Ens pot explicar una mica el vostre cas?
L’Operació Pandora és una de les 5 operacions antiterroristes (Columna, Pandora 1 i 2, Piñata i ICE) dutes a terme contra l’entorn anarquista i antiautoritari a l’Estat espanyol entre el novembre del 2013 i l’octubre del 2015. Aquestes operacions policials han tingut com a resultat 68 detencions, dotzenes d’escorcolls de cases i centres socials, robatori de diners, llibres, propaganda, telèfons, ordinadors, desenes de milers d’euros en fiances, així com més despeses en processos legals i visites, presó preventiva i dispersió a diverses companyes, llibertat restringida per a altres, interrupció de les vides de les detingudes i els seus familiars i companyes, difamació i demonització mediàtica i un llarg etcètera.
Per què parla de persecució ideològica?
El poder, per a perpetuar-se, necessita construir la figura de l’enemic intern. Aquesta figura operada per les institucions, policia i mitjans de comunicació, serveix al poder per exercir de forma eficaç una sèrie d’accions dirigides al debilitament de les lluites i la successiva pacificació social.
Construir mediàticament i legalment l’enemic intern significa traçar una línia entre el possible i l’impossible, compatible i incompatible amb l’ordre establert. En tant que perill per a la tranquil·la coexistència i per tant per a tota la població, l’enemic mereix un càstig exemplar. Aquest càstig ha de ser clar i present per a tots i per tant ha de posar en pràctica un efecte dissuasiu i una funció preventiva pel que fa a altres possibles moments de conflicte. L’aplicació del càstig es converteix en el següent pas en el qual no pot funcionar solament l’acció dels mitjans de comunicació.
Des de l’any 2010 al 2016, més de 100 persones dels àmbits anarquistes i antiautoritaris han estat detingudes. Abans que tinguessin lloc aquestes detencions hem vist com els mitjans de comunicació, la policia i el govern han parlat de terrorisme anarquista, antisistemes violents i una sèrie de mantres que han repetit contínuament per tal de justificar aquesta repressió. Històricament i en l’actualitat, que anarquistes i subversius hàgim estat sempre dissenyats com a «enemics interns» no és sorprenent. Les nostres formes d’organitzar-nos i les nostres pràctiques són portadores d’una sèrie de valors no recuperables pel poder i d’una conflictivitat possible i necessària.
Considera que l’Operació Pandora es tractava d’un muntatge policial?
Nosaltres no parlem de muntatge policial, perquè creiem que és una qüestió que va més enllà dels nostres casos concrets. Poc després de la nostra detenció en el marc de l’Operació Pandora 1, entra en vigor el nou codi penal amb una definició encara més ambigua de terrorisme. Un concepte cada cop més ampli i que permet entrar a valorar la “potencialitat” d’aquelles persones considerades terroristes per l’estat i no només “fets concrets” titllats de terroristes. Aquesta definició cada cop més difusa de què és el terrorisme ve de lluny. La primera gran reforma del Codi Penal en aquest sentit són un conjunt de lleis que el govern d’Aznar aprova l’any 96 (amb el suport de l’antiga Convergència i Unió, per cert) en què accions abans considerades vandalisme passen a ésser considerades atemptats terroristes.
Els governs posteriors han anat redefinint-la i fent-la cada cop més difusa i més àmplia, i així avui pot ser considerada com a acció terrorista un tweet o una ocupació del carrer per protestar, envoltar el Parlament o el Congrés dels diputats i qüestions que abans serien impensables. Sabem que sempre que hi hagi un poder existirà la dissidència, i que aquesta dissidència sempre comporta repressió. No volem caure en el victimisme. Per això, moltes vegades, els discursos que diuen que ser estudiant, antifeixista, feminista o altres no és delicte ens poden arribar a grinyolar bastant. Plantegen preguntes sobre el motiu que ens porta a defensar-nos en termes de legalitat i no en termes de la legitimitat que creiem que tenen les nostres propostes. Identificar-se de certa manera, en termes generals, no és cap delicte; dir o fer qualsevol cosa relacionada amb aquesta identitat pot estar tipificat com a delicte; però, encara que aquestes eines que fem servir puguin ser delictives, no per això perden la legitimitat. És per aquesta raó que entenem que, tant en la nostra pròpia defensa com en defensa de les nostres lluites, hem de seguir utilitzant tot allò que considerem legítim. La legitimació de les pràctiques dissidents en funció de la seva suposada legalitat no fa més que escurçar els espais d’alegalitat ja construïts i les xarxes de dissidència i confrontació ja creades. També en el nostre cas hi ha una part que no és certa, i al voltant de la qual volen justificar aquesta repressió i és la nostra pertinença a una organització terrorista que no existeix. Ens acusen de formar part, crear i impulsar una organització terrorista anomenada GAC (Grups Anarquistes Coordinats), és a dir volen fer passar espais de coordinació i intercanvi d’idees per una organització terrorista.
