Al Saló Daurat de la Llotja de la Mar, a la Cambra de Comerç de Barcelona, hi predominaven els somriures i les copes de cava. El Banc Sabadell s'havia imposat per golejada en la seua batalla contra el BBVA. L'entitat financera catalana havia resistit l'embat hostil de la companyia bancària d'orígens bascos i el món empresarial principatí brindava per aquella victòria enfront de l'aspiradora econòmica madrilenya. Encara que el banc va néixer a terres biscaïnes, la seua mentalitat estava ancorada a la gran capital espanyola, com havia reconegut el PNB.
El BBVA, de fet, era l'exemple de com aquella segona legislatura de José María Aznar va servir per a impulsar la concentració econòmica a Madrid. Al caliu de les privatitzacions de diverses empreses públiques, el gran patró de la dreta espanyola va crear una mena de burgesia d'Estat i, al seu torn, va eixamplar el poder empresarial i financer de la villa y corte en detriment d'altres territoris, com ara el País Basc.
«La privatització del clientelisme»
El procés d'acumulació econòmica va començar amb l'artefacte ideològic de la presumpta liberalització econòmica. «La ideologia privatitzadora representava una ferramenta discursiva per a prendre el poder, i vendre actius públics sense perdre el comandament d'aquestes entitats», analitza Andrés Villena, economista i sociòleg il·licità, a Las élites que dominan España. Una historia alternativa desde 1939 (Libros del KO, 2026).
Aquella «gran privatització del PP», en paraules d'aquest investigador, «pot entendre's més com un assalt institucional i com la constitució d'un sistema afí a un partit que com un procés de modernització liberal, per molt que s'haja repetit així de manera constant». Per encapçalar aquella venda de patrimoni públic, Aznar i l'aleshores gurú econòmic del PP, Rodrigo Rato, que llavors exercia de vicepresident econòmic del Govern espanyol, van tirar «de contactes personals i simpatitzants del partit procedents del món financer».
«Els presidents de les entitats privatitzables van impulsar un canvi determinant, com fou el nomenament de consellers independents o membres del consell d'administració no estrictament vinculats a cap companyia amb participacions», assenyala l'economista. Aquella selecció va estar farcida de personalitats afins a la formació de la gavina. Els encarregats de la gran liberalització econòmica, segons apunta Villena, «van erigir-se en un tres i no res en virreis d'un capitalisme clientelar».
La privatització d'aquelles grans companyies públiques va estar exempta del cognom «liberalització». Encara més, «va afavorir una concentració del poder empresarial». «El pas del temps ens permet analitzar aquell procés com a una transició d'un oligopoli públic, fonamentat en l'antic INI, a un privat, dintre de l'Ibex-35», observa.
Objectiu: desarrelar el BBVA
L'onada de venda de patrimoni públic va estar aparellada a un procés de concentració econòmica a la capital espanyola. «Durant la segona legislatura dels conservadors, i una vegada superada la necessitat de comptar amb el nacionalisme de CiU i el PNB com a suports parlamentaris, Madrid va accelerar el seu protagonisme», indica. «La primera fusió rellevant d'empreses es va produir entre el Banco Central Hispano i el Banc Santander en 1999, donant lloc al primer gran banc espanyol», expressa, rememorant la victòria pel comandament del banc del fill d'Emilio Botín.
Un dels episodis més rellevants fou, però, la conformació de l'actual BBVA. «L'absorció d'Argentaria, l'antiga banca pública, pel BBV va donar com a resultat un gegant financer presidit per Francisco González. En un principi, la direcció del banc es fonamentaria en una presidència compartida entre González, l'home col·locat per Aznar i Rato en Argentaria, i Emilio Ybarra, representant de les famílies basques del Neguri, majoritàries al BBV», narra.
Tanmateix, un escàndol financer canviaria la correlació de forces a favor de Madrid i els afins a Aznar. «El Banc d'Espanya fou advertit que la majoria dels consellers del BBV, nomenats en el període d'hegemonia del PSOE, tenien diners en un fons de pensions ubicat en el paradís fiscal de les illes Jersei», trau de l'hemeroteca. Junt amb aquestes ombres, se sumarien «els rumors sobre la possibilitat que una part d'aquests diners poguera haver estat destinada al pagament del denominat com a impost revolucionari», l'extorsió dinerària d'ETA.
«El resultat de la investigació del Banc d'Espanya va capgirar la situació, provocant la dimissió de membres vinculats a etapes anteriors i a les famílies basques propietàries del BBV. El BBVA va aprofundir la seua orientació cap a Madrid, amb el trasllat a la capital de la seu central bilbaïna», dissecciona. L'antic banc basc es va convertir llavors «en el segon colós financer espanyol, finalitzant la segona etapa de les absorcions bancàries».
Pedro Luis Uriarte, exvicepresident del BBVA i antic conseller d'Economia i Hisenda al Govern basc pel PNB, va expressar en l'obituari d'Emilio Ybarra, que va faltar en 2019, com aquest cas dels comptes al territori offshore de les illes Jersei «havia servit per a transformar la cúpula del banc». Aquesta jugada, però, va servir «perquè l'entitat, antigament considerada com a la reina de la indústria basca, observara com es desplaçava el seu centre de gravetat cap a la capital del regne». No debades la seu històrica del banc a Bilbao està parcialment ocupada per una botiga de roba.
La secessió de la capital espanyola
La utilització d'escàndols per assaltar el control del BBVA i promoure la concentració econòmica a Madrid «no va ser un fet, precisament, aïllat». «Amb el PP de la segona legislatura, es va accentuar la madrilenyització d'una economia espanyola cada vegada més orientada cap a una capital, que semblava capaç de menjar-se tots els factors productius, fent d'aspiradora industrial i, al mateix temps, cultivant un nacionalisme de perfil baix», apunta aquest economista i sociòleg.
«El Cercle d'Economia va apuntar aquesta circumstància i l'exalcalde de Barcelona i llavors candidat a la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, va expressar-ho en premsa amb l'article "Madrid se va"», rescata. Aquell Madrid retratat per l'expresident català «es trobava en el centre de la trama radial d'infraestructures, la qual era dirigida pel ministre de Foment, l'exsecretari general Francisco Álvarez Cascos». «Es pretenia convertir Espanya en una xarxa de ciutats que aspirava a estar a menys de dues hores de Madrid», complementa.
L'avís llençat per Maragall «va avançar-se als esdeveniments polítics i seria l'auguri dels futurs conflictes territorials». Amb el conservador Mariano Rajoy a la Moncloa, es va optar per una estructura governamental que atorgava un gran pes a Madrid. «Coincidia amb els vestigis dels anys d'Aznar, que havia intensificat la madrilenyització de l'economia espanyola», subratlla. Els orígens d'una aspiradora madrilenya insaciable.