L’any 2017, en aquesta mateixa revista, publicàvem un article, «No és rock (ni pop) per a joves», en què parlàvem obertament d’un «cicle depressiu» del pop i rock de guitarres a casa nostra. Eren els anys en què emergien amb força propostes urbanes com el trap o el reggaeton que connectaven amb el jovent de manera molt més directa que uns altres gèneres. Era la música de la seua generació. Nando Cruz, un dels grans referents de la crítica musical, ho explicava de manera molt gràfica i contundent: «Per a la gent molt jove, veure un paio amb una guitarra penjada al coll equival al que, per a nosaltres, era veure algú tocant l’arpa».
En aquell mateix article també es parlava de cicles, recordant revifaments com el del grunge en els noranta amb Nirvana o el de l'indie dels 2000 amb The Strokes. Els grups de guitarres, de fet, han continuat existint, en la música en català i en totes les escenes, fins i tot impulsades per gent jove. I tot i que no es discuteix el regnat de les músiques urbanes pel que fa al seguiment entre el públic, el ben cert és que d’un quant temps ençà hi ha hagut un revifament del rock de guitarres a Catalunya, amb dues propostes en concret que han trobat l’aixopluc entusiasta de la crítica —reviseu el palmarès dels Premis Enderrock— i que també han trobat una parròquia apreciable de seguidors, La Ludwig Band i Remei de Ca la Fresca. Era qüestió de temps veure si es tractava d’anomalies en el sistema o continuarien apareixent més bandes. Hi ha més casos, però els nous i rellevants discos de Minibús Intergalàctic i VITTARA responen ja de manera molt sòlida a aquesta pregunta.
Un Minibús dels noranta
Per començar amb els gironins Minibús Intergalàctic, el salt i la depuració respecte dels seus primers treballs que suposa Moviment oscil·lant polinòmic y=1/x (Neu! Records, 2026), el seu nou àlbum, és una d’aquelles evolucions que criden l’atenció. Meditacions des dels miratges mercúrics (2024), amb una orientació molt sixty, contenia bones cançons i millors idees. Però el salt cap a una certa foscor en el nou àlbum, coincidint amb un cert moment vital dels membres del grup, fent evolucionar el so cap a la cruïlla de les dècades del 1980 i el 1990, amb el shoegaze de bandes com Jesus and Mary Chain i Spaceman 3 com a full de ruta, ha obert nous horitzons per al grup.
Amb Martin Glover (baixista de Killing Joke) en la producció, Minibús Intergalàtic fan un colp en la taula des dels primers talls, amb «Per sentir-me ple» o «Cap de trons» (picada d’ull a Spiritualized?), cançons denses, obscures. L’agradable «La barqueta» marca un altre to més amable, mentre que «L’agredolça lliçó de la Vall del Mas Daurat», i els seus lleugers tocs d’electrònica lisèrgica, semblen invocar per a bé els escocesos Primal Scream.
«Mòbil continu» recupera les pulsions psicodèliques dels seus inicis, perdent una mica de pistonada, que recuperen amb «Retalls i repunts», un dels talls més esfèrics de la col·lecció, ben replicat per blau.
Cap al final, «Trapella» canvia el registre cap a l’electrorock amb capes i més capes que van acumulant-se per compondre una cançó densa i magnètica, no precisament radiable. Personalitat que demostren amb els vora vuit minuts de «Camí vell», una cançó riu per escoltar de manera reposada. La climàtica «Gos ferit», un tema perfecte per perdre’s en un núvol cannàbic, tanca el disc deixant la sensació que està molt bé i que, segurament, el millor encara ha de vindre.
VITTARA, el gran salt
En el cas dels barcelonins VITTARA, es podria dir que el salt és més pronunciat encara. Amb el precedent de l’EP dosmilset (Autoedició, 2022), un treball d’indie-pop delicat amb Julieta com a cantant, VTT ARA (Delirics, 2026) marca un contrast evolutiu molt marcat. Preservant l’habilitat melòdica —el seu principal actiu— el trio apuja el volum i la distorsió per bastir un indie-rock que, amb la producció de Joan Cabré, marca distàncies amb l’insípid i inofensiu indie mainstream que podem escoltar en les emissores de ràdio.
El disc s’engega amb «Quina sort», un cant a l’amistat amb distorsió, canvis de paisatge i una tornada alhora adhesiva i rara. Sensació d’estranyesa que tornem a tindre amb l’estupenda «Ciència exacta», un tall molt breu que quan li agafes el què s’acaba. En contrast, «Iguals» és una mica més lluminosa, tot i no fer tampoc massa concessions, però conté uns arranjaments ben parits i un trenat de veus poderós i bonic a l’estil Cala Vento.
«Antics patrons», quasi acústica, serveix de vall reposada abans de «Mapa», un altre tall rarot, que va progressant de la calma a l’eclosió amb la transició de les sàvies paraules d’una àvia que recorda que la vida és un seguit de coses bones i dolentes. Que la resposta, per descomptat, és aferrar-se a les bones. «Fi del món», una col·laboració amb poggioli —així, amb minúscula—, és una cançó més lluminosa i directa, una compensació a la complicitat que se’ns ha demanat prèviament. I que se’ns tornarà a demanar amb la suggestiva «Incendis», un esclat d’electricitat i ràbia vocal, un altre indicador de la personalitat del grup.
Aleshores, arriba un dels cims del disc, «Tanca el llum i obre la porta», un altre tall dens, tallant, incòmode. I tot just per això, excitant. Per sostenir la proposta en alt, calia una cançó com «El meu lloc preferit», amb Socunbohemio, un creuament perfecte entre els idearis estètics d’un i dels altres.
L’última col·laboració, amb Lins EFX, «Arqueologia shoegaze», és una immersió parcial en l’estil invocat en el títol, perquè sobre les guitarres pesants s’articula el frasejat hip-hop del convidat, en una combinació que no inventa la pólvora, però que els queda francament bé. La minimalista «Algú se’n recorda» tanca un disc satisfactori i que, com en el cas de Minibús Galàctic, provoca que esperem amb ganes futures notícies.