Durant el segle II abans de la nostra era la República de Roma va veure néixer el primer polític populista. Ara, a la mateixa capital italiana, s’hi ha instal·lat una mena d’institut ideològic de promoció del populisme arreu d’Europa, a càrrec del famós Steve Bannon. Poca cosa tenen en comú l’exassessor de Donald Trump i el primer líder populista, Tiberi Semproni Grac, si bé és indubtable que l’un i l’altre comparteixen el discurs polític que contraposa “el poble” a “les elits”, la característica fonamental que, de fet, agermana tots els tipus de populisme, un moviment que va néixer fa vint-i-un segles i mig.
La República romana
La República romana, la Res publica Populi Romani, va durar des de l’any 509 abans de la nostra era —quan es derrocà la monarquia amb l’expulsió de l’últim rei, Luci Tarquini, conegut com el Superb— fins al 27 aC, any en què es fundà l’Imperi romà.
El que es coneix sobre el funcionament de les institucions republicanes romanes es deu sobretot a l’historiador grec Polibi (200-118 aC), a qui la majoria de les fonts segueixen. El Senat i les assemblees eren les més importants. La designació dels senadors anava a càrrec dels cònsols —normalment n’hi havia dos—, que formaven una mena de poder executiu que s’encarregava de dirigir el dia a dia de l’exèrcit i del govern de la ciutat de Roma. A partir del segle III aC, també els censors —magistrats dedicats a fer inicialment els censos per recaptar impostos, creats com a administració d’ajuda als cònsols— triaren senadors. Per la seva part, les assemblees romanes esdevenien una mena de poder legislatiu i judicial del poble o, si més no, allà on els líders polítics podien sentir la veu del poble, la vox populi, expressada pels representants de les tribus, que eren el conjunt d’habitants d’una circumscripció territorial. Arribà a haver-n’hi 35 a tota la península itàlica durant el període republicà.
La República feia veure que la sobirania política es basava en el poder compartit entre l’elit i el poble, entre el Senat i les assemblees. D’aquí se suposa que ve el famós acrònim SPQR com a lema de Roma: Senatus Populus Que Romanus, el Senat i el Poble de Roma, que està datat només des de finals de l’època republicana però que és versemblant que tingués el seu origen en algun moment anterior. Malgrat la teoria de la compensació de poders, el Senat era on es controlaven els diners comuns, l’administració —és a dir, com es gastaven els diners—, s’ordenava la política exterior —com i cap a on s’expandia Roma— i, de fet, es controlava o es podia controlar qualsevol aspecte de la gestió dels afers públics. Era, en fi, el poder veritable.
Al llarg dels anys de la República s’anaren forjant dos grups que es disputaren la preeminència política. El primer era format pels optimates, o ‘homes excel·lents’, que, com el seu nom indica, es tractava de l’aristocràcia, de l’elit social, econòmica i política que aspirava a conservar el poder, del qual ja gaudia de manera permanent. Se’ls coneixia com a patricis i la font del seu poder residia en la pretensió que tenien gens, o sigui que eren els descendents de les famílies que havien fundat Roma. Enfront d’aquesta elit s’organitzaren progressivament els plebeius, els que formaven part de la plebs, denominació dels qui no tenien gens, és a dir, que no provenien dels suposats fundadors de Roma. Únicament eren els “fills de la terra”.
En principi, els plebeus no podien formar part del Senat. Va ser a partir de l’any 367 aC quan, a través d’una reforma legal, alguns pogueren accedir-hi. Això sí, havien de ser rics —tots els senadors per força formaven part de la cúpula socioeconòmica—, així que els interessos d’aquests nous senadors sovint coincidien amb els dels patricis. Així i tot, l’aristocràcia intentà sempre limitar el poder dels nous. Per exemple, quedava reservat el dret a revocar —cada quatre anys— la condició senatorial al plebeu, cosa que no passava amb els patricis, que gaudien del càrrec de forma vitalícia, primer per dret consuetudinari i, més tard, per llei escrita.
Els optimates funcionaven com un grup que, per sobre de qualsevol tipus de divergència interna, servia sempre un objectiu que avui en diríem de classe: afavorir-se ells mateixos i alhora evitar com fos l’ascensió al poder polític dels plebeus, que cada cop s’anaven fent més forts a les assemblees.
