A la Safor, allà on va començar tot, el sol de tardor estiueja i calfa de valent el polígon industrial de Palma de Gandia on hi ha el cau de Zoo. Un estiu allargassat que és un bon marc per repassar una trajectòria que tant li deu a la cançó dedicada a aquesta estació. Abans, el grup suporta amb absoluta professionalitat una primera sessió fotogràfica per a EL TEMPS a 30 graus, en un descampat, ocults entre matolls com si es tractara de lleons de la sabana saforenca abans d’atacar. Amb un contenidor deixat caure que aporta un cert toc urbà. Dues ampolles d’aigua previsores transportades per Toni Sánchez, Panxo, cantant i fundador del col·lectiu zoològic, serveixen per rehidratar una banda completada actualment per Arnau Giménez (guitarra i veu), Hèctor Galan (teclats), Natxo Císcar (baix), Marcos Úbeda (trombó) i Toni Fort (saxo), el darrer a incorporar-s’hi.
A la nau que Zoo comparteix amb altres formacions musicals hi ha una bona escampada de torres, cables, micròfons, caixes i focus —la tramoia de directe— a més d’una furgoneta que no és la seua. Un caos molt musical que el nostre fotògraf no desaprofita. En un racó s’apilona el marxandatge, les samarretes amb el mític logotip del mico que llueixen milers de seguidors. Al costat, hi ha un antic estudi de gravació convertit en local d’assaig.
Abans de l’entrevista, el grup assaja una intro per a la versió de directe “Rituales de santería”. La peça sona de conya, amb una base potent i aires jazz, però està desajustada encara. Hi ha un petit debat sobre com encaixar-ne les peces, es nota que la maquinària s’ha d’engreixar de nou. Per davant, Zoo té unes quantes jornades d’assajos intensius per preparar un final de gira d’autèntica traca. El dia 17, actuació a la mítica Sala Riviera de Madrid. L’endemà, seran el cap de cartell de la Festa de Benvinguda de la Universitat de València, a la Plaça de Bous. El 25 els espera la Sala Capitol de Santiago. I el dia 1 de novembre, mascletada, per rematar, al Palau Sant Jordi de Barcelona. Totes aquestes cites han penjat ja el cartell de no hi ha bitllets. Entremig, una data d’última hora, el 26, en les Fires de Sant Narcís de Girona.
El que sí que està perfectament enllestit és el repertori d’aquesta part de la gira. Fem una ullada al full, present en l’assaig, però no revelarem l’ordre de les cançons, per no restar misteri als concerts. Sí que es pot dir que Zoo han alterat la setlist dels últims temps per tocar-ho gairebé tot: les nombroses cançons destacades dels seus dos reeixits àlbums, Tempestes vénen del sud (2014) i Raval (2017), a més dels temes solts que han anat editant els últims temps, com ara “Omertà” o “Cançons d’ofrena”, entre més. També hi haurà les versions i homenatges a bandes referent com La Gossa Sorda (“Esbarzers”) i Obrint Pas (“Camins”), en les quals militaren Arnau i, fent doblet, Marcos.
I com és habitual quan es vol donar realç als concerts, sovintejaran les col·laboracions. No hi faltaran, entre més, Pablo Sánchez (La Raíz), germà de Panxo, Toni Mejías (Los Chikos del Maiz), Malfalda o JazzWoman. Fins i tot es deixarà veure pel concert de Madrid César Strawberry (Def Con Dos), qui va enregistrar amb el grup en “Dilo en castellano” coincidint amb una encesa polèmica amb conseqüències judicials. La col·laboració, en tot cas, responia més a l’admiració artística, la història d’uns fans de Def Con Dos que es podien donar el gust de col·laborar amb un dels seus ídols.
Les quatre cançons amb el respectiu videoclip publicades recentment han refrescat el directe. I formen part de l’entrada de Zoo en el canvi de paradigma. “És el que té més pes ara mateix, sobretot entre la gent jove: cançons soltes i molt de treball amb el videoclip. Ara es consumeix així la música”, diu Panxo amb un cert laconisme. “Jo mateix he canviat el meu model d’escoltar música i consumir-la”, intervé Arnau. Natxo confirma el canvi de paradigma en el seu entorn: “A la gent se li fa llarg escoltar un disc sencer”, alerta. I Panxo exemplifica el canvi amb dades: a partir de la cançó número vuit dels discos, les visites baixen en Spotify o Youtube. “I quan traus una cançó solta, té molt més impacte. La gent més jove, que és majoritàriament el nostre públic, no aguanta tant”, rebla.
