L’han qualificat de «castell neogòtic». El Col·legi de les Teresianes del carrer de Ganduxer (Barcelona) és possiblement l’edifici més sobri d’Antoni Gaudí, i és possible que això sigui degut a «l’espiritualitat teresiana». Almenys així ho interpreten l’Armand Puig Tàrrech, autor d’Antoni Gaudí, vida i obra (Pòrtic, 2026) i altres investigadors.
L’encàrrec del Col·legi de les Teresianes li va arribar a Gaudí per la mateixa via que l’havia fet viatjar a Astorga en qualitat d’arquitecte principal del nou palau episcopal. El bisbe d’Astorga, Joan Baptista Grau i Vallespinós, era fill de Reus, com l’arquitecte, i és molt probable que es coneguessin de Tarragona, on Grau havia estat vicari general mentre Gaudí dissenyava l’altar i el sagrari de l’església.
El fet és que, quan Grau portava dos mesos de bisbe d’Astorga, es va cremar el palau episcopal i el bisbe reusenc va pensar en l’arquitecte reusenc. Per desgràcia, l’obra es va anar complicant i el bisbe Grau va morir d’una ferida mal curada en caure d’un cavall quan només feia set anys que havia estat nomenat. Gaudí s’ho va fer venir bé per retirar-se de l’obra, perquè ja no tenia el suport ni la companyia de Grau, i «les autoritats de la diòcesi no veien el projecte amb bons ulls».
El bisbe Grau era qui havia posat en contacte Antoni Gaudí amb Enric d’Ossó i Cervelló (Vinebre, Ribera d’Ebre, 1840 - Gilet, Camp de Morvedre, 1896), fundador de la congregació de la Companyia de Santa Teresa a Tarragona i qui va encarregar a Gaudí l’acabament del col·legi de les Teresianes de Barcelona. Enric d’Ossó —que el 1993 va entrar en el club dels sants gràcies a Joan Pau II— va aconseguir en aquell moment el que semblava un miracle: una obra ràpida i àgil amb Gaudí al capdavant.
Com havia passat també amb la Sagrada Família, en el cas del Col·legi de les Teresianes, Gaudí rebia també un encàrrec que un arquitecte anterior (Pons i Trabal) ja havia començat i que, en aquest cas, només tenia fonaments. Segons Armand Puig, «quan Gaudí entoma la direcció de l’obra (...), les parets del futur edifici de les Tereses de Ganduxer no arriben, molt probablement, al metre d’altura». Ara té «via lliure» per aixecar l’edifici que volia «Enric d’Ossó, home de tremp i de caràcter», i, de fet, serà una de les seves obres més ràpides: «En un temps prou breu, aproximadament un any (final del 1889), les obres estaran pràcticament enllestides» i només s’endarrerirà la seva obertura per una epidèmia de dengue.
El bisbe Grau encara no havia mort i hi presidirà una missa de primeres comunions el 1891.
Potser un dels secrets d’aquesta rapidesa a acceptar el projecte i executar l’obra va ser deguda a la voluntària sobrietat que Gaudí va mantindre en aquest cas. Potser no trobem excessius treballs de forja (tot i que hi ha un exemple singular en una de les portes d’entrada), vitralls, fusta o ceràmica (tot i que les torres estan coronades per la flor del xiprer, que simbolitza l’eternitat), però la veritat és que l’interior del Col·legi també té força arcs parabòlics, jocs de finestres molt ben pensats per il·luminar i ventilar l’edifici, i simbolismes gaudinians, com l’escala que queda tallada per una paret. Segons Armand Puig, «Gaudí, guiat sens dubte per Enric d’Ossó, sembla indicar que hi ha camins que semblen ser un accés a Déu, però que, realment, són falses vies —com indica Sant Joan de la Creu».
El Col·legi de les Teresianes només s’assembla parcialment al projecte posterior —i mai dut a terme— de les Missions Catòliques de Tànger.
Sobre l’estructura del Col·legi, Puig i altres investigadors creuen que Gaudí es va inspirar en Las moradas del castillo interior de Santa Teresa de Jesús a l’hora d’aixecar aquest castell neogòtic. Si no s’havia llegit l’obra de Teresa d’Àvila, és molt probable que Enric d’Ossó li expliqués en detall la seua filosofia: «Gaudí s’endinsa, des dels vessants personal i arquitectònic-simbòlic, en la imatge del castell, metàfora de l’ànima que s’atansa a Déu, entra a la seva presència i reposa en ell», explica Armand Puig.
«A l’interior de l’edifici —afegeix Puig—, tot passa a ser interioritat: fins i tot l’aigua de pluja desaigua cap a dins i no cap a fora, mitjançant uns baixants col·locats als angles interns. El repte era crear una atmosfera de recolliment a partir de la utilització de la llum solar».
El Col·legi de les Teresianes és un dels pocs monuments de l’arquitecte que no es pot visitar. Des dels carrers de Ganduxer i Alacant es pot admirar l’exterior de finestres altes i estretes, amb un nombre menor d’obertures a les plantes superiors. «La impressió de castell o fortalesa que caracteritza l’edificació —conclou Puig— augmenta gràcies a uns basaments exteriors que recorden les bases graonades dels fossats d’aquests recintes».