Com recorda la detenció, com li van tractar en primer moment?
A nosaltres ens detenen els Mossos d’Esquadra (ja que és una operació orquestrada des de Catalunya amb l’impuls de la Conselleria d’Interior del govern d’Artur Mas dirigida en aquell moment per en Ramon Espadaler) que assalten el meu domicili a Sabadell i els de les meves companyes a Barcelona a les 5 de la matinada. Ens tomben la porta i ens encanonen amb un fusell d’assalt a la cara. Entre quinze i vint Mossos formen l’operatiu a casa meva. M’emmanillen amb les mans a l’esquena i durant més de cinc hores registren i confisquen tot el pis enduent-se molt material, principalment llibres, revistes, cartells, ordinadors i material informàtic, telèfons i algunes bombones de càmping gas. A mi personalment no em colpegen ni torturen en cap moment.
Com es viu la presó preventiva en un context d’estar acusat de terrorisme?
Les nostres formes d’organitzar-nos i les nostres pràctiques són portadores d’una sèrie de valors no recuperables pel poder i d’una conflictivitat possible i necessària. Trencar l’aïllament entre les lluites, superar les separacions, fer de la solidaritat una arma, promoure l’autonomia i l’acció directa sempre han estat un dels principis bàsics de ser anarquista i antiautoritari. Per aquesta raó, la repressió, per desgràcia, cal tenir-la en compte. Òbviament l’estada a presó no és cap plat de bon gust, i quan els càrrecs són pertinença a banda armada les situacions dins de la presó encara són més crues. Des del primer moment que entrem a presó ens dispersen per diferents presons de les rodalies de Madrid -Soto del Real, Estremera i Valdemor. Quan entrem ens apliquen el règim FIES 3, per a bandes armades, i ens restringeixen i intervenen totes les comunicacions; podem enviar dues cartes a la setmana (que hem d’entregar obertes) i fer vuit trucades de cinc minuts a números i persones concretes (han de presentar DNI i contracte telefònic en vigor), i una visita de 45 minuts setmanals. Els familiars poden accedir presentant el llibre de família. També tens dret a un vis a vis de una hora i mitja mensual. El FIES és una presó a dins de la presó, en què minimitzen el teu contacte amb la resta de reclusos i pretén aïllar-te encara més.
Com afecta tot aquest procés a la vostra vida personal, a les famílies i amics?
Un dels eixos que volíem tractar des de la nostra campanya era, a més d’analitzar i denunciar un tribunal d’excepció com és l’Audiència Nacional, la judicialització de les nostres vides com a imputades i de tot el nostre entorn familiar, personal i polític. Generalment, quan ens plantegem la repressió ho podem fer en termes de detenció, judici i condemna, deixant en els llimbs tots els espais que hi ha entre aquests tres fets. És a dir, entre les detencions i les conseqüències de les mateixes -psicològiques, físiques, laborals, l’efecte en els espais violats per tal d’efectuar les detencions, mediàtiques-, el judici com a fet en si mateix i la condemna. Entremig es produeixen moments, moltes vegades més llargs que les condemnes, d’espera, de tensió, de por... i aquí radica la seva subtil però efectiva repressió: en el fet que moltes vegades no sabem com lidiar amb tot això. El caràcter democràtic de les eines utilitzades fa que sembli que el seu ús -tret de la condemna- no té cap mena d’efecte, que no suposa ja ni tan sols un càstig, quan realment es tracta del contrari. Aquestes mesures són o poden ser: retirada del passaport i impossibilitat de viatjar fora de l’estat o inclús abandonar la teva ciutat de residència com en el cas de la Tamara a Viladecans; abonar fiances inassumibles individualment per a la majoria de la població; haver de notificar un canvi de residència i de telèfon; enormes despeses en advocats; despeses a dins de la presó; viatges setmanals a presons allunyades del domicili i que han de pagar família, amics i entorn polític; anar a signar, i recordar-se d’anar-hi; haver-se d’identificar, que t’escrutin i reconeguin... I no, no es torna més agradable amb el pas del temps. De cara endins, els cops repressius suposen una desmobilització de les lluites per poder recaptar diners, atendre les companyes. També suposen una extensió de la por i una minimització inconscient de tots aquells espais temporals entre detenció, judici i condemna que fan que ens costi apreciar l’efecte que aquestes mesures ja tenen en les companyes. Els «bé, no t’amoïnis, no serà res al final», «encara estàs amb això?, quin pal...» no fan més que aixecar barreres entre allò que poden suposar les condemnes i allò que ja suposen.
