Maria Jaume: «Podem xerrar de coses que ens importen de manera divertida i accessible»

—He tornat a escoltar Fins a maig no revisc (2020) i Voltes i voltes (2022). Són discos que m’agraden, que no fa tant de temps que els vas traure, però musicalment sembla que haja passat un segle.

—Literalment [Riures]. Jo no he estat capaç encara de tornar-los a escoltar, imagina’t.

—No?

—No. Ara començ a tenir-ne ganes, perquè estic molt segura allà on estic, molt contenta. Crec que ja he trobat el meu cor, la meva sonoritat. I ara em fa gràcia escoltar la Maria d’aquell moment. Que no és una altra persona, perquè encara conserv coses i compartesc algunes idees dels discos, però sí que he canviat la manera de cantar, la manera d’escriure, de compondre... Ara és com molt diferent.

—En tot cas, ha estat un procés natural. El 2023 vas traure dos singles que eren una petita revolució en el teu so, «Ressaca a sa platja» i «Xin xin i bye bye», que avançaven el que vindria.

—Per jo ha estat com molt natural, el procés de créixer, de tenir 19 o 20 anys a 26. Continuo sent molt jove i tot el que tu vulguis, però ja canvien moltes coses, t’acabes de formar, s’acaba de formar la teva personalitat... Així i tot, d'aquí a quatre anys seré una persona diferent, i m’agradarà veure-ho des d’una altra perspectiva. Però ha estat com natural anar descobrint música nova, gustos nous i maneres de fer feina que no havia provat fins ara. Estèticament, és un canvi bastant bèstia, però vaig pensar que «Ressaca a sa platja» fos una mica com un experiment. Hem fet aquesta cançó amb en Lluís Cabot [el seu productor, guitarra i veu dels enyorats Da Souza], i a veure com s’ho pren la gent. Evidentment, a mi m’encantava, però clar, no havia fet res així i a Catalunya això de l’afrobeat no s’havia fet gaire. I va funcionar moltíssim...

—És cert.

—Doncs perfecte, ja podíem continuar [riures].

—Sempre has tingut acompanyament, les coses que fas han anat funcionant. Al capdavall, en aquelles cançons Maria Jaume hi era, sols que inserint la teua música en els corrents del pop contemporanis. Era normal que l’acollida fora bona.

—Per jo, sí. Evidentment, hi havia gent que va pensar una altra cosa, que volia que tornés a Fins a maig no revisc [riures]. Mira, allà el tens, el pots escoltar. Però mai m’havia funcionat tant una cançó com «Ressaca a sa platja». Això motiva molt; quan estàs fent música i canvies una mica de rumb, que la gent respongui em motiva molt.

—En Nostàlgia airlines (2024) incloïes una col·laboració amb la lleidatana Clara Viñals, «Super mala pinta», que em semblava molt reveladora, perquè ella és més gran però heu tingut una evolució cap al pop contemporani amb molts paral·lelismes.

—Hi va haver molta gent que m’ho va dir, perquè Clara venia també de fer un pop com més acústic, més folkie, i també va fer un gir de guió, va començar a fer un pop més electrònic, amb sons una mica més mainstream. I jo amb Nostàlgia vaig fer una mica aquell gir. Som diferents en bastants coses, tenim projectes diferents, però m’agrada tenir a Clara de referent per a segons quines coses. Va molar molt.

—Has dit que també has fet un canvi en la manera d’escriure. Hi ha una transició que m’interessa, un single posterior, «Mon Cheri Go Home», amb Fades, que és un tall de pop electrònic molt ballable i alhora una cançó protesta. Hi ha com un tall.

