Tania Candiani i «Radix», memòria artística i científica de les arrels vitals

Tania Candiani (Mèxic, 1974) advertia en la presentació davant dels mitjans que «Radix» no admetia la mirada apressada amb què recorrem les mostres convencionals, on dediquem —segons un estudi citat per l’artista— al voltant de mig minut cada vegada que ens posem al davant d’una obra. I és cert. Per començar, quan accedim a la sala 3 de l’IVAM, modificada per dulcificar les seues cantonades i contribuir a la sensació que ens endinsem en un ecosistema singular, ens trobem amb l’obscuritat quasi absoluta, sols mitigada per algunes de les bellíssimes peces il·luminades de «Radix».

«Quan els ulls s’adapten a l'obscuritat, comencen a veure allò que era invisible, és com la metàfora de les arrels que han estat allà abans que els humans i seguiran estant-ho quan ens exterminem com a raça», pronosticava Candiani sense perdre el somriure, ensucrant un pronòstic que sembla apocalíptic però és realista. Les arrels, així, actuen com a recordatori que hi ha forces invisibles, ocultes en el subsol, que sostenen la vida. I l’artista s’hi apropa a aquesta idea amb un esperit multidisciplinari.

Hi ha en «Radix», un ecosistema híbrid amb plantes vives i materials inerts, treball científic i especulatiu, però també un operatiu artístic —amb l’expressió més bella en les peces il·luminades de vidre bufat— que té a veure amb el vessant artesà dels mestres vidriers que han guiat Candiani en la confecció. Un procés que explica amb admiració, per la bellesa i també pel que tenia d’aleatori no saber què sorgiria del forn, quina forma adaptaria cada peça.

Aquests elements escultòrics, penjats o fixats, són els que capten de seguida l’atenció, els que atrauen la mirada com a fars que ens guien en l’obscuritat. Escultures i llum, administrada per facilitar la fotosíntesi els mesos que estarà «Radix» en exposició, que tenen el complement en el paisatge sonor, una suggestiva i sensorial composició octofònica que s’expandeix per la sala a través de huit canals, amb l’objectiu, bastant ben trobat, d’envoltar el visitant i fer-lo viure l’experiència d’estar penetrant en un ecosistema viu. Una música original de Concepción Huerta. Dues projeccions de Marcela Moreno reforcen aquest estat entre oníric i irreal, Subterra i Abyssal, en què s’alternen la mirada microscòpica i l’observació astronòmica, en un joc interessant joc d’equivalències i paral·lelismes entre allò micro i allò macro.

El vessant científic es reforça amb làmines antigues procedents de la col·lecció del Jardí Botànic, però també d’un interessant dispositiu, el rizotron, una mena de sandvitx de cristall que atrapa les arrels i permet observar el seu desenvolupament. Ara mateix, aquestes arrels sols estan suggerides, són incipients; si algú visitara «Radix» d'ací a uns mesos, apreciaria el canvi. Una intel·ligència «lenta i no espectacular», que combina la dimensió empírica, observable, amb l’especulativa.

En aquest sentit, Candiani va explicar que «Radix» no busca una representació de la naturalesa, sinó especular amb les possibles mutacions. «Les plantes posseeixen una intel·ligència basada en xarxes de senyals químiques i elèctriques. Aquesta obra convida a habitar el món d’una manera més empàtica i conscient de les forces invisibles que sostenen la vida», argumentava.

Museu amfibi

Als efectes de la relació amb l’IVAM, «Radix» és probablement una de les iniciatives més personals de l’actual directora, Blanca de la Torre, que assumeix el comissariat prolongant en la institució que ara dirigeix una llarga col·laboració amb l’artista mexicana. La instal·lació va ser concebuda per a la Biennal de Hèlsinki, també amb curadoria de De la Torre. I ara es presenta com «una peça distinta, ampliada i reformulada», en coproducció amb el LABoral Centre d'Art i Creació Industrial de Gijón, on seguirà el seu itinerari el 2027.

La directora de l’IVAM va inserir aquesta instal·lació en la línia del «Museu Amfibi», en què la institució es planteja reflexionar des de l’ecodependència, transportant com els amfibis «materials i energies, però també transportar memòries, passat, present i futurs possibles que ens agradaria habitar». «Radix» contribueix, des de la immersió i la bellesa, a conrear aquesta consciència, a contemplar la natura de manera horitzontal. Una altra cosa és que els humans aconseguírem projectar en l’exterior la sensació de pau i comunió que genera l’obra de Candiani.