—Què et va moure a escriure Hogar, dulce negocio, resultat de la beca de Periodisme d'Investigació Josep Torrent?
—Jo he treballat com a periodista a Levante-EMV i durant molt de temps vaig cobrir desnonaments en barris obrers de València. Això m'ha dut a veure situacions brutals, inhumanes, de xiquets de quatre o set anys que marxaven a l'escola i, quan tornaven, no tenien casa. El llibre pretén explicar per què això està succeint, qui hi ha darrere d'un fenomen que està duent a la pobresa a moltes famílies. Els desnonaments estan destruint les vides de famílies i de gent jove que no tenen culpa de res. Estem condemnant centenars de famílies a la pobresa en benefici de companyies inversores que només miren pel seu benefici. Per això he volgut fer un llibre molt reportat, perquè darrere les xifres, hi ha moltes vides: la de Trini, la de Pablo...
—Malauradament, però, sovint es parla més de l'ocupació que dels desnonaments...
—No és casualitat que Securitas Direct siga un dels deu majors anunciants en mitjans de comunicació actualment. A Espanya hi ha un problema molt greu d'accés a l'habitatge que ha estat causat per unes polítiques públiques errònies, però tendim a posar el focus en el lloc equivocat.
A mi, particularment, em molesta molt que s'utilitze el terme inquiocupa. Perquè els inquiocupes de què es parla solen ser gent que tenia un lloguer, que un fons d'inversió ha comprat la casa i ha decidit passar d'un lloguer de 600 euros a un de 1.200. I la gent treballadora, simplement, no ho pot pagar. Així que a la gent que està tan preocupada per les ocupacions, jo els preguntaria: tu què faries si un dia se't planteja una situació així i tens dos fills?
És una situació que no desitjaria a ningú. Perquè, per la meua experiència cobrint desnonaments, he après una cosa: que hi ha molta gent que, a causa del problema de l'habitatge, viu amb por, amb moltíssima por, amb una por paralitzant. Hi ha un munt de problemes de salut mental invisibilitzats que estan lligats al problema de l'habitatge.
—En els darrers dos anys han aparegut diversos llibres sobre el sector immobiliari i el problema de l'accés a l'habitatge. Penso en El problema de l'habitatge, de Javier Burón; en El secuestro de la vivienda, de Jaime Palomera, o Generación inquilina, de Javier Gil. Què aporta el teu llibre Hogar, dulce negocio?
—Precisament, crec que un element diferencial del meu llibre és que aporta molt de reporterisme perquè he xafat molt de carrer. A més a més, en la primera part he volgut fer una aproximació, amb l'ajuda de Manuel Gabarre, advocat especialista en delictes econòmics i dret a l'habitatge, sobre quins són els fons d'inversió que hi ha darrere de tots aquests moviments: qui són Blackstone i Cerberus, com funcionen, quants pisos tenen...
Perquè crec que durant molt de temps els sindicats d'habitatge i la gent que pateix desnonaments han lluitat contra fantasmes, perquè no sabien ni qui ni què hi havia darrere del que els estava passant. En definitiva, el llibre vol explicar com es va originar el problema de l'habitatge i quines van ser les decisions polítiques que han provocat que Cerberus i Blackstone s'hagen convertit en els grans propietaris d'Espanya.
—Què s'hauria d'haver fet per tal que això no passara?
«Tant els governs del Partit Popular com del Partit Socialista li van posar la catifa roja als fons d'inversió»
—Una idea central del llibre és que l'actual problema d'accés a l'habitatge té a veure amb decisions polítiques. Perquè, per tal que tot açò no passara, el primer que s'hauria d'haver fet és legislar de forma diferent. El llibre vol denunciar l'existència d'aquests fons d'inversió, però, sobretot, la inacció política, perquè es van prendre decisions que no estaven orientades a protegir el dret d'accés a l'habitatge de la població sinó el benefici d'unes companyies inversores.
