A la cua d’una sala qualsevol, esperant la projecció de Toy Story 4, hi ha la tipologia d’espectadors esperable: una legió de famílies amb nens de totes les edats que no havien nascut quan va nàixer la franquícia. I amb ells, parelles i colles d’adolescents que es van alletar veient les aventures del cowboy Woody i del singular heroi espacial Buzz Lightyear. Amb tot, als rostres dels progenitors no es percep l’avorriment preventiu detectable quan han d’acompanyar la prole a veure segons quines pel·lícules.
Ben al contrari: en molts dels pares i mares hi ha la brillantor d’ulls de qui sap que viurà les dues hores més ben invertides de la setmana. I això inclou despreocupats consumidors de blockbusters i fans d’Aki Kaurismäki i altres autors de culte.
Així és la franquícia Toy Story: intergeneracional i transversal, rotundament divertida i intel·lectualment substancial. Un miracle en quatre capítols que ha tingut la difícil virtut de superar-se en cadascuna de les seues propostes, un prodigi de superposició de capes de significació, per ser descodificades per públics diversos, que ha informat moltes de les produccions de Pixar al llarg d’aquest quart de segle. Un proesa que, en termes artístics, ha tingut rèplica entre més a l’altra banda de l’oceà Pacífic, amb l’Studio Ghibli de l’admirable mestre japonès de l’animació Hayao Miyazaki. El sentit de l’espectacle i la capacitat tecnològica, pressupostària i de penetració cultural de les criatures de Pixar, tanmateix, han fet d’aquest fenomen una fita global sense parangó.
Animació sense números musicals?
Als inicis de la dècada de 1990 encara perduraven els estàndards del cinema d’animació creat per Walt Disney més de mig enrere amb l’estrena, el 1937, de La Blanca neu i els set nans. Una fórmula esclerotitzada, farcida de clixés de classe i gènere, històries esquemàtiques amb el mal i el bé molt ben delimitats, per no pertorbar les menystingudes facultats mentals del públic infantil. I números musicals per amenitzar unes funcions que resultaven soporíferes per a gran part del públic captiu adult. La bella i la bèstia (1991) i la seua casposa visió de gènere o la també molt convencional Aladdin (1992) són dues mostres d’aquest període.
Un dels primers a albirar un nou horitzó va ser John Alan Lasseter (Hollywood, Califòrnia, 1957). Format professionalment en la factoria Disney, en la dècada de 1980 Lasseter fa un breu pas per Industrial Light and Magic, l’empresa de George Lucas, un indret capdavanter en la investigació dels efectes especials: és allí on pren contacte amb les possibilitats de l’animació per ordinador, aplicada, per exemple, en la pel·lícula Tron, de 1982.
Engrescat, funda Pixar, com una divisió de Lucasfilm, amb la qual estrena el curt d’animació Les aventures d’André i Wally B (1984), tímid indicador del que vindria després. Alguna cosa s’estava coent, en tot cas, fins al punt que l’empresa és adquirida el 1986 pel visionari Steve Jobs, fundador d’Apple.
Aquell any es produeix una fita ja molt seriosa: Lasseter produeix el primer curtmetratge animat per ordinador, Luxo Jr., en el qual apareix l’emblemàtic personatge del llum d’escriptori saltarí que formarà part d’una de les capçaleres més famoses de la història del cinema, la de Luxo saltant sobre la “I” de Pixar. La cosa va agafar serietat: Luxo Jr. és nominat a l’Oscar com a millor curt d’animació. I és el precedent directe de Tin Toy (1988), dirigit per Lasseter, un altre curt que, en aquest cas, prefigura encara de manera rudimentària l’univers Toy Story, amb un nadó que juga amb una joguina que té vida pròpia. Aquesta nova creació, amb les seues mancances —el nadó té un aspecte més aviat terrorífic—, ja és beneïda amb l’Oscar al millor curt d’animació. No era tan sols un tema de possibilitats tecnològiques: al darrere de Tin Toy, hi havia una història bonica i ben contada.
Aquell curt atia l’interès de Disney. L’any 1991, la històrica franquícia i els novells gestors de Pixar arriben a un acord per produir tres llargmetratges a canvi de posar al servei de les pel·lícules la ingent maquinària de producció, distribució i promoció. Això, més els drets i llicències dels productes. És aleshores quan es planteja el projecte de Toy Story. Als executius de Disney, que estan buscant noves formes expressives, no cal convèncer-los del vessant tecnològic, però quan se’ls planteja fer una pel·lícula sense números musicals i sense un dolent ben identificat, comencen a traure guspires des de les connexions cerebrals.
