«Els homes tendres són aquells que, tot i haver estat criats en contextos masclistes, volen cuidar i tractar bé a la gent que tenen al seu voltant»
—Les prestatgeries de les llibreries van plenes de llibres sobre maternitat. Les opcions són variadíssimes. Hem passat de zero a cent. Què et va empentar a escriure aquest llibre?
—Aquest és el llibre que a mi m'hauria agradat llegir quan vaig saber que seria mare. Perquè, malgrat que a les prestatgeries hi ha molts llibres de maternitat, molts són buits de contingut i molts altres promouen un model de criança respectuosa que, segons com, esdevé un dogma que esclavitza les dones. En canvi, a parer meu, hi ha molt pocs llibres sobre com fer una maternitat feminista. Hi ha el llibre d'Esther Vivas, Maternitats desobedients, però poc més. Tampoc en castellà hi ha gran cosa i en anglès hi ha més en l'esfera acadèmica, si bé per aterrar-ho a la pràctica ja és més difícil de trobar.
Perquè quan jo em vaig convertir en mare em van passar dues coses. En primer lloc, vaig experimentar una sensació molt potent d'empoderament. Sentia que el que estava sentint em transformava a mi, a la meua criatura, a la meua relació de parella i també al meu entorn.
I això em va empentar a buscar una manera diferent de maternar. Volíem buscar una manera més simètrica, en què esquivarem els rols de gènere, per exemple. I quan vaig voler buscar informació sobre aquestes alternatives, no les trobava. Em mancava una visió política de la maternitat. Històricament, la maternitat ens ha vingut imposada i això ha fet que el feminisme, durant molt de temps, hi hagi renegat. Jo trobava a faltar un discurs que -una volta que la maternitat ha estat voluntària- ens hi parli com d'una experiència empoderadora, que és com jo l'he sentida.
—En el llibre parles molt de maternar. A molta gent, tanmateix, l'ús d'aquesta paraula li grinyola. Com explicaries el seu sentit?
—Jo utilitzo el terme maternar perquè és agènere. No utilitzo criança, ni paternar ni mapaternar ni noves paternitats perquè penso que ja no sabem quin és el paper d'un pare en la nostra societat, almenys des d'un punt de vista feminista. En canvi, tant des d'un punt de vista feminista com no, sabem quin paper fa una mare. Al llarg de la història, les dones hem tirat endavant les criatures amb èxit, sabem com fer-ho.
Si ho diferenciem per gènere, ens fem trampes al solitari, perquè aleshores ells ja no ho poden fer. I entres, automàticament, en la màquina dels rols de gènere. Escollir 'maternar' com a forma agènere el que fa és carregar-se l'obligatorietat que siguen les dones les úniques que podem criar infants sans i feliços.
També m'agrada usar maternar per diferenciar-ho de criar. Criem gallines, per entendre'ns. Maternar és molt més que això; és crear un vincle. Continuar reclamant que nosaltres som les úniques que podem criar i tenir criatures; que som les úniques que podem fer de mares, perquè tenim cony i som dones, crec que va en contra nostra i solidifica els rols de gènere. Un home pot maternar tan bé com una dona.
—Passa, però, que les qui acabem escrivint llibre sobre maternitat i sobre maternar, som les dones... I les qui, efectivament, acabem maternant som les dones...
«A la societat li calen adults que maternin infants sans, feliços i empàtics»
—Ja està bé que hi siguem nosaltres, perquè quan els homes parlen de paternar, estan posant tot el focus sobre ells. Quan s'ha escrit sobre el tema, sigui en castellà o en anglès, acaben reivindicant que estan fent el mateix que les dones fa mil·lennis que fem i sembla que això sigui una gran revolució. Per tant, quan es produeix tota aquesta revolució també hi ha una mica de mansplanning. Llavors, potser millor si no escriuen gaire sobre maternar, a hores d'ara.
—En algun moment del llibre dius que no t'acaba de fer massa el pes això de les noves paternitats. Prefereixes, de fet, parlar d' 'homes tendres'. Explica'm-ho...
—Això dels homes tendres és una idea que li he manllevat a la bell hooks, que és un referent del feminisme negre. Ella en parla com 'loving' i la traducció seria 'amorosos', cosa que a mi no m'acaba de fer el pes. Els homes tendres són aquells que, tot i haver estat criats en contextos masclistes, volen cuidar i tractar bé a la gent que tenen al seu voltant. Octavio Salazar, en el seu llibre El hombre que deberíamos ser, explica que criar com ho fan les dones brinda els homes l'oportunitat de gaudir d'un altre tipus de masculinitat, menys tòxica. La paternitat en clau feminista és una oportunitat per abraçar els sentiments i una intel·ligència emocional que d'una altra manera no podrien gaudir.
—No parlem tant d'ells, però. En el teu llibre proposes fer la revolta de les mares. En què consisteix, exactament?
—La revolta de les mares és una revolta silenciosa que va fent-se de fa segles. I crec que, malgrat que vivim una regressió cap a la dreta i conservadora, cada cop som més criant amb una intel·ligència emocional molt més rica; una intel·ligència que farà que els nens i nenes siguin més tolerants, empàtics i comprensius. Estem donant als nens i nenes moltes més eines emocionals que no els donàvem abans. I crec que, de resultes d'això, vindrà una onada de nens i nenes feministes, o molt més feministes del que tenim avui.
