El viatge cap a l’excel·lència d’Espaldamaceta

Des de ben aviat, tot just irrompre en l’escenari musical amb la curiosa denominació artística d’Espaldamaceta, amb el disc Madera y poca luz (2008), el tarragoní José Juan González apareixia com una proposta singular, una mena de cantautor postmodern amb un peu en diverses tradicions autorals, una manera de cantar característica i un talent innegable per fer textos distintius, amb un tall de presentació que s’anomenava “Ahora que la mierda me llega hasta los ojos”. Un artista amb veu pròpia, seria el resum. 

De l’Espaldamaceta dels inicis, que cantava bàsicament en castellà, tot i que aquell disc iniciàtic contenia també “Cançó de bressol”, resta a hores d’ara la substància, el segell d’autor. I està bé que siga així. El discurs musical, però, va anar guanyant a poc a poc en complexitat, de la nuesa de la guitarra i la veu amb puntuals acompanyaments de cordes i uns altres elements del posterior Miedo al silencio(2010), disc que contenia també alguns talls en català, a l’electrificació de Baile Masái (2013), obra que l’emparentava d’alguna manera amb els discos primerencs de Señor Chinarro, un altre heterodox. Espaldamaceta experimenta una nova mutació amb Els pares som públic d’un gran espectacle (2017), en el qual el català va guanyant pes com a vehicle expressiu i les cançons van vestint-se amb diferents recursos musicals.

Millor que mai és el pas evolutiu natural. I un títol adient, perquè, diguem-ho ja, aquest és segurament el seu àlbum musicalment més complet, al marge de tractar-se del primer d’expressió íntegrament catalana, la qual cosa José Juan González planteja sense dobles lectures, com un petit homenatge als artistes que el van influenciar, cas de Mishima, Ferran Palau o Manel. El progrés artístic, però, no té a veure amb la llengua perquè l’univers creatiu, en castellà o català, és el mateix: aquest nou esglaó pujat cap a l’excel·lència és segurament una qüestió de maduresa i d’un canvi de plantejament, una concepció més col·laborativa d’Espaldamaceta amb la incorporació al projecte d’Oriol Maymó i Gerard Joan. Això més l’assistència en l’enregistrament del productor Jordi Casadesús, artífex de la impecable factura sonora de Núria Graham o d’una altra evolució sonora notable, la de La Iaia. Uns i altres han modelat amb  sintetitzadors, caixes de ritmes i samplers la singular proposta musical de José Juan González i l’han portat a un altre nivell.

Comptat i debatut, no hi ha cap tema d’aquest Millor que mai que resulte intranscendent o sobrer. “Igual igual” és una composició  que expressa el neguit emocional pels fets que envoltaren el referèndum de l’1 d’octubre, una jornada en la qual la seua dona va defensar una escola, segons explicava en una entrevista per a la revista Rockdelux. Musicalment, és un tema molt ben construït sobre un ritme motorik i uns teclats també molt krautrock que agombolen de manera estranya una lletra més perplexa que combativa: “Són la meva gent / i ara els estomaquen”. “Avui és aviat” es posa sobre un riff guitarrer que sosté una lletra d’aquelles que remouen, un tema que recorda la millor versió de Senior i el Cor Brutal però que Espaldamaceta coronen amb segell propi. Una cançó tremenda.

“Petons als dits” és un tall breu, de fraseig estrany i text enigmàtic i un cert embolcall dreampop, amb una rara capacitat de restar en la memòria, com ara la relativament agitada “Us estimeu”, amb dues magnífiques línies de guitarra i baix cosides amb destresa. Altrament,  “Fes-ho ara” seria el single perfecte en una dimensió alternativa, una cançó sensacional, mentre que “Mirar un quadre” és una raresa preciosa, en fons i forma. Tan edificant com l’ètica positiva que conté “Saber conviure” (“si m’esforço guanyem somriures”), la cançó que combina amb més determinació la tradició i el fraseig de la cançó d’autor amb les costures de l’indie-rock. La confessional “Amor proper” i “Florir i carícies”, un tall que conté un esplendorós fermall aflamencat al crit de “Torna’m a estimar!”. “Pili Pili”, un tema molt Espaldamaceta, tanca un àlbum de títol premonitori: millor que mai, sí, sense dubte. I no es pot dir que fora una tasca senzilla.

El músic i cineasta madrileny arrelat a Barcelona Rafa Russo ha fet un nou parèntesi en els seus quefers cinematogràfics per tornar a l’estudi i presentar la que és ja la seua cinquena referència discogràfica, This strange place. Un nou treball en la tradició anglosaxona de songwriters com Elliott Smith o Damien Rice, per al qual s’ha rodejat d’un nodrit equip de col·laboradors i ha comptat amb el suport d’Isabel Coixet per la gravació del videoclip del single  “Empty chair”. A falta de sorpresa, el disc té la virtut de bressolar l’oient a força de bon gust arranjador, un maneig solvent dels referents i bones composicions: “Half a chance”, “Something like home” o la més enèrgica “You crossed my mind” en són algunes mostres.

Ja la nòmina de col·laboracions del nou disc d’Homes Llúdriga, Pampallugues, indica el bon enfocament de la proposta: Panxo, de Zoo; Toni Mejías, de Los Chikos del Maíz; Senyor Oca, Lil Rússia o Sr. Wilson enriqueixen un discurs que mira al hip hop amb vocació reposada, bases elegants i petites incursions en estils com el soul i el reggae. Tot, amanit de compromís social i polític (“no estem per hòsties”, canten en “A foc lent”), rimes notables i una posada en escena solvent i amb passatges enèrgics, com ara “Lluç de palangre”. Un disc amb més dianes com la rotunda “Fil a l’agulla” o el final de traca de “Carretera i manta” i “A tu”. I el millor de tot és el marge de millora que s’intueix. Poden ser molt grans.