Què suposa la incomunicació? Troben traves per relacionar-se amb els seus advocats?
La incomunicació o la limitació suposa una trava més en tot aquest engranatge repressor, ja que encara limita més la teva llibertat en una situació en què aquesta es troba realment coartada, ja que estàs o en disposicions policials i judicials o bé en presó preventiva.
Òbviament a nivell mental es una autolimitació més i una nova volta en la perversió i la coacció de tot aquest aparell repressor. No poder parlar lliurement amb el teu entorn és una indefensió davant aquesta suposada justícia, impedeix verbalitzar i articular una defensa col·lectiva en relació als fets imputats.
No trobem traves per relacionar-nos amb les nostres advocades, però és una qüestió que pot variar en altres casos. Hem vist com l’Audiència Nacional marcava un precedent condemnant a 47 advocades i activistes de l’esquerra abertzale precisament per assistir i defensar persones acusades de pertànyer a banda armada, dues entraran a presó i, a més, hi haurà inhabilitacions que van des del 3 als 5 anys.
Quines són les motivacions polítiques que porten a l’estat a fer operacions com les vostres?
Entenem que l’estructura repressiva i antiterrorista estén el seu efecte a qualsevol grup que s’organitza per donar resposta i confrontar la realitat social existent. En aquest sentit, l’Estat considera no solament un problema concret, sinó també potencial: fent-se valdre de les noves doctrines de seguretat en termes preventius, s’ataca tot allò que es considera susceptible de desestabilitzar el consens. La repressió a algunes busca ser exemple per a la resta, però també reprèn una vegada i una altra la legitimació i la justificació de tot l’aparell repressiu.
Una de les idees principals de la campanya col·lectiva «Colze a colze» en la qual portem treballant els últims anys és la de poder analitzar la utilització actual que s’està fent de l’aparell antiterrorista i com s’està emprant contra diferents sectors de la dissidència política a nivell de l’Estat espanyol i a nivell europeu. Alhora que veiem imprescindible propagar i reafirmar les idees i pràctiques de lluita que ens porten a ser objectius d’aquesta repressió. Nosaltres creiem que tota aquesta repressió s’articula entorn a quatre eixos principals: judicialització; creació de l’enemic intern, mitjans de comunicació i cossos policials.
Com valora les detencions dels membres dels CDR aquests darrers dies?
Crec que responen a la mateixa lògica repressiva que han patit anteriorment altres “enemics interns”. L’esquerra abertzale o l’anarquisme han patit i continuen patint aquest aparell repressiu. Ens entristeix molt pensar en el que suposen aquests cops repressius per la gent i els seus entorns, però a la vegada desperta en nosaltres un sentiment d’empatia i solidaritat que traspassa els murs i arriba a les companyes represaliades i al seu entorn. Animem a tothom que els hi escrigui cartes per fer-los sentir tot el nostre caliu i suport mutu.
Es veu i es veuen identificats en processos com aquests? Veu paral·lelismes entre els dos casos?
Crec que sí que existeix un paral·lelisme entre els casos, al final les operacions terroristes dels últimes anys responen al mateix patró i la mateixa lògica, de fet si tréssim d’hemeroteca i busquéssim casos de la dècada del 2000, dels 90 i 80 del segle passat, veuríem com aquestes estratègies s’han anat polint i refinant, però responen al mateix patró. Les convergències entre els nostres casos (Columna, Pandora 1 i 2 i Piñata) i aquest recent responen a un patró molt similar. Creen una suposada organització terrorista a partir d’espais de coordinació com els CDR o el GAC. Valoren no només fets concrets, sinó la potencial perillositat d’aquests grups. També, la filtració d’imatges a la premsa i noticies per part de la policia, la Fiscalia o els estaments judicials tot i existir el secret de sumari i, desgraciadament, l’entrada en presó preventiva. Així que, des d’aquí, només volem animar a les companyes i al seu entorn. Hem d’afrontar plegades la repressió que pretén dissuadir-nos, immobilitzar-nos, desanimar-nos.