-Vostè ja va ser un outsider d’Esquerra Republicana abans que la formació ocupara la centralitat política del Principat.
-No sé si un outsider. Jo vaig passar de la Crida a la Solidaritat a Esquerra Republicana, on vaig militar i vaig ser secretari general. Vam ajudar a la reconversió d’un partit que era confederalista i es va convertir en netament independentista. Vam rejovenir el partit. Vam fer una bona síntesi, penso, entre el que era la vella ERC i la part del partit que era capaç d’encarar una nova situació. Jo sempre he militat en el catalanisme en general. Més tard vaig donar suport a Convergència...
-Abans, al Partit per la Independència...
-És cert, abans hi va haver aquell parèntesi. Després vaig donar suport a Convergència i, des de llavors, fins ara. Soc soci formal del PDeCAT, dono suport al president Carles Puigdemont, a tot el que representa i al seu projecte.
-Deia que era un outsider perquè va passar d’ERC a Convergència.
-Bé, depèn com faci servir la paraula. Jo soc una persona de país. Sempre he estat independentista. Mai no m’he sentit espanyol. I trobo en Carles Puigdemont una gran sintonia amb el meu pensament i amb la meva concepció de Països Catalans.
-Va trobar en Convergència, a principis d’aquest segle XXI, quan hi va entrar, aquesta concepció que vostè defensa?
-No del tot, però sí en el fons. Des que vaig entrar em vaig adonar que a dins de Convergència hi havia molta gent que pensava de la mateixa manera que jo. Després, el partit va fer el pas cap a l’independentisme, i la totalitat del partit el va assumir. És cert que a principi va ser tímid, però el president Artur Mas va encarnar molt bé aquesta nova etapa no només d’un compromís de Convergència amb el país, que sempre l’ha tingut, sinó d'un independentisme desacomplexat. Les circumstàncies van fer que Convergència desaparegués i ara hi ha unes quantes sigles -PDeCAT, Junts per Catalunya, Crida Nacional...- que s’han de recosir. Totes són realitats del mateix tarannà, potser d’ideologies una mica diferents, i s’han de recosir.
-Vostè que defensa l’Artur Mas, no es va enfadar amb ell quan va protagonitzar la retallada de l’Estatut?
-Estava fora en aquell moment, al Marroc, on feia de delegat de la Generalitat de Catalunya. No vaig tenir ocasió d’enfadar-me amb l’Artur Mas. Mai no m’he enfadat amb ell. Sempre l’he considerat una persona que ha fet un gran treball pel país. Un gran treball. I que encara en pot fer més, perquè no està retirat.
-Pensa que tornarà a la primera línia política?
-No ho sé. Això depèn d’ell. Però és una persona molt activa. Aporta molt i té molt per aportar encara.
-Seria bo que tornara, per tant?
-Artur Mas és un home que suma. Ell va ser qui va pensar i dissenyar la casa comuna del catalanisme, que després va ser la casa comuna de l’independentisme. Convergència, Esquerra Republicana i la CUP eren -són- els trens grans actors de l’1 d’octubre. I això és el que importa. En tot aquest món divers, amb sigles diverses, cadascú ha aportat la seva part. Les persones igual: el president Mas, el president Puigdemont, també ERC i la CUP han jugat un paper molt important... A mi em sembla que si la correlació de forces canvia, en el fons tot seguirà igual. I en el fons el que importa és que aquest país sigui independent, que continuï sumant i que arribem a fer el cim. L’1 d’octubre vam fer un intent . Per desgràcia no hi vam arribar. Però ja ho farem.
-On va viure vostè l’1 d’octubre?
-No vaig poder votar on havia de votar, a l’Institut Jaume Balmes. Va venir la Policia espanyola i vaig haver de buscar un altre lloc per votar. Hi havia el cens universal, podíem votar en qualsevol centre, però tots els de Barcelona estaven plens i hi havia errors tècnics. Finalment, vaig haver d’anar a votar a Sarrià. Vaig passar, per tant, tot el migdia en un col·legi de Sarrià. Coneixia el barri, però no tant!