No són els únics que tenen reserves. Hasbro i Mattel, les grans empreses nord-americanes de la joguina, no veuen interès a produir la rèplica física dels protagonistes de Toy Story, Woody i Buzz Lightyear. Thinkway, una companyia del canadenc Albert Chan, es va atrevir a fer el pas. No cal dir que, des d’aleshores, ha venut milions de rèpliques dels personatges.
Tornant a la pel·lícula, després de vacil·lacions sobre el guió i diversos estira-i-arronses, Toy Story es va estrenar l’any 1995. El resultat visual era enlluernador: l’equip de Pixar havia trobat la manera de traduir les seues idees en un imaginari estètic brillant. Però res no hauria estat igual sense la magnífica història que conté, la de les joguines que fan vida pròpia quan no són observades. I la d’un joguet, Woody, el preferit pel seu propietari, Andy, que es veu desplaçat per l’arribada de Buzz Lightyear. Un conflicte que és el primer motor del relat, fins que ambdós es veuen involucrats en una sèrie d’aventures i acaben fent amistat. Lasseter, com va explicar més tard, jugava amb la idea que tots els nens “somien que els seus joguets cobren vida quan no els veuen”. Alhora, com a adult, se sentia interessat per traslladar a la pel·lícula la seua afició pels films de col·legues, els buddy movies.
Aquesta, de fet, era una de les moltes capes dirigides a un públic més gran que contenia la primigènia Toy Story. La més cridanera, tanmateix, és la genialitat absoluta de fer que Buzz passe per una crisi existencial en descobrir que no és un heroi espacial, sinó un joguet. Una de les nombroses troballes (com ara la frase “Fins l’infinit i més enllà!”) del guió elaborat per Andrew Stanton, Joss Whedon, Joel Coen i Alec Sokolov sobre la història que els havia proporcionat Lasseter amb altres membres de l’equip. Més additaments arrodonien la pel·lícula, com ara el fet que Tom Hanks accedira a ser la veu de Woody (Tim Allen faria de Buzz) o la participació del músic Randy Newman, autor de la banda sonora i d’una cançó que ha passat a l’imaginari, el cant a l’amistat de “You’ve got a friend in me”, nominada als Oscar.
L’inici d’una història extraordinària. Sobre l’èxit de Toy Story es va expansionar una marca, Pixar, adquirida el 2006 per Disney després d’un llarg plet, que revolucionaria la història del cinema amb èxits com les franquícies de Cars, Buscant en Nemo o Monstres S.A., un parell d’obres mestres com Up i WALL·E (les quals contenen fragments que són història del cinema de tots els temps), i pel·lícules tan significatives i apreciables com Inside Outo Coco, per citar-ne algunes.
El que resulta gairebé miraculós és com en cadascuna de les pel·lícules que seguiren Toy Story, Lasseter i els seus trobaren les voltes i girs argumentals que feien que el següent lliurament fora més ric i millor que l’anterior. Fou així amb Toy Story 2 (1999), dirigida per John Lasseter, Lee Unkrich i Ash Brannon: l’elaborada trama per desplaçar de nou Woody de les preferències d’Andy, a partir d’un desperfecte, i totes les aventures posteriors per restablir l’estat de coses, era un pas endavant en termes narratius. Alhora, se sumava l’aprenentatge tecnològic. La segona fou una pel·lícula més reeixida que la primera. Pocs pensaven que hi hauria nous girs en la història. Menys encara de la magnitud de Toy Story 3.
Amb Lee Unkrich al capdavant de la direcció i Michael Arndt —guionista de la meravellosa Little Miss Sunshine— posant en ordre l’argument ideat per Lasseter, Stanton i el mateix realitzador, Toy Story 3 semblava la fita definitiva. Visualment imperial —tant en la versió 2D com en la 3D—, la pel·lícula, estrenada el 2010, era sobretot un prodigi narratiu. El salt d’Andy a la universitat enfronta els joguets a un procés per al qual no estan preparats. I que genera tota una reflexió sobre el trànsit a l’edat adulta i diverses derivades existencials magníficament imbricades en l’univers dels nostres joguets.