El populisme i els germans Grac
El grup de plebeus que s’organitzà contra els optimates adoptà el nom de populares, o ‘els de la facció del poble’. Cada cap popularis solia ser tan aristocràtic com els seus adversaris o, com a mínim, eren nobiles, és a dir, nobles: els que adquirien l’alta condició social a pesar del seu origen plebeu gràcies a la riquesa acumulada o als grans mèrits demostrats, normalment militars. Els populares pretenien representar una més àmplia base social que els patricis. Aspiraven, entre més objectius polítics, a estendre la ciutadania romana a la gent que habitava les zones conquerides a la resta de la península itàlica i fins i tot a fora, volien que el Senat subvencionés el gra de blat per assegurar-ne un mínim per als romans més pobres, reivindicaven que es controlés els preus de les mercaderies bàsiques... Per a molts dels optimates, tanmateix, els caps dels populares no eren més que aspirants a dictadors perpetus –a diferència del dictador legal, que era un cònsol a qui els senadors, davant d’una situació extraordinària, li atorgaven quasi tot el poder, però només per a un període determinat— que, en nom del poble, pretenien acabar el poder tradicional republicà que representava el Senat.
Entre els líders populares republicans en destacà sobretot un, Tiberi Semproni Grac, que és considerat com el primer gran exemple de polític populista. Va néixer a Roma en una família aristocràtica cap al 193 i morí assassinat el 133 aC. De jove s’enrolà a l’exèrcit que partí cap a Àfrica, on va excel·lir per la valentia que demostrà. Després de retornar a Roma, gràcies a la fama adquirida com a militar, sumada al fet de ser fill d’una de les més distingides famílies patrícies, va poder escalar amb facilitat posicions polítiques. L’any 137 aC va ser nomenat quaestor, qüestor, una magistratura que tenia per missió vetllar pel tresor, les finances, els treballadors i els militars de la República. És a dir, un càrrec força important. El mateix any va ser enviat amb el cap militar Gai Hostili Mancí a Hispània, per negociar un tractat de pau amb els numantins. Segons donen per fet les biografies de Grac, fou en aquest viatge quan s’adonà que amplíssimes extensions de terres de la zona d’Etrúria estaven per conrear. Pertanyien a alguns patricis o nobles que es limitaven a tenir-hi ramats que pasturaven pels immensos latifundis, al mateix temps que a Roma grans quantitats de pobres no tenien terres per treballar i patien fins i tot fam. Possiblement va ser quan començà a pensar a centrar la carrera política en la defensa dels que menys tenien, els pobres que ell identificava amb el poble.
Tres anys després de l’expedició a Hispània, Tiberi Semproni decidí fer el gran salt polític. Es presentà candidat per ser tribunus plebis. El tribú del poble era un càrrec que triaven les assemblees romanes. En teoria era una mena de contrapoder popular davant dels cònsols que triaven el Senat. A l’interior de la ciutat el tribú esdevenia una autoritat important —fora de Roma no tenia poder—, no debades tenia capacitat d’anul·lar mesures dels cònsols que perjudiquessin els plebeus, impartia justícia i sobretot dirigia les assembles populars (concilium plebis) on la vox populi es feia sentir i on es podien aprovar lleis. Ara bé, pel que es coneix, normalment els membres de les tribus que participaven a les assemblees es limitaven a assentir davant les propostes que se’ls oferia, i habitualment el que s’aprovava mai suposava cap desafiament al poder del Senat. Tot canvià el 134 aC.
El juny d’aquell any fou elegit Tiberi Semproni Grac i començà a exercir el càrrec el mes de desembre. Fruit de la seva gran capacitat de maniobra política, ben aviat va forçar que les assemblees li donessin suport per aprovar la coneguda com Lex Sempronia agraria que permetia, en síntesi, confiscar terres sense conrear i distribuir-les posteriorment entre els plebeus i soldats llicenciats. Una tal proposta xocava frontalment amb els interessos de l’elit. La conseqüència no es va torbar: els enfrontaments violents entre els dos bàndols es convertiren en una cosa habitual. La disputa política arribà al cercle més íntim de Grac. L’altre tribú, el seu amic Marc Octavi, intentà vetar la llei. Aleshores Tiberi reuní els representants de les tribus romanes i destituïren Marc del càrrec, cosa insòlita en la història de Roma. Aquesta jugada política deixava clar a ulls dels optimates que Grac esdevenia un perill seriós.