-Per què l'independentisme català mai no ha arribat a estar unit, malgrat els moments d'excepcionalitat?
-Bé, unit en els objectius sí que ho ha estat. En les formes potser no. És normal. El poble català és molt plural. Cadascú pensa per si mateix. I com a poble plural, l’independentisme també ho és: amb diferents accents, però sumant. Allò important és que el conjunt d’aquesta suma és el procés, que ens portarà a tenir un Estat independent dintre del món i de la Unió Europea.
-És vostè molt més optimista que altres dels seus companys.
-No estic gens desanimat. Aquesta és una lluita de fons. I com a tal, té molts alts i baixos. Vam estar a punt de fer el cim l’octubre de 2017 i no vam poder ser reconeguts. Però l’1 d’octubre ens va fer transcendir al món. Avui som una nació coneguda al món. Més o menys estimada, però els cap d’Estat saben qui som i saben què volem.
-Per tant, vostè no és dels que pensa que els polítics, en aquell moment, no anaven "de farol", tal com va dir des de l'exili Clara Ponsatí.
-Penso que no. No es va aconseguir.
-Deia vostè que “no vam poder ser reconeguts”, i precisament el president Carles Puigdemont va dir que el seu Govern no va demanar el reconeixement internacional a cap altre Estat.
-A veure. Una cosa és anar "de farol" i una altra no ser realistes. El president Puigdemont sabia que era molt difícil ser reconegut pel món d’entrada. Aquella va ser una lluita molt curta. Jo soc independentista des del principi, des de quan érem quatre al cau. Ara som majoria. I ho hem intentat fer durant molt poc de temps en aquestes condicions. Jo seria el primer a celebrar que ho haguéssim aconseguit el 2017. Però crec que es va intentar honestament. Hi pot haver gent que va creure més i gent que va creure menys. Però en conjunt es va fer honestament. Cal tenir en compte que tenim tota la cúpula d’aquell govern a la presó o a l’exili. No ho estan pagant prou car? No evidencia això que s’ho van creure? Que ho van intentar fer?
-Hi ha qui pensa que l’Estat espanyol ha actuat de manera indiscriminada, que no els ha encarcerat pel que van fer, sinó pel que pensen i representen.
-Això també. Però per la part catalana es va fer tot el que es va poder. No va ser suficient, és evident. De fet, encara no som una república. Però ho hem intentat. I potser ens vam quedar a pocs metres del cim. Però hi arribarem.
-Creu en l’argument que la reacció popular a la sentència podria generar una nova oportunitat en aquest sentit?
-A mi no m’agrada molt que es digui que això pot arribar a partir d’una sentència que tot apunta que serà dura. Diuen que després d’un atac dur hi ha una revifalla. Aquesta revifalla hi ha de ser, passi el que passi. La sentència és un element més. Molt important, segur. Un revulsiu. I hem de respondre, això també és segur. Respondrem amb desobediència civil massiva, amb mobilització. Però ho hem de fer com a poble. Perquè tenim drets, no? Perquè encara no hem aconseguit el repte que ens hem proposat. Els Països Catalans formen una nació que porta més de 300 anys ocupada. Colonitzada. Ens han intentat derrotar a cada etapa i no se n’han sortit. Hi ha hagut, en tres segles, intents de genocidi de la llengua, de la cultura, del país. I no se n’han sortit! Per respecte a la nostra història hem de respondre. Però no només per la sentència. I el país està preparat. Jo soc dels optimistes que pensen que trobarem la manera de fer la via catalana, la sòlida, la que s’ha anat construint al llarg dels segles i més encara durant les darreres dècades de manera molt seriosa. Malgrat totes les dificultats del món, ens n’hem sortit! Ja hauríem d’haver desaparegut després de segles de repressió. Haurien d’haver guanyat ells, els espanyols i els francesos. Però no han guanyat. Han perdut. Perquè som vius i som forts. Jo sempre he somiat viure en una Catalunya independent i que aquest Estat atregui la resta dels Països Catalans. Sempre ho he somiat. Porto molts anys perseguint aquest somni. I ho aconseguirem. No en tinc cap dubte!
