Un senzill acte celebrat a Formentera serví el cap de setmana passat per commemorar la victòria de la unió de les esquerres d’Eivissa i Formentera a les eleccions al Senat de 1996, el mes de març passat ha fet trenta anys. No fou una simple coalició sinó una fórmula de col·laboració entre els partits progressistes que canvià la història política de les Pitiüses i, també, de les Balears.
Per concórrer a aquelles eleccions, que se celebraren el 3 de març, es presentà en públic una aliança electoral de tota l’esquerra a les Pitiüses, amb un nom d’allò més senzill: Eivissa i Formentera al Senat. La jove advocada Pilar Costa (Vila, 1967) acceptà ser la candidata —amb un suplent, el formenterer Isidor Torres— en qualitat d’independent. La coalició la formaven el PSOE, Els Verds d’Eivissa, Esquerra Unida (EU), l’Entesa Nacionalista i Ecologista d’Eivissa (ENE) i la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).
L’antecedent no era per ser gaire optimista. Perquè als comicis al Parlament balear d’un any abans, els de 1995, a la circumscripció d’Eivissa el PP va agranar l’esquerra. Va obtenir el 50,6% dels vots i se’n va endur 7 dels 12 diputats en disputa. El PSOE es quedà en el 28,1% i amb 4 representants. No era cap novetat. D'ençà de les primeres eleccions celebrades a l’illa després de la dictadura, el 1977, la dreta hi guanyava sempre. Era l’illa del magnat Abel Matutes i ningú esperava altra cosa. Cada convocatòria a urnes se saldava amb el mateix resultat. La novetat en aquella ocasió fou que Els Verds d’Eivissa assoliren un escó, el primer diputat verd de tot l’estat.
A Formentera, el mateix dia la dreta també s'enduia l’únic escó que tria l’illa, amb el 49,4% dels vots.
Just després d’aquells comicis l’esquerra pitiüsa mirà cap a Mallorca. Al Consell Insular de la més gran de les Illes els partits progressistes —PSOE, Partit Socialista de Mallorca (ara Més) i Esquerra Unida— feren un pacte postelectoral amb la dreta regionalista, Unió Mallorquina, i així desbancaren el PP del govern de la institució insular, a la qual havia quedat sense majoria absoluta per molt pocs vots. La col·laboració pragmàtica mostrava un camí possible per a l’esquerra pitiüsa, però amb una important diferència: ni a Eivissa ni a Formentera hi havia regionalisme; per tant, l’acord hauria de ser entre les diferents esquerres, tradicionalment enfrontades.
La diferència d'aleshores amb el passat era que en el PSOE balear i també a l’eivissenc estava emergint un grup molt imbuït de la idea del pacte com a única forma de vèncer la dreta. El cas de Mallorca després dels comicis havia mostrat el camí. En l’emergent grup que acabaria per controlar el partit a Eivissa en els anys posteriors hi havia gent com Xicu Tarrès i, entre d’altres, Josep Maria Costa, que el novembre de 1989 havia entrat en el Parlament en substitució d’un altre company i que a les eleccions de 1991 es convertí en regidor socialista de l’Ajuntament d’Eivissa.
Quan es plantejà la possibilitat d’un acord de tota l’esquerra per concórrer al Senat per Eivissa i Formentera, era obvi que el PSOE decidiria el nom del candidat, no debades era la formació més important dels partits i un dels dos únics, amb Els Verds, que tenia representació al Parlament illenc i al Consell d’Eivissa-Formentera. Els altres volien una persona independent. I aleshores sorgí el nom d’una persona en efecte independent però de confiança del grup de socialistes que començaven a controlar el PSOE. Era la ja referida Pilar Costa, germana petita del citat Josep Maria Costa. La resta de formacions l’acceptaren i, així, es pogué formalitzar la candidatura.
A la dreta no li feia por la unió progressista. Estava segura que tornaria a guanyar. Com sempre. Però la unió esquerrana no només sumà els habituals registres sinó que els incrementà per l’efecte incrementador del vot concentrat sota una sola candidatura. Arribà el dia de les eleccions i saltà la sorpresa: 21.365 vots (un 53,42 %) per a la coalició de Costa, dels quals 19.863 foren obtenguts a l’illa d’Eivissa (un 49,9 % del total dels vots) i 1.502 (57,1 %) a la de Formentera. Pareixia impossible, però s’havia assolit: a l’illa de Matutes, on la dreta havia agranat tradicionalment a comicis d’àmbit insular, autonòmic, al Congrés i Senat, l’esquerra guanyava. No era una simple victòria puntual. Allò canvià el destí polític de l’illa i de totes les Balears.
En efecte, l’èxit de la candidatura animà les cinc formacions polítiques a intensificar les relacions i a incorporar al projecte gent independent. Així va néixer el que seria el Pacte Progressista de l’any 1999, el qual resultà essencial per vèncer a la dreta no només a les Pitiüses sinó al Parlament balear, en el qual l’únic diputat que tria Formentera va ser progressista i inclinà la balança, per un escó, a favor de la unió de forces entre tota l’esquerra i Unió Mallorquina. D’aquesta manera va néixer el primer Pacte de Progrés illenc, el del Govern de Francesc Antich.
Pilar Costa Serra fou senadora per Eivissa i Formentera entre març de 1996 i juny de 1999, moment en el qual renuncià perquè s’havia presentat com a cap de llista a les eleccions d’aquell any al Consell Insular d’Eivissa i Formentera, en les files de la candidatura Pacte Progressista, en què aconseguí el càrrec de presidenta, a més de diputada al Parlament. La substituí a la cambra alta espanyola el suplent de la llista, el formenterer Isidor Torres Cardona, aleshores batle de Formentera.
Posteriorment, Costa passà d’independent a militar en el PSOE. A més de presidenta del Consell pitiús, va ser per dues vegades consellera del Govern balear —en el segon Govern de Francesc Antich i en el també segon de Francina Armengol— i avui segueix essent diputada del Parlament i membre de la Mesa de la cambra.
A l’acte de commemoració d’aquella victòria de 1996, Costa explicava que no s’ha de caure en la nostàlgia, sinó que el record d’aquella candidatura que fou Eivissa i Formentera al Senat ha de servir com «una reivindicació de l’esperit d’entesa que va fer possible la victòria, i que ha acabat aconseguint fites com la recent reforma constitucional que permetrà que Formentera tingui, finalment, un senador propi, un somni que pareixia impossible».