Francesc Ferrer i Guàrdia (1859–1909) va ser afusellat ara fa 110 anys. Pedagog, lliurepensador i anarquista, lluità per inculcar la llibertat entre els més joves i contra les cadenes imposades pel ranci catolicisme oficial que ho ofegava tot a l’Espanya de la Restauració (1874-1931). El conservadorisme espanyol li ho feu pagar. Amb la seva vida.
Ferrer i Guàrdia
Va néixer a Alella (Maresme) el 10 de gener del 1859, en una família conservadora i monàrquica de pagesos benestants. Fou el tercer de catorze germans. Des de ben aviat topà amb l’Església catòlica: als 13 anys tingué un conflicte amb el capellà del poble i la família, que per evitar mals majors, decidí enviar-lo a Barcelona. El col·locaren de mosso en una botiga de farines. El propietari, de conviccions republicanes i progressistes, en adonar-se que el jove Francesc era molt espavilat, el matriculà a classes nocturnes i l’instruí en els idearis del canvi social. Estudià a fons Pi i Margall, les idees dels internacionalistes, l’anticlericalisme... De ben jove, durant la breu Primera República (de l’11 de febrer de 1873 al 29 de desembre de 1874) entrà en contacte amb els moviments revolucionaris de Barcelona. Quan el 1874 el general Martínez Campos restaurà la monarquia borbònica a través d’un pronunciament —fou una rebel·lió militar sense violència armada—, el jove Francesc, amb 15 anys acabats de fer, intensificà el seu compromís ideològic amb el republicanisme. I a finals de la dècada dels anys setanta i principis de la dels vuitanta, es convertí en un activista i agitador cada cop més conegut en els ambients revolucionaris barcelonins, a pesar de ser encara molt jove. Quan poc després entrà a fer feina a la companyia de ferrocarrils, fou el correu que mantenia el contacte entre cèl·lules revolucionàries de la capital catalana i els republicans exiliats després de la restauració monàrquica, entre els quals hi havia l’expresident de la República, Manuel Ruiz Zorrilla.
L’any 1886 el general Manuel Villacampa —que havia estat fidel a la República i per això fou empresonat durant un temps al castell de Bellver, a Palma— es rebel·là —també a través d’un pronunciament— contra la monarquia. A Santa Coloma de Farners l’encara jove Francesc, que aleshores tenia 27 anys, s’erigí en un entusiasta defensor del general rebel, que volia reimposar la República. Però com que el pronunciament va fracassar, els seus principals impulsors van ser objecte de represàlies, i Ferrer i Guàrdia va haver de partir cap a l’exili (a París) amb la seva dona, Teresa Sanmartí.
L’exili a París
Un cop instal·lat a la capital francesa, Ferrer i Guàrdia va haver de treballar en el que trobava: va impartir classes de castellà, es feu comercial de vins... i alhora mantenia el contacte amb els republicans exiliats. Arribà a ser secretari del president exiliat Ruiz Zorrilla, tot i que sense sou. Entrà en contacte amb el moviments pedagògics de caràcter anarquista, que l’influïren decisivament. Autodidacte, devorava tots els llibres que sobre la matèria li queien a les mans. Cap a començaments de l’última dècada del segle XIX, Ferrer i Guàrdia, que ja era un home madur en la trentena, anà desenvolupant cada vegada més el seu compromís amb l’anarquisme i es convertí en un defensor acèrrim d’aquesta ideologia.
A París convertí la pedagogia en la missió de la seva vida. Creà una escola laica a través de la qual es guanyà un creixent prestigi com a pedagog lliurepensador i enemic de l’obscurantisme religiós que afectava Espanya i, en divers grau, també altres països europeus. El 1892 fou un dels participants, a Madrid, en el Congrés Lliurepensador. Aquesta activitat frenètica com a pensador anarquista i pedagog revolucionari feu que ben aviat fos conegut arreu d’Europa, si més no entre els ambients progressistes interessats en l’ensenyament.
Cada cop més conegut i triomfador, el pedagog començà a allunyar-se de la seva esposa Teresa. Les divergències entre ambdós creixien a mesura que la vida a París catapultava Ferrer i Guàrdia a una intensa activitat social i intel·lectual, que el portà a relacionar-se cada cop amb més filòsofs i pensadors famosos, sobretot anarquistes. El 1893 el matrimoni se separà i el 1899 Ferrer i Guàrdia es casà amb Léopoldine Bonnard, una mestra, també anarquista, amb qui viatjà per tot França i la resta d’Europa fent conferències sobre l’anarquisme i la necessitat d’una nova pedagogia que fos la llavor de la societat del futur. En aquests viatges va conèixer noms il·lustres del pensament anarquista com Jean Grave, Anselmo Lorenzo —se’l considera un dels primeres anarquistes espanyols—, el mestre català Joan Montseny Carret — que signava amb el pseudònim de Federico Urales—, el geògraf Élisée Reclus, el publicista i escriptor d’origen italià Charles Malato i, sobretot, el príncep rus Piotr Alekséievitx Kropotkin, el més famós dels pensadors i teòrics del moviment anarquista en aquell temps.
