—En primer lloc, m’agradaria parlar del guardó que ha guanyat amb el llibre Les síl·labes del teu nom. Com s’ha sentit en rebre el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira?
—El Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, sense desmerèixer la resta de guardons, avui dia és un dels més importants que hi ha a les nostres lletres. Primer vaig sentir un poc l’impacte de dir: «De veritat l’he guanyat?». Després, l’alegria i l’orgull. També vaig experimentar la responsabilitat d’estar a l’altura d’un premi amb una trajectòria tan important.
—A banda d’aquest reconeixement, n’ha guanyat d’altres. Què creu que aporten a la literatura aquests guardons?
—Una cosa que aporten és el fet de poder estar en contacte amb els lectors. És cert que hi ha molts llibres publicats que no tenen cap premi. Però, quan estàs començant, el fet de rebre un premi et permet arribar al públic. A la fi, un llibre sense lectors no té cap sentit. Tots els premis que he rebut m’han permès crear aquest pont entre la lectura, els lectors i la literatura. Estic molt agraïda.
—Respecte a la novel·la, com definiria l’estil de Les síl·labes del teu nom?
—L’estil és àgil, sobretot els diàlegs. Són molt dinàmics i li donen profunditat als personatges. El fet que siga novel·la negra, que tinga misteri, li dona eixa agilitat a l’hora de llegir-la. Una altra cosa que em diuen és que és fàcil de llegir. No ho considere un retret. Una cosa no és millor pel fet de ser més complexa. Quan em diuen que és fàcil de llegir, sempre ho considere positiu.
—Per a escriure la història, va inspirar-se en algun cas?
—Quan estàvem fent la promoció de la novel·la, jo deia: «És un true crime a la valenciana», perquè hi ha molts crims i successos que han passat en la realitat. El principal, el que investiga Lola Desco, no. Però molts que hi estan relacionats sí que són crims que malauradament han passat. Això sí, estan contats de forma literaturitzada, no s’acullen totalment a la realitat.
—Els fets de la novel·la ocorren a València i al Camp de Túria. Quina influència té l’entorn en el llibre?
—Per a mi l’entorn és un element clau de la novel·la. Per una banda, jo soc una enamorada de la ciutat de València. Sempre té alguna cosa per descobrir-te. Després el Camp de Túria, perquè jo soc d’allí i m’agrada escriure dels espais que conec. A més, no són els espais més literaturitzats del món. Si qualsevol espai nord-americà pot ser digne d’una pel·lícula, per què el que ens envolta no pot ser-ho? Sé que la gent que és de la zona reconeix els llocs que apareixen en el llibre. Però, encara que no conegues absolutament res, la novel·la té una quotidianitat que t’ho fa proper.
—Per què creu que els éssers humans sentim tant d’interès pel crim?
— Per una banda, tenim una cosa que no podem oblidar, que és el morbo. Però també vaig estar llegint que la gran majoria dels espectadors de true crime eren dones. Quan tu escoltes el crim, el sents a distància, per molta llàstima que et done la víctima. Conèixer la psicologia que té una persona que ha comès un crim, pensem que ens pot ajudar a detectar banderes roges. Per a protegir-nos en el dia a dia. Tot i que al final aprens una cosa: que si t’ha de passar alguna cosa, et passa.
—Aquest crim del llibre és molt especial, perquè la investigació no comença com la resta. Ens podria contar per què?
—És un crim que ja s’ha investigat i ja se sap qui és el culpable. No hi ha res a fer. Però sí que es planteja el dubte: si un assassí en sèrie no ha comès un crim en concret pel qual ha sigut trobat culpable… Ací comença tota la investigació de Lola.
—Lola fa una investigació en què es troba amb un simbolisme i unes llegendes que no s’esperava. Li agraden aquests temes?
—Un dels llibres que tinc es diu Arrels de llegenda, i parla sobre les llegendes i rondalles del nostre territori. No només és un recull d’històries, sinó que també faig una xicoteta investigació de l’origen. Ací tenen molta importància els símbols. D’alguna manera, en pràcticament tot el que escric això sempre apareix. Una característica del meu estil és que les coses mai no són el que semblen.
—En el llibre es tracta el tema de la prostitució. Com pensa que s’ha d’escriure sobre açò?
—Jo he intentat no caure en la caricatura. Crec que ho he aconseguit. Ací el que veiem són unes persones que malauradament s’han vist abocades a exercir la prostitució. De fet, un dels personatges ho explica molt bé: diu que, tot i que no volguera, fou el camí que va tindre. Açò, en una ciutat com València, que pot ser molt ferotge. És un tema que he intentat tractar-lo amb naturalitat, com si foren persones reals.
—També ho ha fet amb la transsexualitat.
—Sí. Òbviament, és una cosa que es diu perquè és rellevant i té una importància en la vida de les persones. Però això va més enllà del que són. També tenen unes aspiracions, uns amics i volen fer coses. Per a mi, el més important amb els personatges és donar-los aquesta part humana. Les persones som moltes coses.
—Precisament ara que parla d’aquesta part humana, la protagonista dubta en diverses vegades sobre què fer o sobre si mateixa. És una manera d’humanitzar al personatge?
—Lola Desco és detectiva, i dir açò és molt misteriós. És cert que en el seu treball és molt professional, però en la seua vida personal és un poquet desastre. Per una banda, veus que és una dona molt dura, però per altra tens aquesta part. Sí, està fet totalment a propòsit, perquè si ens quedem només amb la detectiva, crec que es perd la part humana.
—Quin llibre de novel·la negra recomanaria?
—M’agradaria recomanar la saga Alfabet del crim, de Sue Grafton, que també té com a protagonista una detectiva. M’agrada molt la investigació que fa i la quotidianitat de la protagonista. Ma mare i jo els llegíem, i tinc aquest record tan bonic de comentar lectures amb ma mare.
—Les síl·labes del teu nom també fa referència a lʼesquelet de les paraules. Tenia clar el títol de l’obra?
—He de confessar que soc un poc desastre amb els títols. D’alguna forma, aquest títol va sorgir amb Bel, Mabel, Isabel, que és la víctima. Crec que té un punt estellesià, perquè Estellés parla d’un alfabet de síl·labes, síl·labes de vidre… Fa poquet, en un club de lectura a la Vall d’Uixó, em van dir que els havia agradat molt, perquè el llibre comença i acaba amb el títol, i els havia semblat un cercle perfecte.
—A banda d'escriptora, sou professora en un institut. Com pensa que es pot incentivar la lectura entre la joventut?
—Crec que tenim grans lectors. Sobretot són xiques. Tristament, moltes persones lligen mentre estan a l’institut i una vegada l’acaben, no tornen a agafar un llibre en la seua vida. En el meu departament tenim un acord de no fer exàmens de lectura, sinó cercles de lectura. Tots els alumnes poden compartir què els ha semblat i hi aporten idees. Hem d’escoltar-los i, per ara, funciona molt bé.