—A Nostàlgia ja vaig fer aquest pas, a «Hoteles, sol y playa» [una col·laboració amb Pau Debon]. Sempre he estat una persona política, m’han importat les coses que passen en el meu entorn. Així com em surt natural escriure sobre un desamor, em surt natural escriure que no puc viure a aquesta ciutat perquè no puc pagar-me un lloguer [es refereix a Barcelona, on resideix actualment]. Ha canviat una mica el paradigma sobre com escriure d’aquests temes. I projectes com el meu, o com Fades, que són penya polititzada, hem hagut de trobar la manera de comunicar-ho, de sentir-nos a gust fent música sense fer-la com es feia fa deu anys aquí a Catalunya, una cosa com molt de festa major amb trompetes, etcètera; que de puta mare, però ara estem en un altre moment. Fades i jo compartim molt aquesta idea que la penya s’ho passi bé i connecti fàcil, però això no vol dir que hem de xerrar de bajanades tot el dia. Podem xerrar de coses que ens importen, però de manera divertida i accessible.

—El nou disc és un evident exercici de nostàlgia. El fet d’haver de marxar de les Illes per obrir-te camí professional és el motor d’aquesta recreació de les festes del teu poble?

—D’aquest disc, cent per cent. I del projecte, no ho havia pensat, però també una mica. Vaig començar a escriure quan em vaig mudar aquí, quan vaig tenir un altre ambient en el meu entorn. I sempre hi ha hagut aquest joc Mallorca-Barcelona, les relacions a distància, viure en una illa i una ciutat completament turístiques... És com un pilar que s’ha mantingut sempre a tots els discos. I aquest disc no l’hauria fet mai si no hagués viscut aquí vuit anys. I tampoc l’hauria pogut fer fa tres o quatre anys, perquè així que passen els anys enyor més ca meva, la meva família, la meva gent... Com més gran em faig, valor coses que abans no em cridaven l’atenció, m’aclaparaven aquestes coses de poble, no poder fer res sense que tothom se n’assabenti... Ara li veig una altra cara, la de comunitat, la de la companyonia, que tot el veïnat t’ajudi... Aquesta sensació de comunitat de poble petit.

«Hi ha moments de tristesa, d’enyorança, de pensar en la gent que ja no hi és. Inclús pensar en el llegat que tenim, la identitat mallorquina, la cultura, la llengua, si quan jo tingui fills continuarà sent així o no existirà»

—Amb la festa major com a exponent màxim de la col·lectivitat que comparteix uns dies de gaudi.

—Exacte. Aquella setmana no pot passar res dolent, de sobte convius amb gent amb la qual no quedes durant l’any. En festes tots ens duim bé, hi ha una força com més gran, que fa que tothom s’ho passi bé, se senti a gust i benvingut.

—En tot cas, no es tracta d’un exercici d’idealització; al disc fins i tot hi ha lletres reflexives i cançons tristes.

—Totalment. Per jo, la festa transmet més coses bones que dolentes, però també dona per xarrar de moments de la meva vida, pensar en com eren les meves relacions durant les festes quan era petita, quan era adolescent, ara. Per això hi ha moments de tristesa, d’enyorança, de pensar en la gent que ja no hi és. Inclús pensar en el llegat que tenim, la identitat mallorquina, la cultura, la llengua, si quan jo tingui fills continuarà sent així o no existirà. També hi ha aquestes preguntes. No és una cosa idíl·lica, a la plaça hi ha gent que no et cau gens bé, però has d’acceptar-ho perquè la festa major és això: intentar que, almenys aquella setmana, tothom se n’oblidi.

—En Sant Domingo Forever incorpores musicalment un vector nou, que està en l’ambient, la recuperació de música d’arrels per a transferir-la a la modernitat. És una forma de mantenir-la viva.