Tant els governs del Partit Popular com del Partit Socialista li van posar la catifa roja als fons d'inversió. Tot aquest mantra que hi ha qui diu que no s'ha de regular el mercat de l'habitatge és mentida. El mercat està molt intervingut, però a favor dels fons d'inversió. El fet que, si un fons d'inversió té 101 habitatges, paga molts menys impostos que jo si em compro una casa, és una decisió estrictament política. És, per tant, una intervenció del mercat, nua i crua.
—En el llibre utilitzes el concepte de Saskia Sassen per descriure l'actuació de fons com Blackstone. Com es diferencia exactament aquesta «mina d'extracció de rendes» de l'especulació immobiliària tradicional que havíem conegut a Espanya?
—Crec que, sobretot, la dimensió, perquè els fons d'inversió han aconseguit un poder que abans els actors que intervenien en el sector immobiliari no tenien. Avui, en les negociacions amb l'Administració, els fons d'inversió tenen la paella pel mànec. Tot plegat, ha iniciat un cicle especulatiu que està dominat per unes empreses que no tenen per objectiu crear riquesa, sinó enriquir-se, dins d'una lògica molt extractivista.
—En el pròleg del llibre Manuel Gabarre defineix la Sareb com la «major privatització encoberta de la història».
—La Sareb ha estat la gran oportunitat perduda. No oblidem que l'Estat va rescatar la banca comprant actius «tòxics» (immobles i préstecs impagats) per 51.000 milions d'euros. I en lloc d'utilitzar aquest parc per a lloguer social, es va privatitzar de manera opaca mitjançant la venda a fons voltor a preus irrisoris.
Ara ens volen fer empassar això de Casa 47 —la nova entitat estatal d'habitatge i sòl, que va heretar els actius que li quedaven a la Sareb per crear un parc públic d'habitatge—, però el parc que els queda és testimonial.
Encara és més greu, perquè els mateixos fons voltor que compraven les cases tenien gestores que gestionaven la Sareb. Hi havia un conflicte d'interès brutal. I quan he demanat informació a la Sareb, l'opacitat ha estat absoluta, a pesar de tractar-se d'un ens públic. No faciliten informació ni sobre quants habitatges han venut, ni on estan ni res de res.
Tot el que ha envoltat la Sareb depenia de decisions polítiques. Per tant, hi ha una responsabilitat política innegable en tot el que està passant ara. La bombolla del lloguer la va crear el Congrés, i és el Congrés qui la pot punxar.
—Davant d'aquest problema, quines solucions s'haurien de posar damunt la taula?
—En el llibre, més que donar solucions, he volgut explicar per què hem arribat on hem arribat. D'una banda, no estic d'acord amb algunes posicions d'esquerra que neguen que cal construir més. Hi ha un creixement de població que obliga a traure al mercat més habitatges.
D'una altra banda, hi ha la dreta que diu que no s'ha de regular més. I jo crec que, per descomptat, cal regular perquè els habitatges que hi haja al mercat tinguen un preu assequible per a la classe treballadora. Si ara ens posem a construir massivament i sense control, de segur que tot això acabarà en mans de fons.
—El problema, però, és que construir un bon parc públic d'habitatge requereix molt de temps. I els temps polítics casen malament amb els terminis de temps llargs...
—Crec que aquest problema cal atacar-lo com s'atacava a la màfia. Al Capone no va caure pels seus crims de sang, sinó perquè se li va tallar el flux de diners. Ens cal atacar les altes rendibilitats. No pot ser que l'habitatge siga l'actiu més rendible que hi ha al mercat. M'ho va dir un gestor de carteres d'habitatge: cal que el mercat de l'habitatge torne a ser avorrit. No pot ser que l'habitatge estiga donant rendibilitat d'entre el 10% i el 15 %. Cal tornar a la funció social de l'habitatge: l'habitatge ha de ser per viure, no per especular. Malauradament, però, dins els cercles de poder hi ha molta gent a qui li interessa que es mantinguen aquestes rendibilitats.
