Per a Karl-Heinz Rummenigge, president de la junta directiva del Bayern de Munic, va ser un acte peculiar. Orgullós i emocionat, l’exjugador de la selecció alemanya va mirar a les càmeres un cop el senador californià Henry Stern li va haver fet entrega del document emmarcat en or.
El document, lliurat fa un mes, pretenia reconèixer el gran compromís del Bayern de Munic “en la sensibilització respecte a l’Holocaust i altres formes de racisme”. El mateix dia es va inaugurar, al Museu de l’Holocaust de Los Angeles, una exposició sobre els socis del club que durant el Tercer Reich van ser perseguits i assassinats pels nazis. És “un fet singular que un museu com aquest faci una exposició per al Bayern”, va dir Rummenigge.
Els bavaresos es veuen a si mateixos com a víctimes del nacionalsocialisme. Per les seves arrels jueves, el club va ser discriminat pels nazis i va oposar-se al règim més que altres entitats. Això ho posa de manifest sobretot la figura de Kurt Landauer, president del club durant molts anys, que va dimitir quan els nazis van arribar al poder. El 1938 va ser internat al camp de concentració de Dachau i més tard va fugir a Suïssa.
No obstant això, fa tres anys l’historiador Markwart Herzog va publicar unes investigacions segons les quals al Bayern també hi va haver criminals i, per tant, el club no pot reivindicar que tingués un rol especial en aquell període (Der Spiegel, 21/2016). Els bavaresos, segons Herzog, després d’alguns dubtes, van actuar decididament contra els socis jueus i van promulgar tres “paràgrafs aris”. L’article de Herzog va aixecar polseguera, i alguns crítics li van retreure que exagerava. Ara s’han trobat documents que demostren que als anys trenta i quaranta va dirigir el club un nazi influent.
En arxius i biblioteques de Berlín, Munic i Dachau, i també a la República Txeca, a Česká Lípa, Liberec, Litoměřice i Praga, Markwart Herzog ha pogut reconstruir la vida professional de Josef Kellner, president del Bayern del juliol del 1938 a l’abril del 1943. Ajuntant moltes peces de trencaclosques obtenim la imatge de Kellner com a nazi convençut. Els resultats de la recerca de Herzog han aparegut darrerament en un article a la revista Stadion.
Fins a dia d’avui no es tenia gaire informació sobre Kellner, a la pàgina web del Bayern i en algunes cròniques del club hi diu erròniament “Dr. Franz Kellner”.
Kellner, nascut el 1891 a Miesbach, a l’Alta Baviera, va viure a Schleißheim, prop de Munic, abans de la Primera Guerra Mundial, on els seus pares regentaven una botiga de queviures. Va iniciar la carrera de funcionari i el 1910 es va fer soci del Bayern de Munic. En tornar de la Primera Guerra Mundial i després de treballar com a funcionari de l’autoritat territorial de Marktheidenfeld, el 1930 es va traslladar a Dachau i es va convertir en cap de policia.
Kellner simpatitzava amb els nazis i va presentar una sol·licitud d’entrada al NSDAP, el partit nazi. El partit, però, el va considerar “més valuós” sense carnet, perquè així delatava enemics als serveis secrets de la República de Weimar. Quan hi havia membres del partit amenaçats de “ser capturats per la policia”, Kellner ajudava “alertant-los anticipadament”, segons un òrgan del partit. Quan el NSDAP va arribar al poder, el gener del 1933, en poques setmanes va entrar a l’associació de funcionaris nazis, a la secció d’assalt (SA) i l’1 de maig es va afiliar al NSDAP (número de carnet: 3.288.423).
A l’Estat nazi Kellner ràpidament va fer carrera i a mitjan 1935 va tornar a Munic. Els companys del partit a Dachau van organitzar una cerimònia de comiat per al seu “company de lluites acreditat i lleial”. Com a obsequi de comiat li van regalar un bust de Hitler. Finalment “els càrrecs més destacats els ocuparien nacionalsocialistes i combatents del front”. Kellner va deixar com a record la crida a “avançar sempre al servei del poble, del Führer i de la pàtria”.
A Munic Kellner va ascendir en la jerarquia del NSDAP a director d’àrea d’una circumscripció. El 1938 va fer de vocal a la junta disciplinària de Munic en, com a mínim, quatre sentències contra funcionarisque suposadament s’havien expressat contra l’Estat, havien ofès el partit o havien tingut contactes amb jueus. Tots els acusats van ser declarats culpables i se’ls va reduir el sou o la pensió.