L’Escola Moderna
A principis de l’any 1901, el pedagog va rebre la sorprenent notícia que era l’hereu d’una dona parisenca, Ernestine Meunié, a qui havia ensenyat espanyol i que acabava de morir. L’herència que li pertocà a l’anarquista no era poca cosa: un milió de francs. Aleshores se li plantejà el dilema de com poder conjugar el seu ideari amb els diners heretats. La decisió va ser gairebé immediata. La resposta era la pedagogia. I el lloc, allà on ell considerava que era més necessari actuar per sembrar la llavor de la futura nova societat: Barcelona.
El mes d’agost del mateix any arribà de bell nou a la capital catalana, on tot d’una obrí l’Escola Moderna, un projecte pràctic de pedagogia llibertària. Constituïda com a entitat cultural, a l’escola de Ferrer i Guàrdia no s’hi ensenyava religió, només ciència i humanisme; s’hi fomentava el pensament lliure i individual; hi estaven prohibits els càstigs; s’hi practicava l’excursionisme; els nens i nenes compartien les mateixes aules —fou la primera escola mixta a l’Estat espanyol, cosa que creà un gran rebombori—; s’hi explicava la sexualitat... Era com un altre món, si es comparava amb la encotillada i antiquada escola pública i privada pròpia del sistema de la Restauració, que es basava en adoctrinar les criatures perquè reproduïssin els rols socials majoritaris a l’època (conservadorisme, classisme, submissió de la dona a l’home...). L’èxit de l’Escola Moderna fou ràpid i intens: en cinc anys passà de trenta alumnes el primer curs a més de 1.000, entre els seus i els de 34 altres centres adscrits que seguien les normes de Ferrer i Guàrdia.
L’èxit de l’escola del lliurepensador atacava el poder de les classes altes i conservadores de la societat, tant les aristocràtiques com les burgeses, així com el de la jerarquia de la religió catòlica, que, cal recordar-ho, controlava la immensa majoria de l’educació a l’Espanya d’aleshores. Tots aquests àmbits consideraren aquella modernitat pedagògica una seriosa amenaça i iniciaren una persecució furibunda, intensa i contínua contra l’Escola Moderna i les seves ramificacions. L’acusaven de tot i més. Amb una excusa o altra les escoles que seguien les tesis de Ferrer i Guàrdia foren denunciades davant l’autoritat, que les tancà en diverses ocasions durant la primera meitat de la dècada del 1900. Tot i així, com que les acusacions eren molt dèbils, tornaven obrir, i a cada acció repressiva tenien més èxit i més gent hi enviava els seus fills. Tot canvià el 1906.
En efecte, aquell any, un dels treballadors de Ferrer i Guàrdia, Mateu Morral, que feia de professor i bibliotecari a l’Escola Moderna, se n’anà a Madrid, on atemptà contra Alfons XIII el dia en què es casà amb Victòria Eugènia. La bomba que llançà contra la comitiva reial, que li havien preparat revolucionaris republicans a l’exili, no matà el rei ni la dona, però sí a 23 persones que miraven la desfilada, i també en ferí més d’un centenar.
De resultes de la investigació, l’Escola Moderna fou tancada i Francesc Ferrer i Guàrdia va ser inculpat com a còmplice de l’intent de magnicidi i dels assassinats. Tot i que no es pogué provar res, va passar un llarg any a la presó. Quan va sortir de presidi intentà reobrir l’Escola però li denegaren el permís. Les autoritats deixaren clar que de cap manera es tornaria obrir. Aleshores el pedagog se’n tornà a l’exili. Residí a França i a Bèlgica, fundà la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància, edità a París un butlletí de l’Escola Moderna i a Brussel·les la revista L’Ecole Rénovée. En els dos anys següents es convertí en tota una autoritat internacional en pedagogia progressista. Se’l coneixia o reconeixia per tot arreu. El seu nom era sinònim a tot Europa de la modernitat més agosarada, de la pedagogia més revolucionària i del pensament lliure.
Detenció i afusellament
El mes de maig del 1909, quan es trobava a Londres, rebé la notícia que una neboda i una cunyada estaven seriosament malaltes. No s’ho pensà gens i feu el llarg viatge de la capital britànica a la catalana per ajudar en el que pogués les familiars que havien emmalaltit. Al juny Ferrer i Guàrdia arribà a Barcelona.
Aquell estiu la ciutat estava a punt d’esclatar. La tensió es podia palpar a l’ambient. Als enfrontaments que s’havien convertit en habituals entre patronals i obrers s’hi afegia el fet que el Govern havia posat en marxa la lleva de soldats per enviar-los a la llarga i sanguinària Guerra del Marroc. Com ja havia passat durant la de Cuba (1895-1898), només eren cridats a files els mossos que no pagaven l’exempció del servei militar. És a dir, que anaven a la guerra africana els fills de les famílies pobres. La protesta popular als carrers va convertir Barcelona en una ciutat on pareixia que hi havia esclatat la revolució. Va ser el que es coneix històricament com la Setmana Tràgica.