—En el llibre, de fet, deixes negre sobre blanc els noms d'alguns cognoms insignes que estan directament vinculats a la gestió de carteres d'habitatge. Hi ha els fills d'Ana Patrícia Botín (Banc Santander), de Francisco González (BBVA), de José María Aznar, de Jordi Pujol...
«M'agradaria que el llibre fora una eina per entendre millor què està passant. Cal que demanem responsabilitats polítiques per la crisi d'accés a l'habitatge»
—Sí, hi ha una connexió molt directa. El cas més cridaner, a parer meu, és el d'Asval, l'Associació de Propietaris d'Habitatges en Lloguer. Ells diuen que són 6.000 xicotets propietaris, però, en realitat, són 5.998 socis, a més de Blackstone i Cerberus. Asval va tindre com a primer president Joan Clos, exalcalde de Barcelona i exministre socialista. Ell va pressionar, per terra, mar i aire, perquè no s'aprovaren les regulacions a l'habitatge.
Per substituir Joan Clos, triaren Helena Beunza, que havia estat directora general de l'Entitat Valenciana d'Habitatge i Sòl, directora territorial de la Conselleria d'Habitatge i, després, secretària general d'Habitatge en el Ministeri de Foment. És a dir, dos perfils de persones que, després del seu pas per l'àmbit públic, s'han dedicat a fer lobby en contra de la regulació. El sector està fitxant en el sector públic d'una forma salvatge.
I encara m'agradaria destacar el cas de Cristina Esteban, diputada de Vox per la circumscripció de València, que abans havia estat vinculada a Haya Real Estate i a Divarian Propiedad, la marca que aglutinava el negoci immobiliari del BBVA i els fons Cerberus. Crec que totes aquestes portes giratòries ajuden a explicar més bé què està passant en el sector immobiliari a Espanya.
—Quines dificultats t'has trobat a l'hora de fer la investigació?
—Sobretot, l'opacitat, perquè els fons d'inversió, com tampoc els bancs, no tenen gens d'interès a aportar informació. És com si tractares amb fantasmes. Normalment, a les meues preguntes, no han respost. En el millor dels casos, m'han respost que no els interessa parlar del tema. Afortunadament, del bracet de Manolo Gabarre, que és advocat especialista en delictes econòmics, amb paciència i sofriment, hem pogut traure dades de registres oficials de la CNMV. Ha estat una feina molt laboriosa.
Finalment, vaig aconseguir parlar amb dos directius de fons d'inversió, si bé només van accedir a participar-hi de forma anònima. Els seus testimonis, crec, aporten una perspectiva que també és interessant per a comprendre la complexitat d'un problema. També em van contar que Cerberus li va oferir a l'actual Conselleria d'Habitatge, habitatges en el barri de Fuensanta de València per 40.000 euros per a destinar-lo a parc públic i la Generalitat s'hi va desentendre.
—Què ha representat per a tu poder escriure el llibre?
—Com t'he dit al principi, el llibre naix de la meua experiència com a periodista, però no només. Perquè també naix de la meua pròpia experiència personal. Perquè crec que soc representatiu d'una generació que ho té molt difícil per accedir a un habitatge, que vol dir el mateix que emancipar-se. Som persones que hem estudiat, que hem tret una carrera, que tenim un treball i un sou i, tanmateix, no podem iniciar un projecte de vida. Això genera molta frustració. M'agradaria que el llibre fora una eina per entendre millor què està passant. Almenys que la gent sàpiga el que hi ha i que demane responsabilitats polítiques. Ho repetisc en el llibre: cal que demanem responsabilitats polítiques per la crisi d'accés a l'habitatge. De l'escriptura del llibre em queda també la satisfacció d'haver donat veu a persones que, habitualment, no tenen veu perquè els mitjans de comunicació no els prestem prou atenció a pesar de ser una realitat punyent que tenim davant nostre.