Un cas va afectar un membre de la comissaria central de policia, que havia rebut quatre capses de cigarretes del propietari jueu d’un estanc i a qui un comerciant jueu li havia ofert comprar una entrada per a un ball. Alguns testimonis havien interpretat l’escena “com si un agent de policia hagués demanat caritat a un jueu”. A causa d’un “procés disciplinari greu” la junta va reduir el salari del funcionari un 10% durant un any. La sentència amb la firma de Kellner porta la data del 28 de setembre del 1938. Aleshores ja feia ben bé dos mesos que era president del Bayern de Munic. En l’assemblea general anual els membres l’havien escollit president per unanimitat.
Després de la presa del territori dels Sudets per part dels soldats alemanys la tardor del 1938, el president del Bayern va ser nomenat cap de districte i, per tant, màxim funcionari comunal de Česká Lípa, una ciutat setanta quilòmetres al sud-est de Dresden. Allà s’hi va inscriure amb el títol de doctor. Hi ha fotografies on es veu Kellner amb uniforme al costat d’autoritats del partit nazi i ministres rebent les tropes alemanyes que entren a la ciutat.
A Česká Lípa hi havia una sinagoga que, igual que bona part dels temples jueus d’Alemanya durant els pogroms de novembre del 1938, va ser saquejada i destruïda. En una fotografia de la col·lecció de la Biblioteca Científica de Liberec es veu Kellner juntament amb Josef Thurner, l’alcalde nazi de la ciutat, davant aquesta sinagoga. Al dors de la foto, escrit en bolígraf, hi diu: “Incendi del temple a Česká Lípa, 11 de novembre del 1938”, un terme inofensiu per referir-se al pogrom. El foc al temple s’havia pogut extingir el dia 10. Però els nazis van tornar-hi a calar foc l’endemà.
En aquella nova destinació hi vivia la segona esposa de Kellner, directora d’una secció femenina del NSDAP, que regentava una botiga d’esports. Vivia a Česká Lípa en una casa que havia pertangut a uns empresaris tèxtils jueus i que el 1938 havia estat “aritzada”, és a dir, expropiada pels alemanys.
Després de passar per Łódź i Poznań, Kellner va acabar treballant per al governador del districte de Liberec, als Sudets. El governador va considerar que les relacions de Kellner amb el partit eren “bones i de confiança”. Al final de la guerra Kellner va ser detingut per la policia txeca a Praga. Segons les autoritats, s’havia comportat de manera “tirànica envers els txecs” i els havia “pres les seves propietats”. Kellner va morir el 31 de desembre del 1946 mentre era a la presó i va ser enterrat en una tomba comuna.
En lloc de Kellner –que va signar un dels “paràgrafs aris” del club però que pràcticament mai no va ser a Munic–, els assumptes de l’entitat els dirigia el seu segon, Franz Paul Nusshart. Nusshart era mestre, i no va afiliar-se al NSDAP. Després de la guerra afirmava, com molts alemanys, que havia estat “un decidit opositor al nacionalsocialisme” i que, per tant, la Gestapo l’havia “interrogat durant hores”. Afirmava que es negava a fer la salutació hitleriana i que havia impedit que els seus alumnes escoltessin els discursos del Führer.
Fonts de l’època, però, també mostren una imatge diferent de Nusshart. En una assemblea de socis del Bayern l’abril del 1940 va lamentar el “vil atemptat” que mig any abans Georg Elser havia perpetrat contra Hitler en una taverna de Munic. Ja havia començat la Segona Guerra Mundial i 243 socis del club van ser cridats per combatre a les files de la Wehrmacht. Segons les actes, Nusshart estava “orgullós que tants socis prenguessin les armes”. “Ara mateix no és important que es jugui a futbol, sinó que Alemanya surti victoriosa d’aquesta guerra que li han imposat”.
Després de les primeres publicacions de Herzog, el Bayern de Munic va encarregar al reputat Institut d’Història Contemporània de Munic que investigués amb rigor la història del club durant el període nazi. El projecte es va iniciar el març de l’any passat i té una durada prevista de tres anys. El club es fa càrrec dels costos. L’institut ha comunicat que no està subjecte a “cap mena d’indicació” per part del club. També haurà d’investigar en profunditat, doncs, les biografies de Kellner i Nusshart.