—Has explicat més d'una volta que tu vas ser una xiqueta molt dramàtica. En canvi, has acabat de còmica...
—És que crec que això en el món del pallasso passa molt: el pallasso fa riure als altres, però després, en la intimitat, també s'ho passa malament. Jo sempre dic que tendisc al drama des que vaig nàixer, i per això em dedico a la comèdia. De fet, a l'escola d'art dramàtic només em donaren personatges plorons, depressius, alcohòlics... tots per a mi! Allà no vaig tindre cap contacte amb la comèdia; simplement, no m'ho plantejava.
Quan vaig eixir de l'escola d'art dramàtic, l'any 2002, em vaig posar a pencar de cambrera, com correspon al meu ofici. Vaig fer un primer espectacle, un format de cafè teatre, que en el meu cap sonava seriós, però va resultar que la gent va riure. I em vaig adonar que, a partir d'aquelles experiències, podia fer riure. La comèdia me la vaig trobar, clarament; jo no vaig anar a buscar-la.
—És el moment que comencen a estar de moda els monòlegs?
—No, no. A València el que estava de moda era el cafè teatre. Hi havia, de fet, un circuit molt potent de dilluns a dilluns. No era un moment en què els monòlegs estigueren de moda; més aviat al contrari: crec que des del món teatral se'ls menystenia.
De fet, jo mateixa tenia un poc aquesta concepció, fins que amb els anys li he pegat la volta. Perquè m'he adonat que és molt més difícil mantenir una hora d'atenció, de ritme, de discurs sense tenir llums, ni vestuari ni altres elements escènics. Això no és gens fàcil de fer. Sempre s'ha dit que és més probable que un actor còmic puga fer front a un personatge dramàtic que no a l'inrevés.
«La comèdia me la vaig trobar, clarament; jo no vaig anar a buscar-la»
—Diries que la professió menysté els còmics?
—Diria que consideren que estem en un altre lloc. Personalment, fa temps que sento que n'he trobat el meu. Ja no busque l'aprovació de la professió actoral. És cert, que sempre tinc la sensació d'estar en una posició una mica estranya, perquè, ni estàs del tot en el món de la comèdia, ni estàs del tot en l'actoral. Estàs enmig, sempre. I mai acabes de formar part ni d'un lloc ni de l'altre.
—Certament, als còmics, en aquest país, vos va bé. Li va bé a Xavi Castillo; li va bé a Eugeni Alemany. I, sense anar més lluny, tu a Xàtiva vas fer sold out amb el teu darrer espectacle.
—Jo encara estic flipant amb això, perquè crec que és meritori. Crec que, com a dona, no he tingut la facilitat que han tingut els homes, pel simple fet de ser homes; o per haver estat vetats, o per eixir en la tele. És cert que he estat en la tele, però no crec que això haja estat un trampolí per a la meua carrera.
—Però tu vas tindre un moment de molta exposició pública a través d'À Punt. En poc de temps esdevingueres una de les seues cares. Estaves a Assumptes interns, Comediants, Els mals noms... I també fores presentadora i codirectora del Podríem fer-ho millor, els caps de setmana, durant dos anys, a À Punt Ràdio.
—Però, no ens enganyem, la tele no la veia molta gent. Vaig deixar de fer molt de directe per a atendre els compromisos que m'eixien al voltant d'À Punt, i això va tindre un cost del qual vaig ser conscient quan vaig deixar la tele. A mi, per exemple, em cremaren sobreexposant-me en determinades etapes, perquè gravaves programes però després no tenies cap control sobre quan s'emetia. Crec que s'hauria de generar un star system i cuidar-lo.
—Te n'anares escaldada, doncs...
—Deixem-ho en què me'n vaig anar. Però estic molt orgullosa, contenta i agraïda pels projectes que he fet. Projectes com Comediants a la tele o el Podríem fer-ho millor, a la ràdio, on a més de presentar també codirigia.