Es tracta, a més, del film més obscur i adult de tota la sèrie, que juga amb flexibilitat i intel·ligència amb els conceptes de la bondat i la maldat, amb un final segurament massa dramàtic per a les criatures. La pel·lícula, siga com siga, va aconseguir enganxar diverses generacions, va arrasar en la taquilla, va ser nominada a millor pel·lícula en els premi Oscar (se’n dugué finalment les estatuetes pel millor film d’animació i la cançó original) i va aconseguir genuflexions (merescudes) entre la crítica. Una obra mestra.
Toy Story 3 semblava una història tancada. Els joguets, supervivents d’una situació realment compromesa, troben un nou sentit a la seua existència quan Andy decideix regalar-los a Bonnie, una nena del barri. Ja no estaran exposats a la dura vida de joguines d’un jardí d’infantesa. Tenen una nova propietària. El cicle recomença.
Ni tan sols els fans més acèrrims de Toy Storynecessitaven una continuació. I tampoc no es veia clar com perllongar amb solidesa una història tan arrodonida. Pixar ha estat capaç, però, de lliurar un nou capítol de la història, ara dirigit per Josh Cooley, capaç de mirar de front a la suposadament insuperable Toy Story 3.
L’amor de Woody i altres troballes
(territori ‘espoiler’)
Tot i no ser un fil fonamental de la sèrie, sí que hi havia comptes pendents sense resoldre que Toy Story 4 atén. És el cas de la vida amorosa de Woody i el retrobament amb Bo Pepp, la pastoreta de porcellana, la seua antiga nòvia. Als inicis, de fet, la pel·lícula estava concebuda com una mena de comèdia romàntica sobre la recerca de l’amor perdut de Woody, una qüestió que va provocar nombroses reescriptures del guió i la renúncia dels escriptors originals.
Alhora, també quedava pendent el trànsit definitiu cap a la maduresa del nostre cowboy, l’assumpció que, segurament, no sempre hi haurà un Andy o una Bonnie. La reveladora convicció que hi ha uns altres horitzons. La trobada d’aquest nou sentit, de la mà de l’estupenda, lúcida i autònoma Bo Pepp, és una de les grans contribucions argumentals de la pel·lícula, al marge de l’imaginatiu i lògic camí que hi condueix.
L’altre encert és la incorporació del personatge de Forky i tot el que representa. Fet amb les seues pròpies mans el primer i incert dia d’escolarització primària, aquesta forqueta esdevé el joguet més important per a Bonnie. I la reacció de Woody, lluny de protagonitzar un nou episodi de gelosia, és preservar la relació especial de la petita amb el seu nou joguet, que simbolitza el valor del reciclatge i la imaginació en l’era de la digitalització i els jocs de pantalla. El cowboy haurà de treballar de valent per convèncer Forky, que es considera a si mateix un objecte fem, d’aquest nou valor adquirit. Un motor narratiu molt potent.
Per acabar-ho d’adobar, la resta de nous personatges ha guanyat el seu racó en la memòria col·lectiva. El paper de malvada —matisat cap al final del film, com en Toy Story 3— recau en una nina antiga, Gabby Gabby, que té al seu servei uns sicaris en forma de ninots articulats que remeten al terrorífic Chucky, un altre gest de complicitat amb el públic adult. Aquesta nina pren el relleu en l’obsessió, mai aconseguida, de ser estimada per una criatura. Un altre detonant ben trobat.
I les troballes definitives: amortitzada una mica la vis còmica de Buzz, els desgavellats peluixos Ducky i Bunny agafen el relleu. Al capdamunt del pòdium, però, caldria situar el motorista acrobàtic canadenc Duke Caboom, un melancòlic personatge que va perdre el favor del seu xiquet perquè les prestacions del joguet distaven molt de les expectatives despertades per l’anunci de televisió. La idea és francament bona, però la cotització de Duke Caboom com a personatge puja definitivament en les escenes de redempció i autoafirmació.
Aventures que condueixen a un desenllaç emotiu, lògic i, ara sí, sembla que totalment tancat. Una nova aventura visual i narrativa de gran tonatge que fa de Toy Story4 una nova ratlla d’or en el currículum de Pixar. Com si tornar a comparèixer després de la magistral cinta anterior fora bufar i fer ampolles.
Una posteritat ben guanyada la d’aquestes joguines. I un adéu dolorós. Fins sempre i més enllà.