El 1996, Mike Oldfield va publicar el seu disc Voyager amb una portada on apareix ell —més ros i més hippie-— i al fons l’illot des Vedrà, que s’aixeca, màgic i ferm, davant la costa eivissenca. Es tractava d’una operació publicitària —l’illot era impressionant i havia esdevingut un indret gairebé obligat per unes generacions de hippies i no tan hippies que cercaven la pau espiritual i la física (Oldfield rebutjava l’etiqueta de New Age, però els New Age potser besaven la sorra que Oldfield trepitjava). Sigui com sigui, Oldfield va trobar Eivissa i l’illa «el va seduir», amb paraules dels seus biògrafs ibèrics José J. Tobal i Antonio Pardo a Mike Oldfeld. Taurus (T&B Editores, 2019): «Allà, a la costa del mar de Polifem —escriuen Tobal i Pardo—, va trobar un bocí de terra on va començar a construir la seva nova llar. Les obres es van perllongar durant el 1996».
A l’agost, quan es va publicar Voyager, Oldfield va començar a sentir-se còmode a l’illa. «Instal·lat a la seva nova casa d’Eivissa —expliquen els biògrafs a Taurus—, Mike va haver d’esperar que Sally [Oldfield, la seva germana] acabara el seu nou disc, que estava enregistrant en l’estudi de la casa que conservava a Anglaterra per a traslladar tot l’equip a Eivissa. Allà, a finals d’any va començar a descobrir que l’illa no només portava pau i harmonia, sinó que també podia ser molt salvatge».
Algú d’Eivissa podria dir que el més salvatge potser era ell. El guitarrista Miquel Prats Marí, àlies Miquel Botja —que havia format part del grup sabadellenc Bars i a Eivissa feia de productor i de líder dels Cas Vicari Blues—, el va començar a veure rondar per Sant Josep de s’Atalaia. «Es va comprar una casa molt a prop, a Es Cubells, s’hi va muntar un estudi de gravació i venia molt per Sant Josep, on hi havia un bar que es deia que el Racó Obert que li agradava», explica a EL TEMPS.
Al cap de poc temps, algú li va explicar a Oldfield que en Botja es dedicava a «organitzar concerts i em va demanar si podríem organitzar alguna cosa». De sobte, Oldfield es va assabentar del nom real d’en Botja i del seu significat en anglès: Miquel Prats Marí podria ser una versió marina del seu Oldfield ('camp vell'). «Algú li va dir que em dic Miquel Prat i ell es diu Mike Oldfield i em va venir de molt bon rotllo (estava una mica flipat, de vegades, aquell) i, jo, és clar, encantat que em perseguís en Mike Oldfield (pel tipus de música que feia no era de la meva corda, però evidentment té un talent innegable)». El bon rotllo es va convertir en una relació cada vegada més incòmoda. «Em perseguia perquè deia que érem ànimes bessones perquè ell es deia Mike Oldfield i jo Miquel Prats Marí. Jo em sentia afalagadíssim». Recorda que Oldfield «bevia molt i sempre anava rodat d’un parell o tres de dones. Anava molt enfarinat i molt atòmic. Un dia que estàvem tocant a les voltes de l’església de Sant Josep, amb el meu grup i —sense ni demanar-ho— li va prendre l’instrument al baix i es va posar a tocar ell. Però sense ni demanar permís!», s'exclama Botja.
Segons Tobal i Pardo, «l’època que Mike va viure a Eivissa va ser com una segona joventut, amb els seus excessos i els seus defectes, però potser necessària si tenim en compte com s’havien desenvolupat els esdeveniments al llarg de la seva vida». Oldfield «va acabar apareixent amb massa assiduïtat a les portades de les revistes sensacionalistes, que recollien les seves lúdiques activitats nocturnes». No les de Sant Josep, sinó les de les grans discoteques: «Un dia coincidia amb Massiel en una festa d’aniversari i un altre es deixava veure per l’illa amb el periodista Pepe Navarro. Els fans no s’ho podien creure».
Segons Botja, «Oldfield anava amb una bossa de coca a la butxaca i fotia l’ungla —que tenia una ungla llarga i anava passant la coca amb l’ungla i allò era xauxa».
Recorda un cop que l’anglès volia parlar d’un concert. «Vam quedar per parlar —diu Botja—, vam anar a un bar i li vaig dir:
—Què vols?
—Un vi negre però que sigui bo.
Jo li vaig demanar un vi, li vaig treure la copa i ell va entrar al bar, va deixar la copa i es va endur l’ampolla per continuar parlant al carrer, a fora, a terra».
A Eivissa, Mike «va conèixer dues dones que van ser molt importants a la seva vida: per un costat, a Caroline Monk, que acabaria representant-lo en dues etapes molt diferents de la seva carrera (l’última entre 2012 i 2014); i per un altre, a Fanny Vandekerckhove, fins avui la seva última esposa [es van separar el 2013 però Oldfield no s'ha tornat a casar]».
Algunes cançons del Tubular Bells III estan relacionades amb Eivissa, sobretot «Jewel in the Crown», que es contagia dels aires chill-out i tecno de les discoteques de l’illa i «Serpent Dream», que, segons Tobal i Pardo, té «aires flamencs que es van gestar en alguna de les improvisacions d’Oldfield amb els músics de l’illa». No seria amb els Cas Vicari Blues.
«Després —rebla Botja— Mike Oldfield va acabar malament. Va dir que la policia el perseguia i li feia la vida impossible, i que marxava d’Eivissa per això. Crec que va tindre un parell d’accidents i diria que es va guanyar la mala fama a pes».
A Taurus, els seus biògrafs esmenten també dos accidents: «Mike va protagonitzar alguns episodis lamentables que no només van afectar la seva popularitat, sinó que també afectaren les relacions personals que havia mantingut fins a aquell moment. Se l’acostumava a veure amb bastant freqüència (altered state) per algunes de les discoteques més conegudes i populars d’Eivissa, fins que una nit a les cinc de la matinada va xocar el seu Mercedes contra un arbre després de sortir d’un d’aquests locals. (...) Un altre estrany episodi v a ser la caiguda cavalcant amb el seu cavall i que li va provocar el trencament d’una costella, tot i que algunes males llengües també afirmaven que es va trencar el braç, cosa que va minvar la seva capacitat com a guitarrista».
Miquel Botja recorda que Mike Oldfield es va vendre la casa «i la van comprar els germans Gallagher, els d’Oasis». Ells només van conservar la propietat un o dos anys i l’estat alterat que demostraven superava en diversos graus el d’Oldfield: «Jo —recorda Botja— només vaig coincidir amb un d’ells al bar d’Es Cubells, a Can Real: anava borratxíssim i vaig intentar parlar amb ell, però no en va voler saber res».