“La desforestació posa fi a les tribus. Quan s’acaben les tribus, s’acaben les llengües”. Després de quaranta anys estudiant les llengües amazòniques al CSIC francès —el Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS)—, Francesc Queixalós s’ha jubilat i s’ha instal·lat en una casa als peus del Montsià —“entre la muntanya i el mar”, diu ell (vegeu entrevista en profunditat a la web d’EL TEMPS). Des d’ací encara col·labora amb centres d'investigació d'Europa i Amèrica i segueix amb preocupació les notícies que arriben de Brasil.
Els incendis a l’Amazònia brasilera s’han desbocat aquest 2019. L’Institut Nacional d’Investigacions Espacials (INPE) del Brasil n’ha comptabilitzat 74.000 fins al mes de juliol i el mes d’agost hi va haver fins a 9.000 punts diferents de foc. Això representa un 83% més que l’any passat. D’altres dades apunten que la desforestació ha crescut un 283% des que hi ha el nou president, l’ultraconservador Jair Bolsonaro. Això vol dir que els focs no només són gairebé el doble sinó que han destruït quasi quatre vegades més extensió.
Francesc Queixalós estudia des de 1993 una llengua de l’Amazònia brasilera, la dels katukima; ha estat investigador en un centre de recerca a Belem (Brasil) —a la desembocadura de l’Amazones— i a la Universitat de Brasília. Coneix també grups indígenes de Colòmbia i de la Guaiana Francesa. Ell va ser l’encarregat d’escriure la introducció i les conclusions del capítol de l’Amazònia dins de l’Atlas Sociolingüístico de pueblos indígenas en América Latina (UNICEF i FUNPROEIB Andes, 2009). “Els incendis —explica Queixalós a EL TEMPS— són una amenaça per a la supervivència dels indis. I no únicament física. Encara que els indis no hi morin cremats, si perden superfícies grans de menjar —que és el que representa la selva per a ells—, emigraran a les ciutats. No desapareixeran físicament. Ni la llengua desapareixerà a la segona generació. Però a mitjà termini, si perden el seu hàbitat tradicional, no sobreviuran com a comunitat i les llengües, tampoc”.
Llengües i parlants
L’Amazònia és una de les franges del planeta on la diversitat biològica i la cultural i lingüística són igualment riques. Però aquesta diversitat també és més fràgil. De les 180 llengües que es parlen a l’Amazònia brasilera molt poques superen els 10.000 habitants. De fet, destaca Queixalós, “és significatiu que, a l’Amazònia, una llengua que passa dels 10.000 parlants es considera una llengua amb bona salut, vigorosa”. Però n’hi ha poques: els tikuna, que són 60.000 parlants (45.000 al Brasil); els sikuani, poc més de 30.000; els ianomami, 35.000 o els ashàninkas (abans coneguts com indis campa), que són més de 80.000. El guajajará (19.000), l’akwén (15.000) o el baré (10.200) i poques més.
Cap d’aquestes llengües té, ni de lluny, la “salut” de les llengües fortes dels Andes, com el quítxua, que conserva deu milions de parlants, o l’aimara, que en té prop de dos milions. A l’Amazònia pot haver-hi una vintena que tinguin xifres per damunt dels 10.000 parlants, però la resta estan en situació ben precària. N’hi ha desenes de llengües que no arriben als mil parlants.
Queixalós explica un cas que ell mateix qualifica d’extrem. Es tracta d’un grup indígena localitzat cap al 2000 a l’estat brasiler de Rondònia, “un dels llocs més dramàtics de la selva amazònica” per l’ambició sense fre dels seus latifundistes. Està situat al sud del riu Amazones i és limítrof amb Bolívia: “Els latifundistes van començar a tallar bosc i més bosc per a pastures per ramat boví —en aquell moment encara no es plantava massa soja—. Naturalment els indis se’n van anar apartant i apartant”. En aquella regió de Rondònia “van quedar unes illes de selva enmig dels prats per al ramat. Doncs dins d’aquestes illes va sobreviure un petit grup de sis persones que parlaven akuntsu”, una llengua que no parlava ningú més. Les dimensions d’aquella illa de selva podien ser, segons Queixalós, equiparables a l’Eixample de Barcelona.
“Quan et trobes en una situació així —explica Queixalós— has de mirar d’incentivar d’alguna manera la pràctica de la llengua i la transmissió de la llengua. Hi havia dos vells i dues persones joves en edat de procrear que, desgraciadament, o eren germans biològics o eren germans classificatoris —tenien alguna relació familiar (cosins, oncle-neboda, etc.) que, per a ells, implicava la prohibició d’engendrar fills”. La germanor classificatòria té la mateixa força de prohibició per a ells que la germanor biològica. “Per tant, no es podien reproduir. La parella de vells era massa vella, no hi havia xiquets i els joves no es podien casar entre ells”.
