L’1 de maig de 1886, milers de treballadors van iniciar a Chicago una vaga per reclamar jornades laborals de vuit hores, una fita inimaginable en un moment en què la revolució industrial havia convertit el gruix de les classes populars en mà d’obra barata per als patrons. Tres anys més tard, l’organització obrera Segona Obrera, va decidir celebrar cada 1 de maig el Dia del Treballador, en record d’aquelles protestes.
A hores d’ara, la jornada de vuit hores està consolidada com a referència als països occidentals, però continuen existint moltes raons per continuar reivindicant la vigència d’aquest dia. Entre més, que cada volta són més les persones treballadores que tenen greus problemes per arribar a final de mes.
És el gran problema emmascarat, a hores d’ara. Perquè si bé les xifres d’atur no han parat de baixar en l’última dècada (hem passat d’una taxa d’atur del 22% l’any 2015 al 10% actual), el bon comportament del mercat laboral amaga un problema que s’està intensificant, com més va més.
Ho va advertir, ja fa uns mesos l’informe FOESSA (Foment d’Estudis Socials i Sociologia Aplicada), un document que, des de 1995, i de forma periòdica, analitza l’exclusió i el
El salari mitjà a Espanya és de 2.385 euros. Un 60% dels i les treballadores reben un salari inferior.
desenvolupament social a l’Estat. «Cada volta més persones amb treball es troben en situació de vulnerabilitat econòmica i no aconsegueixen cobrir les seues despeses bàsiques», avisaven en el seu darrer informe. I afegien: «El fenomen del treballador pobre s’ha consolidat com una realitat estructural a Espanya. Tenir un salari ja no és garantia d’integració social ni d’estabilitat econòmica».
Aquesta realitat contrasta fortament amb els discursos triomfalistes que, des del govern espanyol, es fan en aquesta matèria. Certament, a l’Estat espanyol es va batre, al març, el rècord de persones ocupades (22,5 milions de persones), però darrere aquesta xifra tan fulgurant, que Pedro Sánchez va celebrar a xarxes amb una samarreta de la selecció espanyola amb el número 22, hi ha dades per a la reflexió.
En primer lloc, que si bé s’ha produït un increment sostingut dels salaris al llarg dels darrers anys (en concret, entre 2008 i 2024, d’un 27,4%), aquest ha estat molt desigual. Segons l’informe ‘L’evolució dels salaris i el cost de vida a Espanya’, del sindicat USO, l’any 2024 el salari mitjà es va situar en 2.385 euros mensuals. Tanmateix, aquell any el 60% de les persones assalariades van rebre un salari inferior al mitjà.
«La mitjana, per tant, no ha de llegir-se com l’expressió d’una situació normal o típica, sinó com una referència estadística que està clarament per sobre del que guanya una part majoritària de l’ocupat assalariat», adverteix l’informe, que avisa de l’existència d’ «una estructura salarial profundament segmentada».
De fet, la diferència entre els qui més cobren i els qui menys, s’ha incrementat des de 2008. Aquell any, la diferència era de 3.845 euros, mentre l’any 2024 la distància entre uns i altres es situava en els 5.030 euros.
A més, perviu una clara bretxa de gènere en aquesta matèria. Les dones, continuen estant sobrerepresentades en els trams de salaris baixos, mentre els homes ho estan en els trams més alts. I si bé hi ha una tendència a la correcció d’aquesta bretxa, continuen sent ells els qui ocupen una posició més avantatjosa.
L'increment de salaris no contrarresta la inflació. Entre 2015 i 2025 aliments i beguda s'han incrementat d'un 45,3%
Tot plegat, té conseqüències en la capacitat de les famílies per fer front a forta pujada de la inflació experimentada els darrers anys. No és el mateix una família amb dos fills on s’ingressen mensualment 6.000 euros que una de monomarental on cada mes entra un salari mínim interprofessional. Perquè l’increment de la cistella de la compra no afecta tothom per igual.
Sobretot quan, com ha passat recentment, són els elements de primera necessitat els que més pugen. Entre 2008 i 2025, l’IPC acumulat va augmentar d’un 37,1% a l’Estat. L’increment fou del 26,8% entre 2015 i 2025. En aquest període de temps, aliments i beguda van experimentar creixements del 45,3%, per un 21,7% que experimentaren, conjuntament, habitatge, aigua, electricitat, gas i altres combustibles.
«El cost de la vida no ha crescut només perquè l’índex general puja, sinó perquè ho fan amb especial intensitat partides molt presents en la despesa diària -expliquen a l’informe d’USO-. La cistella de la compra no s’ha encarit de forma neutra, sinó d’una forma que afecta de ples als consums més difícils d’aplaçar, substituir o retallar».
També l’encariment dels lloguers i de l’habitatge ha impactat fortament en les economies familiars. Només entre 2021 i 2025, l’augment dels lloguers al conjunt de l’Estat fou del 42,7%, mentre el de l’habitatge es situà en el 36,4%.
«L’habitatge més car retarda projectes d’emancipació, prolonga situacions de dependència econòmica, augmenta l’esforç mensual destinat a l’allotjament i redueix els recursos disponibles per a la resta de despeses bàsiques (...) -lamenta l’estudi-. Sostenir la vida quotidiana exigeix avui un esforç molt més gran que abans, i aquesta pressió recau especialment sobre els qui tenen menys marge per absorbir-la». Especialment vulnerables són les llars unipersonal, on quatre de cada deu euros del pressupost es consagren a habitatge i subministraments.
Fet i fet, evidencia les dificultats que moltes llars, on els adults treballen, tenen per sostenir la vida. Segons l’enquesta de condicions de vida de l’INE, a hores d’ara, el 35,7% de les famílies no tenen capacitat per fer front a despeses imprevistes i un 31,5% no pot permetre’s anar de vacances almenys una volta a l’any. Un 44% de les llars tenen dificultats per arribar a final de mes.
«El problema actual no és que els ingressos no hagen pujat, sinó que han pujat sobre una estructura de despesa molt més exigent i desigual -conclou l’informe-. Per això, el poder adquisitiu no s’entén mirant només una mitjana salarial o una taxa d’inflació. S’entén en observar qui pot sostenir avui una cistella de vida ordinària i qui arriba ja amb molt poc marge o, directament, al límit».