Però la tele anava a un ritme molt lent i, a mi, que soc l'ànsia viva, allò em desesperava. A mi no m'agrada perdre el temps, que de vida només en tinc una. Crec que s'havia dissenyat una tele que no pensava en els nous formats, que era incapaç de fer-se present allà on hi ha la gent consumint informació.
Soc de les que pensa que la vida és ara, i per això m'he barallat molt perquè ells estaven per anar a poc a poc. I per a mi, la vida és ja. És que estàvem reclamant coses tan simples com que obriren el canal de YouTube, que ens deixaren penjar vídeos... Aleshores, entre l'«hem d'anar a poc a poc» i el «tot és massa feminista», al remat...
«Personalment, fa temps que sento que he trobat el meu lloc. Ja no busque l'aprovació de la professió actoral»
—T'ho van dir això, que «tot és massa feminista»?
—I tant que sí! De tant en tant t'arribaven coses del tipus «mirem a vore si els continguts els podem equilibrar». I a mi allò m'encenia. Crec que en això hem fet un salt, perquè ara encens la tele i tens Marc Giró, Henar Álvarez... Però fa deu o cinc anys, la màxima era fer una tele que arribara a tot el món. Crec que en això hi ha hagut un canvi. Assumeixes que et titllen de woke i ja està. Però per totes aquestes coses em vaig haver de barallar molt i, al final, resultava molt cansat.
A voltes escolte que diuen: «Maria Juan no està en À Punt perquè està la dreta». Però la veritat és, que a mi em van vetar a la tele abans que arribara la dreta. Als senyors que hi havia manant allí els vaig donar prou pel sac. Jo els resultava incòmoda, perquè ho era abans, ho soc ara i ho seré després. Perquè, encara que les dones hem guanyat terreny, a alguns encara els molesta que les dones reclamem l'espai que ens correspon. Hi ha molt de senyoro a tot arreu, també en l'esquerra.
—Això que expliques no deixa de ser sorprenent, perquè, com que has presentat actes de partits en l'espectre de l'esquerra, molts et consideren una mussa de l'esquerra...
—Sí, jo faig la broma de ser la Norma Duval de l'esquerra...
—I com et sents respecte d'això?
—Jo no he demanat mai subvencions per als meus espectacles. I tinc una estructura gran a mantenir al voltant meu. No és cap secret que em sento més prop de l'esquerra que de la dreta. I si Ximo Puig en el seu moment o Compromís em demana que li presente un acte, jo ho faig des de l'humor i des de la comèdia. La dreta, per la raó que siga, no em demana que li presente cap acte. Com va dir Carlos Mazón, a València hi ha dos tipus d'actes. Els que presenta Maria Juan i els altres, o no era així? (riu)
Però, mira, si presento molts actes d'empresaris, ja siguen del món de la informàtica, del clúster del plàstic, del metall, de l'embalatge... Tot això és menys públic, però és una faceta que em permet sostenir l'estructura al voltant meu.
—Parlem del teu ofici: la nòmina d'obres que has posat sobre l'escenari és molt llarga: L'amor fot, però no mata; Emprenyada, Mare meua!; Comèdia Dramàtica, Senyora de la comèdia... Diries que hi ha algun punt d'inflexió en la teua carrera com a còmica?
—Durant molt de temps jo no vaig acabar de creure-m'ho. Tenia interioritzat que, per ser realment actriu, havia de participar en obres més grans, amb més gent, amb altres companyies. Mentrestant, era la còmica monologuista.
Però va arribar un punt en què em vaig adonar que era al revés: que jo havia generat un producte i una marca pròpia. Fa uns tres o quatre anys vaig ser plenament conscient que no em calia l'aprovació de la resta de la professió i que estic contenta fent el que faig.
Amb el temps, t'adones que tot allò de tindre el reconeixement de la professió és, en realitat, una fantasia. I, amb l'edat prens consciència que estàs en el lloc on vols estar i que no et cal cap d'aquells reconeixements que tu creies.
—Arribats a aquest punt, quina és la teua fórmula per fer riure?
