El monument franquista de la plaça de la Feixina, a Palma, concita l’interès de defensors i detractors des de fa prou anys, com és conegut. La guerra judicial entre els que el volen preservar i els que el volen esbucar ha revifat ara, després que l’Ajuntament de Palma (PP) hagi anunciat el recurs als tribunals contra la decisió de la Secretaria d’Estat de Memòria Democràtica d’ordenar-ne la retirada o l’esbucament.
Malgrat la seva importància, la Feixina no és l’únic vestigi de la dictadura que encara queda a Palma. Més enllà de símbols, la casa que fou el domicili del darrer batlle democràtic durant la Segona República, Emili Darder, assassinat pels feixistes, encara està en mans del Ministeri de Defensa espanyol, després d’haver estat requisada pel bàndol feixista. Han passat noranta anys, però Espanya no l’ha tornada, ni als hereus de Darder ni a la ciutat de Palma.
Més ho recordava recentment, quan advertia que contrasta l’actitud del Govern espanyol respecte al monument de la Feixina i la que manté amb relació a la casa de Darder. Segons els sobiranistes, es tracta d’una «greu incoherència» de l’executiu de Pedro Sánchez.
Per a Més, laSecretaria d’Estat de Memòria Democràtica «ha fet una passa encertada incloent el monòlit de Sa Feixina dins el catàleg d'elements a retirar per exaltar la dictadura», cosa que cal celebrar, però, tot seguit, recorda que continua estant «en mans del Ministeri de Defensa la casa del batle republicà Emili Darder, assassinat pel feixisme el 1937».
Per als sobiranistes, estam davant «d'una incoherència greu: els mateixos motius que justifiquen eliminar símbols franquistes obliguen també a reparar els espolis comesos contra les víctimes». Creuen que l’actitud de Madrid encara és la mateixa de sempre, la de mantenir una situació que a la pràctica el que està fent és «perpetuar l’herència del franquisme», perquè «el que va passar amb Darder no és només història: és una ferida oberta. I mentre l'Estat no retorni allò que va ser robat, aquesta ferida no cicatritzarà», segons Neus Truyol, portaveu de Més a l’Ajuntament de Palma.
El diputat per les Balears de Més-Sumar, Vicenç Vidal, ha recordat sovint també que «els mateixos motius que varen justificar aixecar monuments per glorificar els assassins són els que expliquen l'espoli de la casa de Darder. Si avui condemnam aquells fets, hem d'actuar en conseqüència». Els nacionalistes d’esquerra fa dècades que reivindiquen el retorn de la propietat. Des de finals de la dècada de 1970 el PSM —Partit Socialista de Mallorca, ara Més— ha exigit al Govern espanyol —tant si ha estat en mans d'UCD com del PSOE com del PP— que tornàs el bé immoble «robat». Però no ha estat així. En totes les ocasions Madrid ha ignorat les peticions.
Els descendents d’Emili Darder han expressat en reiterades ocasions que, seguint la voluntat del batlle assassinat, voldrien que la casa es convertís en un espai públic de la ciutat de Palma. En sintonia, Més «exigeix la devolució immediata de la propietat de la casa a la ciutat i la seva conversió en un espai de memòria democràtica obert a la ciutadania». Per a Truyol, si l'Estat reconeix que no es poden mantenir monuments que «glorifiquen una dictadura assassina», com és el de la Feixina, tampoc ha de continuar «apropiant-se dels béns robats a les seves víctimes». Per tant, «la casa de Darder ha de tornar al poble, que és a qui pertany la seva memòria. No parlam només d'un immoble. Parlam de dignitat, de justícia i de coherència democràtica. L'Estat no ha de continuar essent hereu passiu d'un robatori comès pel franquisme».
Emili Darder i Cànaves (1895-1937) era metge, intel·lectual i membre d’Esquerra Republicana Balear, la delegació de les Illes d’Izquierda Republicana, la formació espanyola liderada per Manuel Azaña. Va ser batlle de Palma des del desembre de 1933 a l’octubre de 1934, quan fou destituït —a conseqüència de la tensió política pels fets de la revolució d’Octubre—, i se’l restituí en el càrrec el febrer de 1936.
Dos dies després de la rebel·lió militar, els revoltats el varen segrestar a ca seva i, a pesar del seu molt mal estat de salut —patia del cor—, va ser tancat al castell de Bellver. Va ser sotmès a una farsa de judici el 16 de febrer de 1937 i, a pesar que el fiscal demanava vint anys de presó, els que dirigien la sessió el condemnaren a ser afusellat. Estava tan malalt que els botxins l’hagueren d’asseure de males maneres sobre una pedra per rebre la descàrrega mortal. Era el 24 de febrer de 1937. El dia anterior els feixistes li confiscaren tots els seus béns, la casa, mobles, biblioteca, laboratori...
Durant les dècades següents, va ser una instal·lació administrativa per a l’exèrcit feixista. Amb la desaparició institucional del franquisme passà a mans del Ministeri de Defensa, que encara n'és el propietari. El 2013 s’hi va instal·lar una placa commemorativa. Pareixia que Madrid a la fi es mostrava sensible i renaixeren les esperances que tornàs la casa. No ha estat així.
El diputat de Més-Sumar al Congrés, Vicenç Vidal, ha requerit en diverses ocasions al Govern de Pedro Sánchez que actuï al respecte: «Fa anys que demanam respostes i actuacions concretes, i el silenci és la norma».