—Sí. Per jo està molt clara aquesta idea, en la música s’ha de provar, s’ha de fer, desfer, i tornar a fer. I en la música d’arrels el mateix, hi pot conviure tot. Està bé que hi hagi grups tradicionals mallorquins fent jotes i boleros com toca, perquè també mola que això es conservi i no es perdi. Però jo tenia ganes d’acostar-m’hi des d’un lloc que no fos el que sempre hem conegut, perquè hi ha molts artistes que s’han acostat a aquesta música tradicional fent que soni una mica més moderna. I jo volia descompondre això, retratar realment una festa major, on sona una jota, sí, però també un reggaeton, cançons més guitarreres, un afrobeat... Es tractava d’agafar els sons tradicionals i adaptar-los a l’estructura pop. Per exemple, cançons amb teclats que són xeremies, castanyoles com a percussions... Ha estat molt divertit, perquè ho havíem de descobrir, veure si quedava bé, si no. I és una manera diferent d’acostar-nos a la música tradicional, des d’un lloc superpop i accessible per tothom.

—Sí, però també hi ha un tall més estrictament folk, el tancament amb un referent com Miquela Lladó, la «Jota final de festes». Ací heu fet una lectura molt més respectuosa... Bé, no sé si aquesta és la paraula.

—Més tradicional.

—Més tradicional, exacte.

—Sí, perquè el disc comença amb «Xeremies...», que és el que hi ha, xeremies sonant. Tot ha de conviure-hi, gent que ressignifique la cultura, els sons, que jugui, i pugui fer experiments, però també han de continuar avant grups com el de Miquela Lladó, que toquin les jotes a les places perquè la gent les balli com les ballaven fa molt de temps. És interessant veure com en el meu disc pot conviure «Os Cartos» amb una jota, perquè la revetlla és això.

—Tot just volia preguntar-te per «Os Cartos», una col·laboració amb un artista gallec, Ortiga, a ritme de batxata, que parla d’haver d’anar fora per guanyar-se la vida. Una connexió musical Galícia-Balears que no és habitual. Hi ha moltes capes en la cançó.

—És que hi ha una connexió especial entre mallorquins i gallecs, allò de xerrar llengües diferents i aquesta cosa d’haver de partir a una ciutat més gran per guanyar-te la vida, sobretot si ets músic. Amb Ortiga va ser molt fàcil connectar una vegada li vam explicar el concepte del disc, i que volíem fer una cançó sobre marxar a la capital i guanyar-se els quartos. «No em diguis més», ens va respondre [riures]. Tot ho va entendre i va ser com molt fàcil, va ser divertit treballar amb ell. Sense xerrar la mateixa llengua, ens enteníem moltíssim, sense quasi haver de xerrar en castellà. Ell és el rei de la música de revetlla a Galícia i tindre’l en el meu disc, en la festa del meu poble, era com posar el llacet.

—El disc ha estat produït i coescrit per Lluís Cabot, tot un referent. Com ha estat el procés per arribar on volíeu? Teníeu clar el punt d’arribada? Calia negociar molt?

—Com que fa uns quants discos que treballem junts, va ser com molt fàcil. Pensem molt similar, els dos som de Mallorca, tenim referències iguals, idees també molt similars. I no van saber cap on tirar tot d’una, estàvem com provant. Un dia, xerràvem que tot no havien estat flors i violes; he perdut amics, he guanyat uns altres, ha estat un any molt mogut. Quan passa això, hi ha vincles que surten reforçats i t’adones que hi ha gent amb qui no t’entendràs mai. Vam començar a divagar i vam pensar que era com quan estàs a la festa del teu poble i a la plaça hi ha el teu ex, el teu millor amic, la persona que odies... Llavors vam fer: «Això és el concepte del disc». A partir d’aquí es va obrir un ventall de possibilitats, un munt de coses i moments de les festes, cada cançó és un moment diferent. Va ser molt rodó i molt rodat. No ens hem discutit gaire [riures].

—A la coberta apareix una nena amb la seua mare i una mena de dimoni. No sé si simbolitza molt la tornada al terreny perdut de la infantesa.

—Crec que representa molt tots els costats del disc, la cosa més infantil i més ingènua, que soc jo, amb la meva mare, que es mira les festes de manera més adulta. I després, el dimoni, que és una figura que apareix en el disc i que representa la nit, les coses més obscures de la festa major del poble. Una mica els tres colors importants del disc.