els governants», va apuntar Mariló Gradolí, una altra de les portaveus dels col·lectius en memòria de les víctimes de la barrancada.
El clam contra l'expresident de la Generalitat Valenciana, el popular Carlos Mazón, i els crits perquè deixe d'aferrar-se a l'escó del concert del 24 d'abril es va transformar en combat pel valencià i el país durant l'actuació del 25 d'abril, en plena Diada nacional del País Valencià. «Els molesta que pensem en valencià», va trencar el silenci Famílies pel Valencià, que van demanar «un futur digne per a la llengua». «Contra la castellanització dels nostres pobles i de les nostres ciutats», va exclamar Yago Carrilero, de Joves d'Acció Cultural del País Valencià.
«És el moment de donar guerra i no abaixar el cap», va empentar a la batalla mentre la flama del Correllengua Agermanat apareixia a l'escenari. Les llums de milers i milers de mòbils formaren un mosaic de reivindicació de la llengua pròpia. «No deixem que s'apaguen les llums de la cultura i la llengua que ens uneixen, que uneixen a Catalunya, les illes Balears i el País Valencià», etzibaren des del Correllengua Agermanat. «Al llarg de la nostra ruta per pobles i comarques, ens hem trobat amb una llengua viva i arrelada. I per això ens la volen reduir a un reducte folklòric», parafrasejaria Blanca Garcia Oliver, un dels rostres d'aquest moviment lingüístic, al savi Joan Fuster.
Pot començar la mascletada!
La ràbia de Sociologia Animal, el combat de Jazzwoman i la disbauxa de Tito Pontet exerciren de prolegòmens de dues actuacions enllestides per a inscriure-les a la història musical del país. Amb idèntic guió en ambdues cites sonores, engegarien la seua mascletada melòdica amb «Farem saó», tota una declaració d'intencions del seu objectiu de retorn: sembrar musicalment i política. «Deu anys després, ací som. A tornallom», proclamaria Josep Nadal, cantant i rostre de La Gossa Sorda, abans que sonara la combativa «De cara a la paret», nascuda per mostrar la vigència del combat nacional contra la croada castellanitzadora i espanyolitzadora.
«La guàrdia» transportaria a un públic intergeneracional als temps de l'adolescència rebel i «Quina calitja» recordaria l'amenaça persistent del canvi climàtic. «Vint anys de lluita contra el canvi climàtic. Resulta que els punkis teníem raó», trauria pit Nadal, mentre la gent corejava una lletra que fusiona amor i consciència. «El pecat original» exhumaria el so combatiu de la dolçaina. «Endavant, fills i filles de la classe obrera!», empentarien des de l'escenari, on destacaria amb la seua prodigiosa veu La Maria.
«Són deu anys en els quals La Gossa Sorda vos ha trobat molt a faltar. Avui, reivindiquem l'Horta Sud, la memòria de les 230 víctimes de la dana, els voluntaris que no s'ho van pensar dues voltes. Ha estat el poble qui ha fet dimitir al criminal de Mazón», encendria de ràbia i aplaudiments a la graderia. «Ara, ens volen destruir l'horta. Però el poble sempre salva el poble i els enviarà a fer la mà!», escridassaria, com a pròleg de «La nostra sort». La vibrant «Aire» desencadenaria inesgotables pogos i serviria per a agrair la lluita de Guaitem la Terra, Per l'Horta, Xúquer Viu i tots els col·lectius en defensa del territori des del micròfon de Nadal.
Amb una samarreta vintage del Rayo Vallecano divendres i una del Bayern de Múnic dissabte, irrompria Júlio Maloa, una de les veus de La Raíz, per cantar junt amb Arnau Giménez, guitarra de la banda pegolina, fundador del projecte Malifeta i antic component de Zoo, la mítica «Casalla paradise». Més tard, al concert de dissabte, Pablo Sánchez, icona del grup gandienc, apareixeria als escenaris per cantar junt amb Àlex Seguí, una de les veus de La Gossa Sorda, «Falsos i absurds».
