Descriure els éssers vius que pul·lulen pel món ho ha fet la humanitat des que sap llegir i escriure. Molts, com Aristòtil, Avicenna, Buffon o Darwin però, des de la publicació de la Naturalis Historia de Plini el Vell (segle I), s’anomenen com aquest llibre de Martí Domínguez. Aquesta mena de textos poden tenir un format enciclopèdic —el de Plini té 800 pàgines en una edició actual— o pot inserir-se en la descripció d’un viatge més o menys científic, o centrar un apunt literari com a Els ocells amics de Sagarra o al Teatre de la natura de Rovira i Virgili. En qualsevol cas, són textos que tracten dels éssers animats —rinoceronts o mosquits, avets o fongs—però també, sovint, de les relacions que hi ha entre aquelles criatures i els humans per als quals aquelles bestioles són aliment, risc, bellesa, símbol o mirall —més o menys deformat— de la naturalesa humana. És a dir, són llibres que poden tenir un peu en les ciències experimentals i un peu en les humanitats. Martí Domínguez —escriptor però també doctor en biologia— coneix els dos territoris. I es nota.
Històries naturals
Martí Domínguez
Il·lustrat per Perico Pastor
Pòrtic, 2018
346 pàgines
22,50 euros
Aquestes Històries naturals no volen ser un tractat espès —o profund, si es vol— com un feixuc tractat positivista, sinó que l’autor opta per escriure uns apunts àgils i breus, d’unes tres pàgines cadascun, que transiten per territoris molt diversos i mostren al lector les característiques i els hàbits de tota mena de bestioles. A la natura, certament, però també a la cultura. Ho suggereix des del començament.
Martí Domínguez comença els seus articles parlant d’alguna cosa que l’autor ha observat, personalment i recentment. Hom no té, aleshores, la sensació d’entrar en un laboratori o en una aula, sinó la d’estar passejant pel món amb algú —molt més expert que tu— que te l’explica. Val la pena observar com l’autor va associant idees: “Pensava en ell [l’entomòleg francès Réaumur] mentre deixava passar els minuts vora una col devorada per unes erugues gruixudes i inquietants”. I, immediatament, recorda el que hi ha darrere del que està mirant: “Aquestes erugues són molt sovint parasitades per unes vespetes de la família dels bracònids. Sempre que ho he presenciat, he sentit una esgarrifança davant de l’espectacle de la natura”. Perquè la natura, diu, és “feroç i insolidària” i té com a única prioritat “menjar i no ser menjat”. Gairebé una divisa del capitalisme salvatge.
Martí Domínguez transita de la natura a la cultura i de la cultura a la natura amb la naturalitat de qui ho ha integrat tot en el seu món. Recorda, per exemple, un cavallcruelment explotat que surt al Germinal d’Émile Zola, o la llebre que pintà Albrecht Dürer amb “l’autèntica naturalesa d’aquest ésser vívid i nerviós” o l’etimologia de flamenc segons Joan Coromines. I a partir d’aquests estímuls escriu uns textos en què la naturalesa genera sentiments en l’observador però també els expressa.
De fet, es tracta de projeccions de les nostres experiències sobre les realitats naturals. Josep Pla deia que “la mania que tenim de projectar les nostres concepcions morals sobre la naturalesa és irrisòria i ridícula”. Té raó Josep Pla, però cal dir també que és inevitable: ho fem amb les obres d’art —una projecció que dona sentit a la creació i a la recepció estètiques— i que es produeix, instintivament també, sobre els éssers animats. A això, em sembla, es referia Baudelaire quan escrivia, a Les flors del mal, que els humans transitem per la natura com “a través d’una selva de símbols que l’observen amb mirades familiars”. És a dir, que la natura no és un territori diferent de l’humà perquè l’home hi veu el que hi projecta de la seva pròpia experiència. És per això que són “veus familiars”.
Hi ha tres aspectes més del llibre que val la pena anotar: primer, l’interès de l’autor per deixar constància de totes les variants lingüístiques que, qualsevol d’aquests individus, adopta en cada territori del país. Segon, l’estil de Martí Domínguez, que és científic i, alhora,col·loquial, especiat, a vegades, amb algun recurs retòric. Les seves descripcions són modèliques:“És un escarabat una mica trist, amb unes potes massa llargues, amb un cos rodanxó, una mica geperut, amb una lentitud en el marxar, penós, desballestat. Alguns entomòlegs el troben bonhomiós, però a mi em fa una mica de llàstima”. I tercer —molt important—, els dibuixos de Perico Pastor que il·lustren el llibre: responen al que diu el text i ho fan amb una elegància i amb una ironia que estan en perfecta sintonia amb el to dels articles. Llàstima que les reproduccions no s’hagin fet en color. Però, fins i tot així, són excel·lents. Com sempre.