Amb Marc fora de joc, la llei es va aprovar i es nomenaren els triumvirs —òrgan col·legiat format per tres membres per dur a terme una actuació determinada— que foren el mateix Tiberi, el seu sogre i el seu germà Gai. Així s’assegurava que la llei es posés en pràctica i que els triumvirs que l’havien d’executar quedaven fora de la capacitat de pressió del Senat. Així i tot, Grac desconfiava i, per consolidar la seva posició, decidí una altra mesura també insòlita en la historia republicana: es presentaria per a un segon mandat de tribú del poble. Era el juny de l’any 133. Els optimates contraatacaren exigint que no se celebrés la votació perquè la consideraven il·legal. Els partidaris de Grac l’informaren que el Senat s’havia reunit per tractar la qüestió i que estava disposat a enviar la força armada per dissoldre l’assemblea si era necessari. Tanmateix, decidiren resistir. El senadors, en saber-ho, ordenaren als cònsols que l’exèrcit posés fi a l’assemblea. No fou necessari. En vista de l’amenaça, es va autodissoldre. Tiberi intentà fugir però un grapat de senadors, en nom de la defensa de la República, el perseguiren fins que el trobaren i l’assassinaren.
A pesar de la mort de Tiberi, la llei Semprònia entrà en vigor, però va ser progressivament devaluada pels senadors. Al cap de quatre anys el Senat retirà als nous triumvirs encarregats d’executar-la el poder de decisió, i l’atribuí als cònsols. A la pràctica, en poc temps el repartiment efectiu de la terra es va anar paralitzant.
Deu anys més tard de l’assassinat de Tiberi, el seu germà Gai —nascut cap al 154 i mort el 121 aC— es presentà a tribú del poble i guanyà el càrrec. Era l’any 123 aC. Tot d’una inicià una intensa activitat adreçada a reivindicar el llegat del seu germà. Al mateix temps, legislà una nova llei agrària, introduí noves normes d’accés a l’exèrcit i, seguint el principi de legislar a favor dels romans més desafavorits, impulsà la Lex Annonae per la qual tot ciutadà de Roma tenia dret a una quantitat de blat mensual, a meitat del preu habitual, per assegurar-se la mínima alimentació...
Els optimates no es torbaren a reaccionar. Els enfrontaments que, d’ençà el temps de Tiberi, no s’havien esvaït del tot, s’intensificaren fort ferm. El 121 aC el Senat intervingué directament en el conflicte. Autoritzà els cònsols a usar la força per erradicar els grups de suport a Gai. El xoc entre els dos bàndols —val a dir que molts soldats donaven suport als populistes, perquè els asseguraven que tindrien terres— va ser intens i sagnant. Es calcula que el nombre de morts s’elevà a més de 3.000. Al final es va imposar el Senat. Va dissoldre l’assemblea i ordenà l’assassinat de nombrosos seguidors del populista. Grac intentà, almenys dues vegades, arribar a un acord i fins i tot demanà anar al Senat a explicar-se, però li va ser negat. Els senadors decretaren l’amnistia per als populistes que li quedaven a Grac si l’abandonaven, com en efecte va passar i Gai quedà tot sol. Intentà fugir, però fou inútil. Al final va morir: segons unes fonts, va ser assassinat pel seu esclau, amb qui fugia, i segons altres versions, es va suïcidar en comprovar que no tenia cap sortida possible.
Què foren els germans Grac? Uns avançats al seu temps que volien afavorir els romans pobres o, per contra, uns demagogs populistes que invocant el poder del poble pretengueren dotar-se d’un poder unipersonal per atacar l’essència republicana del poder col·legiat que representava el Senat? Hi ha interpretacions en els dos sentits. En qualsevol cas, el populisme no morí amb els Grac. A partir de llavors tots els líders polítics romans, tant els que ho foren durant el que quedava de l’època republicana com els que ho varen ser durant l’Imperi, adoptaren algunes de les formes de governar dels populistes, com ho testimonieja el famós pa i circ posterior.
Vint-i-un segles i mig d’ençà dels germans Grac, la Ciutat Eterna acull el laboratori ideològic de Steve Bannon que vol estendre i fer victoriós el populisme arreu d’Europa.