Una «personeta» que treballa en favor de les «personetes», és a dir, de la «gent senzilla». Així sʼautodefineix Mónica Oltra en lʼentrevista que lʼautora de Lawfare, Mari Carmen González Vidal, ha inclòs en el llibre que acaba de publicar Rebel, el projecte editorial dels torrentins Pau Alabajos i Ricard Chulià.
Lʼautora efectua un recorregut minuciós pel procediment judicial que ha derivat en el processament de la líder de Compromís. Segons ella, un «cas paradigmàtic» de lawfare, ja que el sobreseïment dictat dues vegades pel jutjat dʼinstrucció, en sintonia amb la posició manifestada per la Fiscalia, va xocar amb la decisió de la Secció Quarta de lʼAudiència Provincial de València, presidida per Pedro Castellano, dʼordenar lʼobertura de judici oral.
Malgrat la revocació de lʼarxivament de la causa, materialitzat el 23 de febrer passat, Oltra ha fet un pas endavant i ha acceptat lʼoferiment dʼencapçalar la candidatura de Compromís a lʼAjuntament de València en els comicis que se celebraran lʼany vinent. Així doncs, la líder de la coalició valencianista, que va renunciar a tots els seus càrrecs en juny de 2022, torna a la primera línia política amb un judici a la cantonada. De fet, és molt probable que la vista oral arribe abans dels comicis del 23 de maig de 2027, en plena precampanya electoral, amb les conseqüències que això podria tenir.
En la primera part del seu llibre, la més extensa, González Vidal explica fil per randa els envitricolls del procés en què sʼha vist immersa Oltra després que el seu exmarit fora acusat —i condemnat— per la comissió dʼun delicte dʼabusos sexuals en el centre de menors on treballava. En la part final, lʼautora inclou dues entrevistes que ha efectuat a Moisés Pérez, periodista dʼEL TEMPS que ha seguit de ben a prop les «ombres» de la causa, i a la mateixa Oltra.
En les respostes, lʼexvicepresidenta valenciana adverteix que la justícia ha esdevingut un actor més de la batussa política i fa una crida a recuperar la confiança en la jerarquia judicial mitjançant un seguit de mesures molt concretes.
Què és el ʻlawfareʼ?
En efecte, Oltra sosté que lʼactuació dels tribunals sʼha convertit en «un dels instruments més eficaços dʼincidència política». Parla de «muntatges en els tribunals» i de lʼ«ús espuri» de les denúncies i les querelles que té la missió dʼ«apartar persones o denigrar lʼhonor de les persones». Es tracta, en definitiva, de «provocar un qüestionament de lʼopinió pública de les persones que són incòmodes al sistema». Un fenomen que, en canvi, «no li passa a la gent que intenta fer polítiques a favor de lʼoligarquia». La dualitat de polítiques incòmodes i polítiques en favor dʼuna minoria molt minoritària és molt present en el seu discurs. Oltra diu que treballar pels «drets humans» de la «gent treballadora» és una cosa que molesta, i molt, «els qui estan en la seua estratègia dʼacumulació de poder, de capital, de recursos, de recursos naturals...».
Al seu parer, el lawfare, la utilització de lʼaparell judicial en benefici dʼuns interessos concrets, presenta diverses vessants: la política, la mediàtica, la judicial, i potser la més important però menys referida, lʼeconòmica. El resultat és una «minva de la confiança en la democràcia». Lʼoligarquia, assenyala, desitja «uns règims cada vegada més autoritaris». En aquest sentit, el lawfare té lʼobjectiu de «generar desafecció» i de «posar fi a la democràcia». Oltra hi estableix un paral·lelisme amb les fake news: «No estan fetes perquè te les cregues, estan fetes perquè no et cregues res». Tot plegat aspirar a generar «lʼimaginari cognitiu idoni per a la repressió, lʼautoritarisme i el totalitarisme».
«El problema institucional número u»
Oltra va més enllà i considera que «el problema institucional més gran que té aquest país és la jerarquia judicial». Un problema gros perquè sempre ha estat «lʼúltima línia de defensa», un poder «en què la gent ha confiat». La percepció dʼuna justícia tan polititzada, però, amenaça de capgirar aquesta sensació. Hi posa com a exemple el del periodista Carlos Sosa, director de Canarias Ahora, processat per haver publicat notícies sobre el jutge Santiago Alba. «En un país democràtic, no hauria de seure al banc dels acusats cap periodista per fer la seua faena i contar la veritat», sentencia Oltra.
«No cal una formació centrada en la llei, sinó una formació centrada en els drets»
La líder de Compromís proposa, com a objectiu a llarg termini, canviar lʼaccés a la carrera judicial. «No té trellat, tal com està plantejat ara, en lʼera de la intel·ligència artificial i dels cercadors dʼinformació, lʼexericici memorístic de lleis que, a més, canvien a una velocitat de vertigen», opina al llibre. «Caldria més formació social sobre el que és impartir justícia», diu, «no una formació centrada en la llei, sinó una formació centrada en els drets».
Si no, remarca, continuarà fent lʼefecte que «alguns càrrecs de jutge sʼhereten». Només cal veure-hi els cognoms. «I són aquests els que obrin la porta dʼaccés a la carrera judicial», apunta. «Tenim una justícia molt classista», lamenta Oltra, «no veuràs de jutge algú del barri més pobre de València, qui pot aguantar tot el temps que sʼha de tancar per a fer una oposició per a jutge?».
«Un muntatge»
A més, Mónica Oltra troba que la justícia espanyola és «molt punitivista», excessivament punitivista en un dels estat «amb uns índexs de criminalitat més baixos». I quan la justícia ha de dirimir cap a quin costat cauen les sentències, «solen caure sempre del costat del més fort, quan la justícia precisament hauria de servir per a equilibrar aquests desigualtat». Lʼeixida passa, insisteix, perquè hi haja magistrats i magistrades «més pendents dels drets que no de la llei», gent que tinga més coneixements de sociologia o de psicologia.
És quan sʼafebleixen les «barreres democràtiques», quan la gent se sent «insegura i iracunda», quan els discursos de la ultradreta comencen a tenir una receptivitat important. «Això no és cosa dʼun dia, que ens alcem tots i comencem a votar a Vox, això és un camí que sʼha de recórrer», conclou.
«Si amb un muntatge es pot eliminar de la primera línia política les persones que fan polítiques per al poble, ja podem plegar»
Oltra sosté que «la línia ètica no la marquen els tribunals». Hi contraposa lʼacte de sobreseïment de la causa, «sense un sol indici racional de criminalitat», amb els «sis fulls» en què es dicta la reobertura del cas sota una etèria «hipòtesi plausible» que a Oltra li sembla més aviat el títol dʼuna novel·la. «Per a processar una persona el que fa falta són indicis racionals de criminalitat. Que no nʼhi ha ni un. I hi ha un jutge que sʼha treballat 96 fulls explicant-ho».
«Se sabia que això era un muntatge», expressa en relació al cas per què està processada. «Si amb un muntatge es pot eliminar de la primera línia política les persones que fan polítiques per al poble, ja podem plegar», es plany. «Per què estem aquí? Per a calfar un seient? Per a calfar lʼescó? Potser molta gent sʼhauria de preguntar ʻsi a mi no mʼho fan, serà perquè no molesteʼ. I aleshores jo qui soc? Quines polítiques faig? Si no soc un perill per als perillosos, jo què soc i què faig?», interroga per acabar.