—A mi em funciona parlar de les coses que a mi m'importen i em preocupen. Els meus espectacles reflecteixen el meu aquí i ara, són producte d'un moment vital. De fet, Senyora de la comèdia continua tenint molta demanda, ha rodat per un muntó de pobles del País Valencià, però jo ja necessito fer una altra cosa. D'ací naix Sofisticada, que vam estrenar a Xàtiva el 7 de març. Sofisticada és fruit de la meua necessitat d'evolucionar el discurs. Una vegada estrenada, l'he deixada reposar una mica i després de l'estiu ja anirem a totes amb ella.
—Trobes que els teus espectacles es reben de la mateixa manera a tot el País Valencià? Personalment, sempre he tingut la sensació que la manera de ser de la gent de regadiu és molt diferent de la manera de ser de la gent de secà. Això implica, també, el sentit de l'humor.
—Clar, hi ha quelcom diferent en cada zona on vas. Passa al País Valencià, però passa també quan et mous dins de l'Estat. Saps que a Castelló no reaccionen igual que València; que no és igual un poble menut que un poble mitjà; i saps que la Ribera i la Marina són una altra lliga. I tant, doncs, que hi ha diferència!
Però a mi em passa que amb els anys ja olore el públic. Tampoc no és el mateix actuar un divendres de vesprada que un diumenge. Jo la nit ja la toque poc, de fet. I, per exemple, anar a un sopar de festes d'un poble, és un repte, perquè allí cadascú està al que està. Cada volta m'estic fent més selectiva en el que faig i no faig, perquè hi ha coses que, a la meua edat, ja no tinc ganes de fer.
«Si jo fora home, còmic i heterosexual, tindria el cul apretat, perquè cada volta a certs públics el seu discurs ens interessa menys»
—Has parlat del pas del temps. És, de fet, una de les matèries primeres de les teues actuacions: com ens afecta a les dones el pas del temps. Trobe que ací has trobat un filó, sobretot perquè se'n parlava poc. L'altre dia, per exemple, Ana Morgade va fer un esquetx que consistia a ensenyar la panxa. Una panxa de dona que ha parit, en contraposició als ideals de dona amb què ens bombardegen els mitjans.
—Ana Morgade és una molt bona còmica i una bona amiga. Això de la panxa recorde que ho férem a Riures en una gira per un 8 de març, farà quatre o cinc anys. Les dones enviaven fotos de les seues panxes i va ser superbonic poder reivindicar aquells cossos. Hi ha quelcom de revolucionari en tot plegat. Les espectadores agraeixen que mostrem aquesta naturalitat.
També em crida l'atenció, en tot cas, que cada volta venen més homes als espectacles, i això és molt bo. Perquè, per a mi, el canvi no és que les dones entren en el meu joc, sinó que vinguen homes que entren en el joc que els proposem, que els agrada l'espectacle i que, aquest, els incita a la reflexió. Crec que aquest és el gran canvi, perquè el feminisme no és cosa teua, és cosa de tots.
De fet, si jo fora home, còmic i heterosexual, tindria el cul apretat, perquè cada volta a certs públics el seu discurs ens interessa menys. Les dones estem desconnectant-nos del seu humor perquè hem trobat que hi ha alternatives: dones còmiques que els parlen de temes que els resulten propis. Estem avançant i ho estem fent molt de pressa.
—Però aquests avenços són molt fàcils de revertir...
—Sí, sí, ho sabem, però, mentrestant, anem fent camí. No ens cal estar a la tele per promocionar-nos. Avui les xarxes ens proporcionen un aparador que és inclús millor.
—Hem parlat abans de com arriba el teu humor segons on actues. I a Catalunya, com va el caliu?
—A mi em passa que mai he tingut la necessitat que em validen des de Catalunya. Treballe allà sovint, faig directe, ràdio i de tant en tant alguna cosa de tele. Però també tinc molta feina al País Valencià i ja em va bé. Que potser m'agradaria que em feren més cas? Potser.
—Però ja et va bé així...