-Vostè que era independentista, tal com diu, quan “només eren quatre al cau”, a qui va tindre com a primer referent polític?
-A Gandhi. I ho continua sent a hores d’ara. Ja veu, el meu referent no és de casa. Ell va posar sobre la taula una estratègia política que necessitem i que, de fet, estem aplicant per ser independents. Nosaltres i molts altres pobles. Gandhi és un referent mundial i també és el meu referent.
-I com va entrar vostè en política?
-Hi vaig entrar molt molt jove a comarques, a Osona. Molt abans d’entrar en partits. Estudiava a Vic i vaig entrar en el moviment noviolent, teoritzant i portant a terme les primeres pràctiques en aquest sentit. Llavors sí que n’érem quatre!
-Què era allò exactament?
-El principi de la noviolència acostumava a atraure els objectors de consciència, però no només. Treballàvem la noviolència com a mètode polític i ens reuníem a pobles d’Osona, nois de 15, 16, 17 o 18 anys. I en aquell context és quan anys més tard sorgeix la Marxa de la Llibertat. Era el 1976. Ara s’han convocat cinc marxes per la llibertat, però aquella va ser molt important. Sortiren sis columnes d’arreu dels Països Catalans. Per això dic que vaig entrar en política fora dels partits, organitzant i participant en trobades per la noviolència, en trobades de catalanització... Quan es va fer la Marxa de la Llibertat jo ja tenia 25 anys. Va ser reprimida molt durament. Jo vaig anar cinc vegades a la presó, per sort pocs dies. Molts companys, igual. Anàvem i tornàvem. En aquella Marxa van participar quadres locals del país, de tots els partits polítics. Era una Marxa unitària i transversal: hi havia l’òrbita socialista, convergent, la d’Esquerra Republicana... hi van participar independentistes i no independentistes. Tots estaven a la Marxa. Fa tres anys es van celebrar els 40 anys d’allò. Ara, una Marxa de la Llibertat per respondre a la sentència és una bona idea. Estic segur que tots ens en sentirem implicats. Les cames ja no ens funcionen tant a alguns, però hi anirem igualment.
-Als anys vuitanta, vostè va ser un dels dirigents de la Crida a la Solidaritat.
-Sí.
-I compartia lideratge, entre altres, amb el Jordi Sànchez.
-Sí. Era molt jove el Jordi en aquell moment!
-L’ha anat a veure a la presó?
-No. Però hi mantinc contacte. Jordi Sánchez és el mateix que abans. És un activista noviolent i un dirigent polític molt important. Ell va començar molt jove i va anar creixent. Tant que ara és un referent de l’independentisme associatiu i polític i un dels dirigents de Junts per Catalunya.
-Després d’estar a la Crida a la Solidaritat, vostè va passar per ERC. Va arribar a dirigir el partit, però va marxar...
-Tant és. No vull pensar-ho. Jo dono suport a totes les mobilitzacions com a militant independentista de base. Com un ciutadà. Haver estat dirigent d’un partit polític, haver estat membre de la direcció de Convergència, tot això compta poc. Soc ciutadà d’aquest país. I com a català independentista, em trobaran sempre a totes les trinxeres per defensar la independència. Al final, les sigles són instruments que poden canviar amb el temps. Però l’objectiu és un. El que em sap greu és que sovint es fan massa voltes en aquest objectiu. Però en el fons, les diferents sigles sempre coincideixen en l’objectiu final. No tinc cap dubte que tant l’espai Puigdemont, com Esquerra Republicana, com la CUP i altres grups polítics menors ens sentim vinculats al procés del país i ens en sentim compromesos. I tenim la voluntat de ser una república independent. I ja està! Això és el que uneix de debò. Amb mi no dividiran. Hi ha gent que parla malament d’un o de l’altre. Jo, no. Puc ser crític en moments puntuals, però tant és! No vull criticar ningú. Tots som necessaris per arribar al cim. I hem d’anar units. Cadascú té la seva manera d’arribar-hi, i jo la respecto.
-Manté contacte amb els dirigents actuals d’ERC, en tot cas?
