La francocanadenca Kapwani Kiwanga ha inaugurat ja l’exposició retrospectiva que li pertocava com a segona part del Premi Joan Miró (la primera part són 50.000 €) i ho ha fet amb dues obres noves, fetes específicament per a aquesta mostra, i diverses instal·lacions i escultures que ja havia presentat anteriorment. Kiwanga i la comissària de l’exposició (la cap d’exposicions de la Fundació Miró, Martina Millà) han decidit titular la mostra «Estats canviants». Això és perquè Kiwanga juga amb els materials que fa servir com un concepte que explica una història al visitant. Les cartel·les de l’exposició, sortosament, ens guien per aquestes reflexions que l’artista ha fet abans, durant o després de l’execució de l’obra. Cal dir, com recorda Millà en una conversa amb Kiwanga que es publicarà en el catàleg, la seva obra «conté un nivell molt elevat d’abstracció conceptual i formal, cosa que contrasta molt amb l'art actual que es basa en la figuració o en altres estratègies que el fan fàcil d’interpretar».
La primera sala de la mostra s’anomena Camp el·líptic i utilitza el sisal, les fibres d’una espècie d’atzavara molt plantada a Tanzània (país d’origen de la seva família) per tal de recollir-ne precisament aquestes fibres per a la indústria tèxtil. Kiwanga destaca que l’atzavara ni tan sols era originària de Tanzània, sinó que és una importació de Mèxic [totes les atzavares, a pesar de l’expansió per les costes mediterrànies d’Europa i Àfrica, provenen d’Amèrica], conreada per interessos econòmics que va esdevenir «un dels conreus més importants de la història de les transaccions colonials». Kiwanga exposa el sisal sense processar penjant d’unes estructures d’acer que destaquen la diferència entre un metall polit i fort, i unes fibres naturals assecades i desfilades. «Ja no és una planta però tampoc és una corda ni un teixit». D’aquesta manera pot fer recordar que «les fibres són recollides en un país i són processades en un altre».
Kiwanga sempre estudia molt el material que utilitza i en quin moment del procés el vol mostrar: què és i què ha estat aquell material, què explicaria si pogués parlar. A la mateixa sala, i com a record d’una fructífera nit de converses al voltant d’una foguera, Kiwanga exposa Foc i guaret, unes rajoles de ceràmica amb les cendres d’aquella foguera integrades en el material.
La ceràmica continua sent protagonista a la segona sala de l’exposició on obres treballades amb aquest material, rajoles treballades a mà per Kiwanga, volen recordar cosmogonies i estels: és el cas de Dosser o Orb. Hi ha referències al sol, als astres, a una nova forma d’explicar l’univers.
L’estrella d’aquesta sala és Sentinella, una obra nova de fusta d’eben i vidre blau, que recorda els arbres d’ampolles del sud dels Estats Units, on «es col·loquen ampolles a les branques dels arbres per capturar els esperits malignes durant la nit, que llavors la claror del dia foragita», una pràctica arrelada al Congo i adaptada als EUA, que vol fer «referència a les pràctiques d’adaptació i salvaguarda del coneixement ancestral». Així és el llenguatge conceptual de Kiwanga.
En diversos extrems de la sala hi ha un Rellotge de sorra i Sorres movedisses (corba groga), dues formes de fer servir un material, la sorra més fina que es fa servir per a fer vidre, que pot ser terra i vidre, opacitat i transparència.
A la tercera sala, Kiwanga hi ha volgut instal·lar el seu petit homenatge a Joan Miró, basant-se en una peculiaritat que el pintor tenia amb el seu sastre. Kiwanga, que tanta importància dona al material tèxtil, va investigar una mica en els arxius de la Fundació Miró i va descobrir que sovint encarregava, per als seus vestits, una butxaca especial per posar-hi una garrofa. «L’olor i la textura de la garrofa el connectaven a la Catalunya rural, sobretot als paisatges que envoltaven la finca que la família tenia prop de Mont-roig del Camp, un lloc amb el qual s’identificava profundament». De fet, és La masia que Miró va pintar en la seva primera època i després va vendre a Hemingway.
Aferrant-se a aquesta idea, Kiwanga crea Capacitat de càrrega on explora si aquesta roba que et cobreix pot ser una casa que t’aixopluga. A Miró, la garrofa, clarament, el feia sentir segur, o si més no còmode. En paraules de Kiwanga, es tracta de «l’aixopluc més precari, el que pots portar a sobre; fins i tot el que pots portar a la butxaca, ben a prop de tu, perquè està en contacte amb la teva pell». Segons la cartel·la de l’obra, «és una reflexió sobre la vulnerabilitat i les condicions socials imperants, de les quals l’individu es pot voler protegir» i «la butxaca, motiu principal d’aquesta sèrie, integra els conceptes d’intimitat i supervivència».
Curiosament, l’obra també és coherent dins de la retrospectiva artística de Kiwanga, perquè sovint ella treballa l’arquitectura tova, els contorns tous de l’arquitectura, que aquí es transformen en la casa de l’home, el vestit de Miró.
En relació amb aquesta arquitectura tova, la quarta sala amaga obres de Kiwanga fetes amb teles d’ombreig que a Tanzània s’utilitzen per a grans hivernacles: són de diferents colors, diferents textures —per a deixar passar més o menys llum— i amb elles l’artista crea Hora blava, una forma de denunciar «entorns artificials», friccions provocades per la intervenció humana a la terra.
La sala cinquena juga amb gelosies, persianes i miralls a Gelosia, una obra que vol reflexionar sobre «l’ús històric de la llum en les polítiques de control». Hi ha miralls unidireccionals i bidireccionals. Vigileu que ningú no us vigili.
L’última sala és una imaginativa demostració de l’art conceptual que vol transmetre idees polítiques amb arrels científiques. A la sèrie Estudis de la subducció, Kiwanga fotografia roques o material geològic —cedit pel Museu d’Història Natural de París— procedents del sud d’Espanya i del nord del Marroc. I les fotografia de manera que una sembla estar solidificada amb l’altra. La subducció és el fenomen geològic pel qual una placa tectònica, l’eurasiàtica, se situa sota la placa tectònica africana a l’altura de l’estret de Gibraltar. O a l’inrevés. És important quina està per sobre?
L’última instal·lació es titula Erigmascopi i fa referència a un instrument, «un dispositiu d’il·luminació utilitzat per examinar els estrats subterranis en les perforacions de prospecció geològica». En una vitrina, Kiwanga ha instal·lat fotografies aèries i imatges que cobreixen precisament l’estret de Gibraltar, un espai que recorda «estaria unit per terra sota l’aigua» i, en el passat, de fet, hi va estar un temps sec, recorda Kiwanga. Segons la cartel·la, algunes de les fotografies són «elements relacionats amb la seva recerca sobre el projecte de l’Afrotúnel, una gran obra d’enginyeria, a més d’una important operació política, que algun dia podria connectar l’Àfrica i Europa sota l’estret de Gibraltar, justament en el punt on coincideixen les dues plaques continentals». Plaques en moviment. «Estats canviants». Art i geologia.