«Tinc la sensació que als còmics no se'ns reconeix la feina que fem, per exemple, en relació amb el valencià»
—Sí, però supose que com parlàvem abans, necessitem reconeixement, tota l'estona. I, també tinc la sensació que als còmics no se'ns reconeix la feina que fem, per exemple, en relació amb el valencià. Sembla com si tot recaiguera en la música. I com que no fem gires de comiat, ni macroconcerts, estem en una mena de llimbs. I crec que s'hauria de reconèixer més la feina que fem per la normalització de la llengua en àmbits com la comèdia, les xarxes socials, el pòdcast...
—En part per això poses en marxa Riures en valencià...
—Riures naix perquè, quan vaig fer Comediants a la tele, els vaig proposar fer una gira pels pobles, per donar continuïtat, però no em van fer ni cas. I vaig pensar «si no ho fan ells, ho faig jo». Perquè jo no vull ser l'única dona còmica del País Valencià. La meua obsessió ha sigut fer equip i donar continuïtat. A Comediants es va perdre l'oportunitat de generar un star system de còmics i còmiques. En definitiva, professionals de l'humor que vertebraren també el País Valencià. Necessitàvem que aquest fenomen de les còmiques dones cresquera. Ens calia trencar allò que només ens contractaren el 8 de març i ara hem aconseguit treballar tot l'any. Hi ha Saray Cerro, Maria Zamora, Patricia Ferrero, Carol Tomás...
A més, hi ha les travestis Ferrxn i Pamdemia, o còmics com Lluís Mosquera, que estan a Riures i que ja no només treballen en el mes de juny amb motiu de l'orgull. Ferran ha estat a Drag Race Espanya. O figures com Choriza May, que tenen una trajectòria internacional, però porten el drag en valencià pels pobles. O figures com Cabra Fotuda, que a més de la seua faceta de creador de contingut, té formats en directe on arriba a tota mena de públic.
Hem fet passos endavant importants i, tanmateix, sembla que no són prou noticiables.
—Eres una artista molt versàtil. Has fet tele, ràdio, teatre... La teua zona de confort és molt àmplia. Què t'agradaria fer que encara no has fet? Tens alguna cosa pendent?
—No. Jo ara mateix estic en un moment vital en què m'encantaria tindre temps per plantar tomates. Vull anar arreplegant, tendir a menys i tindre temps lliure per a mi: per a llegir, per a prendre el solet... No vull ser una superdona, ni una superheroïna. Potser fa deu anys ho volia, però ara no ho vull.
—Acabem: com veus el País Valencià avui?
—En la lluita, com sempre. Com ho era abans i com ho serà en el futur. La meua gran obsessió és que açò siga sostenible, que la gent estiga disposada a pagar una entrada per mantenir l'estructura, els tècnics, distribuïdors, els artistes… Crec que estem demostrant que la gent vol consumir en valencià.
LES ESPARDENYES I EL FIL FAMILIAR
Germana mitjana d'una família «supernormal», Maria Juan Donat (Ontinyent, 1980) va tindre clara la seua vocació actoral des de ben jove. «Era molt dramàtica, en part, fruit de ser una xiqueta molt autoexigent», recorda. Aparentment, a casa, ningú no havia manifestat interès pel món de l'espectacle, fins que, de més gran, va descobrir que, son tio Santi, que havia faltat quan ella tenia un any, era un home amb dots artístics. Les espardenyes que llueix en els espectacles són, en part, un homenatge a l'oncle que no va poder desplegar les seues capacitats.
Amb vint anys d'experiència a sobre de l'escenari, Maria Juan ha esdevingut una de les còmiques més reconeixibles del País Valencià, una artista que ha anat creixent passet a passet, tot encadenant espectacles. La seua Senyora de la comèdia —un apel·latiu amb què ara ella se sent plenament identificada— l'ha duta de sud a nord del País Valencià, i més enllà. El seu darrer espectacle és Sofisticada, que va estrenar el 7 de març passat al Gran Teatre de Xàtiva i va fer sold out en 24 hores.