-Amb uns sí i amb uns altres no tant. Per descomptat, els dirigents actuals d’ERC no són els que hi havia aleshores. Tinc bona relació amb ERC, i també amb l’òrbita del president Puigdemont. Crec que és un gran dirigent, un referent important per al país. El fet que estigui a l’exili ha provocat que es converteixi en un referent independentista més enllà de l’àmbit institucional. Em sento molt identificat amb ell.
-L’ha anat a veure?
-No.
-Deia que és associat al PDeCAT...
-Associat de base.
-Ho dic perquè, vostè que es refereix tant a “l’òrbita” del president Puigdemont, no sé si també forma part de la Crida Nacional...
-També. I del Consell Per la República, que és la primera institució que va més enllà de l’autonomisme. Penso que l’hauríem de valorar més, pel que representa i pel que és. Per això dic que el president Puigdemont té una idea de país: també perquè en aquest Consell hi ha integrada gent del País Valencià, de les Illes, etc. Per tant, és la primera instància de país que la tenim lliure i que defineix les bases del que hem d’aconseguir.
-Tornant a retrocedir en el temps, vostè, curiosament, deu ser l’única persona que va fer oposició activa a Jordi Pujol i després va formar part del seu partit quan encara ell el liderava. Manté contacte amb l’expresident?
-Ara fa temps que no. Fa un parell d’anys ens vam reunir. Ell és una persona que ha aportat molt al país. I qui ho nega, penso que és un hipòcrita. Ell ha aportat molt a Catalunya. Algunes coses de les que ha fet no estan bé? És clar. Com tots. Però em quedo amb la seva aportació positiva al país. Amb la construcció que ell va fer de les bases del país que tenim avui.
-Pensava el mateix quan vostè era líder d’ERC i estava a l’oposició?
-Més o menys, sí. Recordo debats de política general en què l’atacava amb duresa per polítiques concretes que ell mateix va portar a terme. Però sempre hi havia una sintonia de fons. Una sintonia de país. Això ho sabíem els dos. Discutíem, és clar. Però sabíem que defensàvem el mateix, amb els matisos que vulguis. I la prova del compromís de Pujol és que quan Convergència fa el cop de timó, ell no se'n queda al marge i dona suport a l’evolució política del partit.
-I per acabar, reprenent l’actualitat, pensa que la resposta a la sentència canviarà l’estat de coses?
-Ens tornarà a costar fer això. Malauradament, tot fa pensar que la sentència serà dura. I això farà unir els diferents accents de l’independentisme per un doble principi: la lluita pels drets civils i la llibertat enfront de la repressió i, alhora, l’oportunitat d’aconseguir la independència. Els últims anys sovint ha semblat que es deixava de banda aquest objectiu. Però és el bàsic. Quan he estat poc optimista és quan he vist que l’objectiu de la independència es deixava una mica de banda en el discurs. Però ara, la sentència ens ha de complimentar en aquest doble objectiu: d’una banda, aconseguir la seva llibertat; i de l’altra, el compromís continuat per arribar al cim. I el cim és tenir un Estat propi. Tenir una república catalana independent oberta a tots els Països Catalans per quan hi vulguin entrar. Això ho aconseguirem? I tant! De fet, des de les Illes, des del País Valencià i des de la Catalunya Nord ja han ajudat al procés. I l’ajuden. Ja trobaran la manera de sumar-s'hi. Per exemple, sense els ciutadans de la Catalunya Nord no hauríem pogut votar l’1 d’octubre. Van fer tota aquella feina [de les urnes] i ells no votaven. Però ens van ajudar. Per tant, la seva ajuda, la de la gent de la Catalunya Nord, ha estat imprescindible. També la de la gent del País Valencià i de les Illes que no només han donat suport, sinó que s’hi ha implicat. Això és el que a mi em manté viu l’optimisme que tot això es reunificarà. Com? No ho sé. Però que farem el cim, no en tinc cap dubte. Ho veuré? No ho sé. Però tant és. Si no ho veig jo, ho veuran els joves d’avui. Caldrà que recorden aquells qui, quan ells no hi eren, ja lluitàvem per arribar-hi.