Era lʼany 2008. Barack Obama acabava de guanyar per primera vegada les eleccions i estava a punt de mudar-se a la Casa Blanca, però Francisco Camps albergava la convicció de què el centre de gravitació del planeta pivotava sobre el pati gòtic del Palau de la Generalitat. El PP no sols havia posat València en el mapa, sinó que lʼhavia convertida en la ciutat on passava tot. Absolutament tot. Com a president valencià, doncs, se sentia impel·lit a relacionar-se de tu a tu amb aquell home afroamericà que havia popularitzat el famós «Yes We Can». Era un imperatiu moral. Coses de la geopolítica internacional.
«A él lo que le gustaría es una foto con Obama, para él es importantísimo», li explicà Álvaro Pérez —el terratinent valencià de la trama Gürtel— al seu advocat en una conversa interceptada per la policia. No feia ni 48 hores de la victòria dels demòcrates a les urnes. «Ahora hay 500 tíos importantes, o 500.000, que se quieren sentar con Obama», raonava el Bigotes com qui obre lʼaigua gelada per a preparar el bany de realitat.
El gerent dʼOrange Market va tancar-li una trobada amb Bill Richardson, el governador demòcrata de Nou Mèxic, garantint-li que era el pas previ per a lʼentrevista bilateral amb el totpoderós POTUS. Com qui demana de regal una entrada per a un concert de Rosalía en el Madison Square Garden de Nova York i acaba aplaudint Ana Torroja en un poliesportiu de Toledo.
Dues dècades més tard i una desena dʼarxivaments de procediments judicials després, Camps aspira a retornar a la primera línia política. Quan estan a punt de complir-se quinze anys de la seua dimissió, insisteix a dir que vol tornar a presidir el PPCV i ser-ne el candidat a la Generalitat. I ho fa, a més, amb la mateixa il·lusió que reclamava aquell bis a bis amb Obama. Segons alguns, amb la mateixa innocència.
Siga com siga, ell ha deduït que si algú de raça negra va arribar a presidir els Estats Units, un senyor del centre de València —tan conegut i amb una experiència tan acreditada com la seua— està en condicions dʼapartar de la presidència del partit i de la candidatura a la Generalitat Juanfran Pérez Llorca, que fins fa quatre dies era poca cosa més que lʼalcalde de Finestrat.
Camps, que ja compta amb els avals necessaris, té la convicció que Feijóo convocarà el congrés del PPCV el 18 de maig
Aquest dijous, des de la sisena planta de lʼhotel València Palace, i més concretament des dʼun saló que porta el nom dʼAlicante, Camps ha comunicat que en a penes 48 hores ja ha recollit 300 avals de militants al corrent de les quotes, el triple dels exigits per a presentar la seua candidatura al congrés del PPCV. Una cita que estatutàriament caldria haver celebrat en 2025 i que invoca —sense èxit— de fa mesos. La seua intuïció li dicta que el president del partit, Alberto Núñez Feijóo, convocarà els congressos regionals en la junta directiva de lʼendemà de les eleccions andaluses —és a dir, el pròxim 18 de maig— perquè tinguen lloc durant la segona meitat de juny. Al setembre, diu, arribaria lʼhora dels congressos provincials.
Celebraran els populars valencians el seu congrés o es mantindrà la gestora comandada per Pérez Llorca i seguirà ajornat sine die? Aquesta és la gran pregunta que plana en lʼambient. Seria la primera ocasió en què el PPCV, governant la Generalitat, celebra un conclave de confrontació. I ja se sap que Gènova, amb el clan gallec al capdavant, fuig de la paraula «confrontació» com si fora lʼhantavirus. Sobretot tenint en compte que Camps no seria un candidat qualsevol. Conserva una ascendència considerable en alguns sectors de la formació i pensa que no té res a perdre. Ben mirat, ja perdé les presidències del partit i del Consell en 2011. Ara únicament pot recuperar-les.
En campanya
En les últimes setmanes han proliferat unes tanques publicitàries pagades pel PP en què Pérez Llorca apareix somrient al costat de la paraula «Cumplimos» i del lema «Juanfran President». Una manera de donar a conèixer el substitut de Carlos Mazón i de vendre la gestió dels populars. En alguns llocs, aquestes tanques apareixen justament al costat dʼunes altres —sufragades per la Generalitat— sobre les bonificacions fiscals a què poden acollir-se els valencians a lʼhora de fer la declaració de la renda.
Camps troba que es tracta dʼuna «campanya» en clau «interna» i exigeix «igualtat dʼarmes» amb el seu contrincant. Vol que el partit també «done suport» a la seua campanya. El seu lema, diu, constaria de dues paraules: «Majoria absoluta». I és que el seu intent de retornar a la presidència perduda cavalca sobre la premissa de què és el garant de la recuperació de les majories absolutes que va aconseguir consecutivament en els anys 2003, 2007 i 2011. Camps afirma que la dreta continua obtenint exactament els mateixos sufragis que en aquella època —com si no sʼhagueren produït variacions en el cens— i que només ell és capaç de reunificar lʼespai sota les sigles del PP.
«Hi ha una dada interessant: entre el 35% i el 40% dels votants de Vox veurien bé una majoria absoluta del PPCV», ha precisat mentre presentava els resultats de la nova enquesta pagada per ell. La segona que encarrega a lʼempresa demoscòpica NC Report. En lʼanterior, del mes de febrer, ja emergia com el candidat més conegut de la dreta i com el predilecte entre els electors populars.