Crec que criar, maternar és polític. I, per tant, aquesta revolta pot ser conservadora o pot ser feminista. Estic convençuda que decidir com criem i com maternem pot transformar la societat. Des del feminisme matern reclamem i reivindiquem unes maternitats gaudides, unes maternitats que valgui la pena viure. Ni podem ni volem treballar, maternar i viure en la precarietat en què estem ara.
—Però, atenció, perquè, segons com, acabarem abraçant la idea que les dones es queden a casa a cuidar les criatures, que és més o menys el que promulguen les tradewifes americanes...
—Trobo, però, que en això de les tradewifes se li està donant més cobertura mediàtica que no es mereix un moviment que és anecdòtic. En tot cas, no crec que sigui el mateix. Perquè en el cas de les tradewifes es queden a casa per submissió, perquè és el que els demana d'elles i el que elles creuen que s'espera d'acord amb uns rols de gènere. Les maternitats feministes, per contra, no parteixen d'ací. Quan una mare feminista vol quedar-se a casa ho fa, no perquè li ho demana la parella, sinó per voluntat pròpia. De fet, m'atreviria a dir que les mares feministes treballem o estem involucrades en altres projectes vitals.
—Ser mare a temps complet és tediós, avorrit i molt poc engrescador des del punt de vista intel·lectual.
—Ser mare el cent per cent del temps és horrible, esgotador. Qualsevol feina, les vint-i-quatre hores del dia, els 365 dies de l'any, és odiosa, encara que sigui la teva feina preferida. I la maternitat té aquesta intensitat. Per això mateixa, les dones necessitem una habitació pròpia. I necessitem altres coses, perquè, per molt que estimis la teua criatura, necessites altres estímuls a la vida.
—En tot cas, per parlar de la revolta de les mares, moltes coses han de canviar en aquesta societat, tot començant pels rols de gènere i acabant per un Estat que no acaba de creure's que, això de la criança, també és cosa d'ell. Per on comencem?
—Per tot arreu i per enlloc. Cal fer-ho tot a la vegada i una mica a tot arreu. És important transformar les nostres relacions de parelles, per tal que siguin el més simètriques, igualitàries i justes possibles. Ensenyem als nostres fills i filles que hi ha altra manera de fer les coses. Ensenyem-los a ser respectuosos i empàtics.
Però també hem d'acceptar que les mares, pares o identitats dissidents no som omnipresents ni omnipotents. Hem d'acceptar que no podem decidir en la majoria de característiques de l'entorn en què maternem els nostres infants. En realitat, hi ha molts aspectes de com maternem que ja són determinats pel context, ja sigui classe social, raça, capital cultural, feina, orientació sexual... Això vol dir, per tant, que hi ha una injustícia de base, perquè no totes podem viure la maternitat igual de bé, perquè depèn d'on parteixes. Per això crec que els governs haurien d'entendre que maternar és una feina. A la societat li calen adults que estiguin maternant infants sans, feliços i empàtics.
—Sovint em fa la impressió que tenim persones al capdavant dels governs que mai no han tingut cura dels seus fills o de les seues persones grans.
—Perquè vivim en una societat que venera les persones hiperentregades a la feina. Són persones que no coneixen cap altra dimensió, més que el treball. Tenim líders polítics i empresarials que són psicòpates funcionals. Són gent que no saben treballar en equip, que no tenen empatia. Des d'ací és molt difícil construir un concepte de societat comunitària. La revolta feminista també consisteix a qüestionar el paper central que donem a la feina.
«Estic convençuda que decidir com criem i com maternem pot transformar la societat»
—En el llibre critiques que els mecanismes de suport a la maternitat i a la infantesa no són ni adequats ni suficients. Per què?
—No ho dic només jo. Ho dic jo i totes les associacions que treballen en pobresa. Caritas fa molt de temps que reclama una renda universal per criatura. Fa vint anys la cara de la pobresa era una senyora gran pensionista.
A hores d'ara, la cara de la pobresa és una mare amb criatures depenents. A l'Estat espanyol tenim un problema molt seriós de pobresa, amb una de cada quatre persones en risc de pobresa. I, atenció, hi ha qui es pensa que aquests són col·lectius migrants i no ho són. Fins i tot el Fons Monetari Internacional ha cridat l'atenció a Espanya per la manca d'ajudes redistributives. El sistema espanyol no és redistributiu. Les classes altes i mitjanes es queden la majoria de les ajudes i els serveis públics. Caritas reclama una renda universal a la infantesa per treure totes aquestes famílies de la precarietat. Estem parlant que amb 150 euros al mes per infant ja trauries el 50% de les famílies de la pobresa. A França, a Alemanya o als països nòrdics hi ha rendes superiors.
—Siga com siga, i tornant a la maternitat, el problema és que maternar bé és una qüestió de privilegi...
—Absolutament. Ara mateix, tu pots tindre criatures si te les pots permetre. Això és terrible i molt injust.
—Acabem: quin impacte ha tingut el llibre?
—Doncs és molt curiós, perquè ha estat especialment ben rebut entre la gent de trenta anys. Vaig escriure el llibre amb els millenials al cap, perquè és la meua vivència, però és interessant veure que a les generacions que vénen darrere també els hi serveix. Tinc molt de feedback de persones entre els 27 i 35 anys. I també molt de feedback de nois.
A més, em consta que moltes xiques el compren per a les seues parelles. Trobo que és molt interessant, això. Crec que són una generació que ha viscut en unes condicions molt precàries i que, quan comencen a pensar a tenir fills, s'ho plantegen fer d'una altra manera. Potser aquesta generació que ara puja ho faran millor que nosaltres.