La presa del Puig, recordeu-ho del capítol anterior, no va ser una empresa fàcil. El famós promontori va estar molt barallat, guanyat i perdut diverses vegades, i finalment arrabassat a les forces sarraïnes amb no poc vessament de sang. Aquesta elevació modestament rellevant en altitud tingué un paper estratègic cabdal en la conquesta de la ciutat de València. Per tal d’assegurar-ne la possessió, Jaume I hi destinà un grup de cavallers amb els seus efectius. El monarca que, a jutjar pel Llibre dels fets, practicava una hipermobilitat excepcional en temps medievals, amb desplaçaments constants d’una punta a l’altra dels territoris dominats, va assabentar-se que, si ell se n’anava, la majoria dels cavallers abandonarien el Puig. «Qui saberen que nós nos en volíem anar, els uns ab los altres acordaven-se e parlaven a una part que se n’irien, la major partida d’éls, del Puig, los uns per fazendes que havien a fer en lur terra, e els altres per occasions males que trobaven,que no s’i volien aturar. E de tot açò no sabíem nós res.» Uns plans que li varen ser revelats pel frare Pere de Lleida, el qual va confessar-li, ell també, la seua voluntat d’anar-se’n si el lloc quedava desprotegit: «Yo us diré per què me’n vull anar, pus de .LX. cavallers e de hòmens honrats dels millors de aquest loch han parlat ab mi e dien que se n’iran de dia o de nuyt, quant que vós [vos] ne anets».
Jaume I hagué de resoldre aquesta carpeta incòmoda. Excepcionalment, al Llibre dels fets el monarca descriu, més enllà del relat èpic de conquestes i negociacions, l’estat de profunda alteració que va provocar-li aquesta situació. Capficat, «contornam-nos la nuyt pus de .C. vegades en lo lit de la una part e de l’altra, e suàvem tan bé com si fóssem en bany. E, quant haguem molt penssat, adurmim-nos per lassatat del vetlar que havíem feyt. E, quant vench entre mige nuyt e l’alba, nós nos despertam e tornam en nostre penssament.»
Jaume I va fer mostra de les seues habilitats persuasives, comprometent-se amb els cavallers a romandre prop seu, fent a tot estirar desplaçaments de curta distància: «Nós prometem aquí a Déu e a l’altar qui és de la sua Mare que nós no passarem Terol ne lo riu de Ulldecona tro que València hajam presa».
Conquestes de quilòmetre zero
Jaume I aprofità la circumstància per a dominar la geografia que s’estenia al nord i a ponent de la ciutat de València. Entre Borriana, que s’havia convertit en una plaça ineludible per a les forces cristianes des de la seua conquesta el juliol de 1233, i el Puig, calia controlar altres punts estratègics d’un territori que s’estenia des de la Plana Baixa fins a l’Horta Nord, passant pel Camp de Morvedre. Almenara va ser la primera població a capitular. La rendició del seu castell, que sembla que tingué lloc cap a la Quaresma de 1238, no degué comportar gaires complicacions. «E, nós estan en lo Puig, vench-nos missatge de Almanara, de l’alfaquim e de .I. altre sarrahí qui y era molt poderós, que, si ells podien parlar ab nós, que ells nos rendrien Almenara.»
Almenara havia de convertir-se en el desencadenant d’una cadena de rendicions. Si més no, amb aquestes paraules ho exposà Jaume I, referint-se als tractes amb l’alfaquí local, el qual, siga dit de passada, vetllà per aconseguir unes bones condicions per part del monarca cristià a canvi de lliurar-li el castell i la població: «Per lo serviy que ells nos farien, gran bé lurs en deuríem fer, per tal que com los altres moros de la terra oïssen que nós havíem Almenara, que tota la terra se retés a nós, de Terol entrò a Tortosa».
Davant d’una certa tensió que malgrat tot es produí, Jaume I, amb no poca prepotència, els presentà dues alternatives: «De dues coses triets la una, qual més amets: que, si us volets [rendre], ell vos darà del seu en tal manera que vós o devets bé pendre; e, si açò no volets e volets més la mort que la vida, apparellada vos és, car adés vos pendrà ans de tèrcia». La segona opció mostrava el poder i la potència militar cristiana, ja que la conquesta d’Almenara adoptaria la forma d’una ofensiva llampec, finalitzant abans de les nou del matí («tèrcia»).
Des del Puig, imaginem que Jaume I posà rumb a Almenara a través de la coneguda i ben freqüentada per ell vall de Segó, de la qual la torre de Benavites i el paratge de la Font de Quart són dos dels seus principals atractius per a tot aquell que vulga avui descobrir el lloc. Des d’ací, degué seguir l’antic camí d’Uixó. A poca distància de Benavites, hi ha Almenara i superada aquesta, arrapada als contraforts de la serra d’Espadà, Uixó, l’actual vall d’Uixó.
Fou durant la Quaresma de 1238, quan Jaume I, amb les seues habilitats per negociar, inicià un procés de conquestes en el qual es rendiren el castell d’Uixó, el de Nules i el remot castell de Castro, ja en ple cor de la serra d’Espadà (al qual, per cert, es pot accedir des d’un camí ben fressat que comença a Fondeguilla). «E dixem als d’Uxó que exiríem a hora de tèrcia, a ells, altre dia, e donam dia als de Nules el tercer dia, que lurs exiríem al figueral qui és sobre Mancofa, e és de lur terme, e que aquí faríem a cada un nostre plet, e que y exissen de cada una de les aljames .X. vells dels millors e dels pus poderosos que y fossen. E, quant parlàvem ab los uns, los altres no y eren. E manam als de Castro que romanguesen aquí ab nós e que faríem aquí lur plet.» Una agenda atapeïda per al monarca, que completaria, passada la Pasqua del 38, amb l’apropiació del castell i la vila de Paterna, Bétera i l’alqueria i la torre de Bofilla (actualment, al municipi de Bétera). Fet i fet, li calia dominar el territori pròxim a València, creant-hi aliances per mitjà d’acords generosos i assegurar així les màximes garanties per a la conquesta del Cap i Casal. «E haguem aquests .V. castells guanyats. E anam-nos-en al Puig, on era nostra companya, e hagueren gran alegria ab nós, per la gràcia que Déus nos havia feta.» Fi del capítol.