Reprenent la fascinació per Obama, el seu lema de campanya hauria de tenir tres paraules i no dues: «Yes We Camps». Ara bé, el seu retorn a la presidència del partit sembla un impossible en un partit tan jerarquitzat com el PPCV. Res a veure amb el PSPV, on una persona desconeguda i gens carismàtica com Rafa García, alcalde de Burjassot, va aconseguir el 42% dels vots en les primàries que van enfrontar-lo a Ximo Puig. No feia dos anys que els socialistes havien recuperat la presidència de la Generalitat després de dues dècades de travessa pel desert.
Camps considera que Pérez Llorca ja està en «campanya interna» i reclama «igualtat dʼarmes» al seu partit
Ningú no creu que Camps puga reunir un suport homologable, però ell està obsedit a comprovar-ho. Vol mesurar la seua força. Compta amb gent de la seua corda en totes les comarques, de la mateixa manera que Círculo de Lectores o Tupperware tenien comercials repartits per cada zona. Els 300 avals reunits en dos dies així ho testimonia. «En tinc molts dʼAlacant, Marina Baixa inclosa», ha expressat en referència explícita a la comarca de Pérez Llorca. De fet, Camps vol que un membre de la seua candidatura forme part del COC, el comitè organitzador del congrés. Una mena dʼobservador internacional.
Després dʼhaver abandonat les primàries, efímeres com una pluja estival, el PP retorna al model clàssic dʼelecció del president a través dels compromissaris. Per tant, la batalla en cada comarca, i en cada població, determinarà el resultat final del conclave i qui lidera el partit. Camps calcula que hi haurà entre 900 i 1.100 compromissaris. «Els afiliats tenen la il·lusió legítima de ser convocats al congrés», manifesta.
Amb ell —pronostica— la victòria del PP a les urnes en les eleccions de 2027 seria escandalosa. «No mʼagrada que es done per fet que hem de governar amb un altre partit, hem dʼoptar a la majoria absoluta, aquest partit sempre ha tingut vocació de majoria absoluta i jo la mantinc», comenta. En el seu moment de més glòria va superar el milió dos-cents mil vots. Ara opina que no baixaria del milió cinquanta mil paperetes, prou per a aconseguir la majoria absoluta «gràcies a la divisió de lʼesquerra». En els anteriors comicis, Mazón va quedar per sota de les 900.000.
Cada dos o tres dies, Camps celebra un acte acompanyat de militants del partit
Camps té la seguretat que el PP convocarà en pocs dies el congrés del PPCV. Considera una «hipòtesi impossible» que continue ajornat. I es felicita perquè —diu— per fi haurà arribat el moment de comparar els projectes. Ell sʼha marcat el repte dʼ«implementar un discurs» que reconnecte el votant del PP que va fugir desencantat cap a Vox. De moment, com la formigueta, cada dos o tres dies celebra un acte acompanyat de militants del partit. Com Pedro Sánchez en 2017, però sense Ábalos, Santos Cerdán, Koldo i el Peugeot. Ja va presentar, el 4 dʼoctubre, el seu projecte de partit, i el 4 de desembre, el seu programa base per a aspirar a la Generalitat.
Pérez Llorca no sʼha reunit amb ell ni li ha telefonat. Recentment, sí que va dinar amb Ximo Puig per a intercanviar impressions, però prolonga la incomunicació amb Camps. «No he tingut cap invitació formal del president», lamenta. El seu contacte amb la militància se circumscriu a les bases. Ara un esmorzar, ara un dinar, ara «un tardeo, com diuen els joves». Cadascú paga la consumició de la seua butxaca. «Si perd el congrés assumiré la meua derrota, com no pot ser dʼuna altra manera... Però fins ara sempre he guanyat totes les eleccions a les quals mʼhe presentat», avisa.
Lʼenquesta
Tant lʼenquesta que va presentar ara fa tres mesos com la que ha presentat aquest dijous indiquen el mateix: Camps és el candidat més conegut i desperta més adhesions entre la parròquia conservadora que Pérez Llorca i lʼalcaldessa de València, María José Català. En aquesta ocasió, NC Report ha anat més enllà i ha preguntat als electors de PP i Vox si veurien bé un govern dels populars amb majoria absoluta. La majoria absoluta que ell garanteix com un mantra.
A més de les preguntes a tots els enquestats —2.100, en total—, lʼempresa ha preguntat en exclusiva als qui manifesten la seua intenció de votar PP o Vox sobre les seues preferències pel que fa als possibles candidats. Camps ix molt ben parat en els dos casos: com a aspirant a la Generalitat, lʼaposta que ara enarbora, i com a aspirant a lʼalcaldia de València, lʼaposta que ja efectuava ara fa cinc anys. «Lʼalcaldia de València també seria una cosa extraordinària», ha reconegut aquest dijous, quan se li ha preguntat si acceptaria ser el candidat del seu partit en detriment de Català.
Alcalde de València, president del PPCV, president de la Generalitat o el que siga. Camps està on fire. Se sent com Obama en 2008. Com aquell president afroamericà acabat dʼaterrar que havia dʼestar encantat de rebreʼl oficialment a la Casa Blanca. La foto no va arribar a materialitzar-se perquè el cas Gürtel va impedir-ho, però encara hi ha temps... Camps, com Michael Jordan, vol un last dance.