Ja només queden quatre d’aquells sis parlants d’akuntsú.
La reflexió de Queixalós és que casos com aquest són combustible per a les flames: “Ara imagineu que el latifundista que té l’illa dels akuntsú al mig dels prats considera que està perdent uns quants quilòmetres quadrats de pastura per als bous per culpa del que ell deu anomenar ‘aquells desgraciats’. Li cala foc i, si venen les autoritats, dirà que ha estat un accident —‘naturalment no he estat jo’— i les autoritats, depèn del Govern que tinguen diran ‘Doncs ara et tancarem a la presó’ o diran ‘Oh, quina llàstima! Ha estat un accident’”.
Quatre grans famílies
De la mateixa manera que el català forma part de les llengües neollatines o romàniques, que són una subfamília dins la família de les llengües indoeuropees (el llatí, el grec, etc.), l’akuntsú és una llengua de la família tupí. La majoria de les llengües de l’Amazònia brasilera estan englobades dins de quatre grans famílies: les llengües tupí, les arawak, la família Carib i les llengües macro-gê.
La Tupí és una gran família que n’engloba 71. Tot i això, les diferències entre unes llengües i altres de la mateixa família no és tan marcada com podria ser entre dues llengües europees derivades de l’indoeuropeu, si més no per a un lingüista. “Les llengües del tupí —diu Queixalós— són molt homogènies. Precisament per això s’ha pogut reconstruir bé la família. Tenen com una aroma”. A pesar de ser una família molt estesa en el territori, “un especialista d’una llengua tupí d’un extrem podrà reconèixer que una altra llengua tupí de l’altre extrem és de la família tupí. Si més no, quan estudiï la llengua escrita. Escoltant-la és més difícil perquè la pronúncia ho pot canviar molt. Si compares la pronúncia del castellà amb el portuguès, el català, el francès o l’italià, és molt exòtica”.
En canvi, les llengües de les famílies arawak, carib o macro-gê mantenen diferències més considerables entre elles.
Les llengües de la família tupí s’estenen des del nord de l’Argentina —“aquest grup són el mateix poble que viu als suburbis de São Paulo o que surt representada a la pel·lícula La Missió”, segons Queixalós— i també a Paraguai, Bolívia, la Guaiana francesa i per gairebé tot Brasil”.
La invasió de l’Amazònia per portuguesos, d’una banda, i espanyols de l’altra, ha delmat el nombre de llengües de l’Amazònia: “La família arawak té 31 llengües (abans del 1500 en tenia 65); la família Carib en té 19 (i abans del 1500, 43) i la macro-gê, 21 (per 42, abans dels portuguesos)”.
La família arawak és possiblement la més extensa perquè avui dia va des de Bolívia fins a Hondures, “però —adverteix Queixalós— abans del 1500 anava des del nord d’Argentina fins a la Florida”. L’ús històric de cada llengua es pot rastrejar de maneres molt diferents: “L’extensió de les llengües arawak, possiblement la coneixem per fonts històriques. De vegades també hi ha indicis de ceràmiques que revelen fins on havia arribat una cultura o una altra”.
A banda de les llengües pertanyents a aquestes famílies, a l’Amazònia “hi ha una quantitat anormal de llengües aïllades —explica Queixalós—, llengües com el basc, que no tenen parentiu clar amb cap altra llengua”. A l’Amazònia n’hi ha quinze, segons Queixalós. A l’Atlas Sociolingüístico de pueblos indígenas en América Latina destaca el trumai, el pirahã (o koaia), el máku, l’aikana, el kwaza, el mynky, el kanoe i el tikuna.
Els tikuna precisament van ser protagonistes d’un capítol del programa de TV3 Afers Exteriors, quan Miquel Calçada va visitar Brasil i va contactar amb Francesc Queixalós: “El vaig portar a veure una comunitat tikuna: els tikuna són un poble que està a la frontera entre Perú, Colòmbia i Brasil, però unes quantes famílies van fer cap a la ciutat de Manaus (estat d’Amazones) i s’hi van instal·lar als afores en un lloc una mica aïllat —que avui ja no està separat, sinó entre els edificis—”. Són el que s’anomenen indis urbans: “Viuen allà, els homes van a treballar —de manobres i coses així—; les dones es queden a cuidar els xiquets i les cases; els joves practiquen alguna mena de delinqüència i les joves, possiblement, la prostitució. Encara parlen la llengua entre ells, però deuen ser la segona generació com a màxim: els més petits són nascuts allà, però la gent de més de 40 anys segur que ha vingut de fora”.