Tot començà quan es convocà una vaga per al 26 de juliol per evitar més embarcaments de soldats. Amb els ànims encesos, els dos dies següents a la vaga es convertiren en enfrontaments massius i violents de manifestants amb la policia; s’aixecaren centenars de barricades per tot Barcelona; es cremaren esglésies, convents i alguna escola confessional —popularment s’identificava la religió catòlica amb l’Estat opressor, que enviava els fills a morir per la pàtria dels rics—; s’assaltaren comissaries; es destrossaren els tramvies... Hi hagué morts i ferits greus. El Govern contestà amb la declaració de l’estat de guerra a tota la província de Barcelona. I hi envià forces militars estacionades a València. El dia 29 desembarcaren les tropes destinades a esclafar el que Madrid considerava una revolta revolucionària. El dies següents els militars, sense manies, imposaren l’ordre que la capital espanyola havia decidit. El balanç de la Setmana Tràgica deixà 117 morts i prop de 500 ferits greus.
El president del Consell de Ministres, el mallorquí Antoni Maura, que havia ordenat la brutal repressió militar de la revolta, no se sentí satisfet i insistí a buscar els responsables indirectes i intel·lectuals dels fets. Ferrer i Guàrdia, així, es convertí en el cap de turc perfecte. Anarquista, anticlerical, molt conegut i relacionat amb l’assassí Mateu Morral. Ho tenia tot. A més, havia arribat a Barcelona poc abans dels fets, tot i que alguns testimonis asseguraren que no era a la ciutat quan passà tot. Fou detingut i el mes d’octubre va ser jutjat per un consell de guerra sota l’acusació de ser l’instigador de la revolta. El poder espanyol el considerava com el principal responsable d’un intolerable atac a l’ordre constituït que mereixia un càstig exemplar.
El judici fou una farsa. S’inicià el 9 d’octubre a la presó Model de Barcelona i bastaren tres dies per escoltar totes les suposades proves de l’acusació, per impedir els testimonis que asseguraven que Ferrer i Guàrdia ni tan sols era a Barcelona durant els fets i perquè el tribunal emetés el veredicte que estava escrit des del primer moment: culpable. I la sentència: morir afusellat.
En aquells dies, intel·lectuals dels Països Catalans com Joan Maragall o Gabriel Alomar criticaren el judici per ser la mera escenificació d’una decisió ja presa, la de condemnar a mort el pedagog anarquista. Així mateix arribaren a Madrid nombrosos telegrames adreçats al Govern i al rei demanant clemència que signaven polítics, filòsofs i escriptors d’arreu d’Europa, i també dels Estats Units (Arthur Conan Doyle, George Bernard Shaw o H. G. Wells, entre d’altres). Però fou inútil. El dia 13 d’octubre del 1909, al fossar de Santa Amàlia del castell de Montjuïc, Francesc Ferrer i Guàrdia fou executat. Just abans de morir cridà: “Soldats!, vosaltres no en teniu la culpa. Apunteu bé. Visca l’Escola Moderna! Moro innocent i feliç de...”. La descàrrega no el deixà acabar el que deia.
La injusta execució, que molts diaris internacionals consideraren un assassinat, provocà una allau de protestes a París, Lisboa, Roma, Florència, Milà, Brussel·les, Ginebra, Berlín, Londres... Era la prova pòstuma del gran èxit que en vida tingué com a pedagog llibertari Ferrer i Guàrdia. A la capital espanyola, però, intel·lectuals com Unamuno i Azorín —aquest últim natural de Monòver, al Vinalopó Mitjà—, així com la premsa del règim, consideraren que tot era una campanya antiespanyola instigada pels diaris internacionals, o bé insultaven directament el pedagog —com feren els dos escriptors citats—, tot i que Unamuno rectificà deu anys després i acceptà que el judici havia estat “injust”.
A pesar dels intents de menysprear la reacció crítica mundial, el Govern i el rei es quedaren bocabadats davant l’allau de protestes. Tota l’oposició d’esquerres feia culpable Maura tant de la brutal repressió a Barcelona com de la injusta execució de Ferrer i Guàrdia. El crit de “fora Maura!” es va estendre per tot el país, o si més no entre les classes més il·lustrades. Com a conseqüència, Maura presentà la dimissió al rei, pensant que no l’hi acceptaria perquè, al cap i a la fi, ho havia ordenat tot d’acord amb la voluntat del monarca i en sintonia amb l’estructura del poder espanyol. Però Alfons XIII, que veia amb preocupació que s’estenia el republicanisme, optà per acceptar-li.
Queia Maura, sí, però ja no li servia de res a Ferrer i Guàrdia, que havia estat executat de forma injusta i indigna.