‘L’última trucada’, de Gerard López Fageda, un thriller radiofònic amb fons social

Abans d’aclarir de què estem parlant quan diem thriller radiofònic —o mediàtic, en la promoció editorial— convé advertir que Gerard López Fageda (Torelló, Osona, 1973) és un periodista amb una extensa experiència radiofònica com a guionista de La tardade Catalunya Ràdio, sotsdirector d’El matí d’aquesta emissora, editor d’informatius o, fins i tot, cap de política de la ràdio pública catalana. Tot, després d’haver passat per diversos mitjans locals, no exclusivament radiofònics. I d’haver fet un debut literari en clau de misteri amb Terra Magra (Més Llibres, 2024).

La falca —mai millor dit— biogràfica ve a tomb, perquè L’última trucada, a més de ser el fruit de la imaginació de l’escriptor, és filla del coneixement que té del mitjà radiofònic, en especial dels espais d’actualitat matinals i vespertins, autèntics contenidors de temàtica variada, amb forquetes que van del contingut més polític a l’anècdota més extravagant. De fet, l’epicentre de la novel·la és un d’aquells espais, un fictici La Cafetera, un programa per a la sobretaula d’una emissora, Ràdio Principat, que hem de deduir que és una ràdio privada; en el món intern de la novel·la, que barreja referències reals amb ficcionals, una de les més importants de Catalunya.

Així les coses, és molt revelador que novel·la incloga una nota d’advertiment en què López Fageda alerta que «en alguns casos, les notícies alarmants i estrafolàries que hi apareixen tenen un referent real». Unes altres estarien inspirades en casos autèntics. La resta, serien inventades «de dalt a baix». En una novel·la que, en el fons, és un gran joc amb el lector, una de les primeres coses que proposa l’autor a les persones que han començat a llegir és tractar d’esbrinar quines de les notícies són reals i quines no. Tindria un punt de contracultural si no és perquè el joc, en el fons, és innocu als efectes de la història principal; la trama central, el nus de la qüestió que planteja la narració, és impossible que es puga relacionar amb res que haja passat. Però podria passar? Vegem-ho.

L’oient tocapilotes

Després d’un capítol enigmàtic narrat en tercera persona, que ens presenta un personatge, Albert Capdevila Cubí, que rep el missatge que suposa «la fi d’una relació extramatrimonial», L’última trucada explica la història, a través de la veu de la productora del programa, Núria Muñoz, d’un oient malcarat i bastant pedant de La Cafetera, Ricard Prat, un senyor que, amb les seues intervencions, revoluciona un programa amb índexs d’audiència preocupants.

Aquesta trama principal s’alterna amb els avatars vitals i relacionals de l’equip de La Cafetera, especialment de la nostra narradora, col·lapsada pel treball i per una filla adolescent amb ecoansietat. Alhora, López Fageda ens proporciona l’escaleta diària del programa i les discussions per compondre-la, amb continguts seriosos i peregrins, una part del relat que estira el to lleuger, introdueix vectors d’actualitat i costumisme 2.0 i augmenta la sensació de caos en el programa, si bé és una estructura que acaba allargassant el llibre.

L’interès de la narració, en tot cas, està en com Ricard Prat serà capaç o no d’aconseguir els seus objectius. En aquest punt, el llibre aconsegueix mantenir l’interès, amb un to mestís, molt dels nostres dies, en què el lector ha de descodificar cada moment què hi ha de paròdia i què hi ha de reflexió més o menys seriosa.

El llibre aconsegueix mantenir l’interès, amb un to mestís, molt dels nostres dies, en què el lector ha de descodificar cada moment què hi ha de paròdia i què hi ha de reflexió més o menys seriosa

Al costat d’aquesta capacitat per sostenir el relat, hi ha una escriptura que, com passa sovint en les propostes de gènere, sembla un guió audiovisual —no descarteu que ho siga algun dia—, amb una escriptura directa, al gra, amb un pes aclaparador d’uns diàlegs ben construïts, normalment substanciosos. Un artefacte absorbent i directe, funcional, més visual que literari, defensat per l’autor de manera satisfactòria pel que fa al nus de la història.

Una altra cosa és la resolució de la qüestió plantejada. Sense avançar argument, per si n’esteu interessats però no hi heu fet mos encara, L’última trucada obre una escletxa a l’esperança sobre el paper dels mitjans convencionals, la ràdio en aquest cas, com a instrument de transformació. Tot i que el lector també està legitimat, arribats al final, de posar en qüestió tot el que ha llegit en saber quina és la gènesi del personatge, un tema que es resol connectant la misteriosa introducció inicial —quan ja ens n’havíem oblidat—, amb un final on es lliguen tots els fils que l’autor havia deixat solts.

Necessitaríem uns quants Ricard Prat, el món seria millor. El que passa és que la seua rocambolesca construcció, en alguns punts plausible, en altres no tant, ens porta a plantejar-nos com és de difícil l’existència d’aquesta mena d’actors socials. En el balanç final, tanmateix, a més d’haver llegit una novel·la instructiva —sobretot per als lectors que no coneguen les interioritats comunicatives i de la ràdio— i molt entretinguda, estaríem davant d’un d’aquells llibres que no s’acaba amb la lectura, que ens convida a reflexionar temps després en les implicacions i els dilemes plantejats. I aquesta —tot i que podríem demanar una narrativitat més complexa i rica des del punt de vista del text, dels recursos del llenguatge—, també és una dimensió literària. Un dels valors a destacar.