Segons Queixalós “els dos elements destructius dels indis en arribar a la ciutat a tot arreu —sigui quina sigui la demografia relativa dels desplaçats— són sobretot la prostitució i l’alcoholisme —i qui diu alcoholisme diu la petita delinqüència que l’acostuma a acompanyar”.
Els tikuna no són els únics indis urbans de Manaus. “Hi va haver un altre grup d’indis que van arribar del sud i també s’han instal·lat a Manaus i en són 20.000!: els sateré-mawé. Naturalment que 20.000 són pocs si ho compares amb el milió d’habitants que té Manaus, però aquesta gent col·labora amb els universitaris per preservar alguns aspectes de la seva cultura i la seva llengua”. Aquests indígenes, tant els tikuna com els sateré-mawé no estan dispersos per la ciutat, viuen en comunitat, “conserven la seva llengua; fan un museu; ballen les seves danses de tant en tant,i fan objectes per a turistes, però de caire tradicional”.
La dispersió en el medi urbà porta sense remei al final de la cultura i la llengua: “Els que estan dispersos ja no es diuen indis urbans i acaben desapareixent del mapa: no parlen la llengua ni es comptabilitzen com a indígenes”.
El mateix futur que les llengües aïllades: “Una llengua aïllada, per a mi —sentència Queixalós—, significa simplement una família de llengües que ha anat periclitant per l’exterminació dels parlants i ara només en queda una. Això diu molt del que ha passat, de l’hecatombe que des de 1500 ha passat a l’Amazònia”.
La contaminació
El foc no és l’única amenaça per als indígenes de l’Amazones i les seves llengües. El parc de Xingú era un dels èxits més remarcables de Brasil, un intent reeixit de protegir els indígenes de l’Amazònia. Es va crear el 1961 per la pressió dels germans Villas-Bôas sobre el Govern del Brasil. Hi conviuen 5.500 indígenes de quinze ètnies diferents. Hi ha els trumai (els 147 parlants d’aquesta llengua aïllada); els suias, que parlen una llengua de la família macro-gê; els iaualapitis (arawak) i els caiabis (tupí), entre d’altres. “Però cada vegada —adverteix Queixalós— els latifundistes de soja han anat retallant i retallant el parc i, si mires una foto satèl·lit, es fa evident que el verd més clar, les plantacions, assetgen la part més fosca, que és selva”.
El fet més greu, però, és que els latifundistes i la mineria fan servir el mateix riu Xingú i afluents que passen pel parc: “La xarxa hidrogràfica del Xingú —diu Queixalós— té dues funcions: per als indis és la xarxa d’aigua potable i per banyar-se. D’allà treuen l’aigua per a totes les activitats de la vida que necessiten aigua. Però per als latifundistes, els afluents del Xingu són el clavegueram: tots els tòxics que posen a la soja; tots els residus minerals que s’extreuen hi van a parar aquells rius”.
El lingüista del CNRS es demana quant de temps la contaminació acabarà afectant les poblacions del Xingú com la mineria de l’or ha afectat els indígenes de la veïna Guaiana francesa, víctimes de la toxicitat del mercuri que es fa servir per separar l’or d’altres minerals: “A la Guaiana Francesa, un departament francès!, hi ha una selva infestada d’explotacions de mines d’or —unes legals i altres il·legals— que omplen els rius de mercuri. El mercuri passa als peixos i dels peixos ha passat als indígenes. La contaminació de mercuri ja està comprovada en aquest cas”.
La diversitat humana i cultural a l’Amazònia es veu tan afectada pels incendis o la contaminació com la biodiversitat. Queixalós s’estranya que no aixequi una onada de solidaritat: “La biodiversitat atreu molt interès de les nostres societats industrials i bon finançament per la investigació, però la diversitat cultural i lingüística —la sociodiversitat— atreu molt menys atenció i molts menys diners”. I s’acaba preguntant —i responent— per què: “Per què les societats industrials hereves del model europeu econòmic (des dels EUA fins a Japó) s’interessarien per la biodiversitat i no per la sociodiversitat? Perquè aquestes societats volen un planeta habitable, bonic, harmoniós i sa per a elles. O no els hi fa res que desapareguin societats més menudes o fins i tot els interessa que desapareguin. És una forma insidiosa de colonialisme”.