«Babaloco» prolongaria la mística jamaicana i «Tres de Pego» recuperaria l'ànima skatalítica, la memòria dels refugiats, d'aquells que van jugar-se la vida contra el jou i les fletxes. Les cordes vocals d'Alba Terol, cantant de Tito Pontet, engaliparien d'emoció. «Per la gent que ho va donar tot per les llibertats, per tots els que planten cara a l'extrema dreta i el feixisme», reconeixeria Nadal.
«La causa de Gaza i de Palestina és la causa de la humanitat», proclamaria, així com faria promoció dels refrescos Palestine Drinks, una marca que entrega els seus guanys a la lluita palestina. «Exigim al Govern espanyol el trencament de les relacions comercials i diplomàtiques amb Israel», demanaria, així com criticaria la presència de les bases nord-americanes a l'Estat espanyol. Pel Sàhara, Palestina i Kurdistan, donaria la benvinguda a la bogeria a la pista amb «Ball de rojos».
Entre estelades, senyeres quadribarrades i banderes palestines, viatjarien a les beceroles de la llarga biografia de la banda pegolina per interpretar «Garrotades», un hit del punk-rock dels seus inicis que només cantarien aquells fans amb hores i hores de cremar la seua discografia, amb incomptables concerts al seu historial. La nostàlgia de la primera dècada d'aquest mil·lenni persistiria amb «Putrefactes» i arribaria al seu cim amb un himne contra l'ocupació espanyola, contra «els estómacs agraïts del sistema per als quals els Països Catalans són un problema», contra aquells que volen un país assimilat a Castella: «Senyor pirotècnic».
La pulsió nacional i els correfocs dominarien la pista. Hi hauria ulls vidriosos, senyeres al vent, empentes, jocs de cames importats des de Kingston i l'Anglaterra rude del segle passat, punys alçats i consignes independentistes. Amb el cor encongit pel trasllat temporal als anys de la primera efervescència de l'escena, el tempo s'estabilitzaria amb «La veu trencada». «Diuen» i «Mos-kou» apujarien les pulsacions, provocarien el vol dels gots i foradarien en cercles l'estampa del públic.
Sense temps per a respirar, ni per a agafar impuls, hi hauria versos contra els hereus dels vencedors i els seus negocis depredadors, una crida a favor dels treballadors d'aixada, cabàs i tractor, un cant enfurismat contra aquells que arrasen la nostra terra. «Batiste ceba» agitaria consciències, encendria pirotècnia i retornaria aquells redoblants de la bateria abans de la batalla, quan la gent es tira cap enrere, s'obri en circumferències i s'agenolla amb les mans alertant de la guerra festiva. «Som nets i fills de llauradors», afirmaria Nadal amb orgull, mentre criticava la pesta comercial de Mercosur i donaria el seu suport «als valents i les valentes que treballen el camp».
«Recordem aquella València que plantava cara a la imposició castellana, als joves milicians que van parar el cop feixista, la primavera valenciana, els voluntaris travessant el pont de la solidaritat. Que bonica és aquesta València. Esperarem fins que caiguen», faria memòria, abans d'interpretar la joia de la corona del seu repertori: «Camals mullats». Els «t'estime, t'estimo, t'estim» ressonarien entre llàgrimes, besos dels enamorats i mirades més que còmplices; es cantarien a ple pulmó per aquells que defensen una llengua viva de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó. Esteve Tortosa i Marc Andrés, cantants d'Auxili, farien de Pirat's Sound Sistema. La pantalla mostraria imatges de l'expresident Francisco Camps i de Marcos Benvanet, l'autoproclamat «ionqui dels diners».
A les guitarres i les dolçaines dels pegolins, quedaria pólvora per a l'epíleg. Amb Giménez al comandament, «Esbarzers» desencadenaria l'eufòria i la bogeria a la pista, erigint-se el recinte Clara Campoamor de Picassent en un pogo inesgotable. «La polseguera», amb La Maria transportant els espectadors al paradís amb la seua veu angelical i vigorosa, i «Entre canuts» serien la cloenda als lladrucs musicals de La Gossa Sorda. El tret de sortida a una minigira per a fer saó i alimentar la flama aborigen i un país que es rebel·la contra qui vol posar-lo de cara a la paret.