Tot i això, Zoo mantenen una certa cabuderia, no renuncien al model de l’àlbum. Un dels motius de l’aturada és poder preparar amb calma el que seria el seu tercer disc, que es publicaria cap a 2021. És més exigent l’estudi que el directe? Fa més vertigen? “El directe està més rodat, però hi ha ganes de fer coses noves. Una cosa per l’altra”, explica Toni. “Sí que provoca més vertigen l’estudi perquè en directe treballes amb una cosa que ja està feta. El disc és el moment de la creació, dels dubtes, quan has de calfar-te més el cap”, segueix Arnau. “Exacte”, ratifica Panxo, “apareixen els fantasmes: açò molarà o no molarà? No ho saps”. “A mi m’agrada quan fas un disc, fer un disseny, una història que hi tinga a veure, m’agrada. I a la gent del meu voltant, també, però no tenen divuit anys”, aclareix Toni.
Pressió i traumes post -‘Tempestes’
El que sembla clar és que Zoo no tornarà a viure la mateixa pressió de Raval, un disc enregistrat novament amb Mark Dasoura en Atomic Studio però que havia de competir amb l’impacte meteòric de Tempestes vénen del Sud a causa de cançons estratosfèriques com “Estiu”, “Corbelles”, “Vull”, “Carrer de l’amargura” o “Imperfeccions”. Un àlbum enorme. L’anterior vegada que entrevistàrem Zoo, amb motiu del llançament de Raval, flotava una tensió estranya en l’ambient. La raó era que, tret del single, “El cap per avall”, la resta de cançons no havien estat testades encara pels seguidors.
No devia ser fàcil ser un membre de Zoo abans d’entrar en l’estudi per fer Raval. “No vas desencaminat”, admet Arnau entre rialles. “En la fase final de gravació se me’n va anar l’olla, per remoure i fer-li massa voltes. La cara que faig en les fotos de promoció és de zumbao perdut. Recorde molt malament,aquell procés”, es confessa Panxo. “El primer disc era un joc, ningú ens esperava, pensàvem que agradaria de segur”, afegeix. “I si no agradava, no passava res. Però en el segon, almenys has de donar el nivell del que havia fet abans”, remata Arnau.
Raval va ser un disc concebut sota l’insospitat influx dels Antònia Font, un dels grups que més sonava en l’eclèctic reproductor de la furgoneta de Zoo en aquella època. Hi havia por d’errar. El ben cert és que es tractava d’un disc més treballat i compacte, amb textos substanciosos i un grapat d’himnes que no desmereixen dels anteriors, “El cap per avall”, “Ventiladors” o “La mestra”, entre més. “Jo m’hi vaig incorporar al final de la gravació, però sí que he de dir que la resposta del públic va ser immediata. Quan tocàvem en els bolos i veia la gent, pensava: això és així sempre?”, recorda Toni.
“És un disc molt dinàmic, amb bones cançons. Ho dic objectivament, amb relació al que som nosaltres. Els nervis estan més plasmats en qüestions de mescla, de fer les coses de pressa, que en les cançons en si”, dictamina Panxo.
Comptat i debatut, el repertori global de Zoo, ampliat darrerament, els ha donat una projecció extraordinària, fins i tot internacional —podeu revisar el seu pas pel festival nipó Fuji Rock—, però sobre tot a l’Estat, dins i fora del domini lingüístic català. “Anar a Sevilla i omplir una sala encara que siga de tres-centes persones i veure que la gent és fan del grup i canta les cançons sense saber la lletra perfectament, és una de les coses que més m’ompli. En el nostre domini lingüístic és tot més fàcil, va rodat, però anar fora i veure un ambient així és brutal”, argumenta Arnau. “Dos mil tres-centes en tindrem en Madrid”, amplia Panxo. “Sí, sí, al·lucines quan veus que pots omplir La Riviera. És una cosa de les més estimulants que tenim”.
Tal vegada té alguna cosa a veure la introducció del castellà en algunes cançons. Panxo, de fet, a més de la seua etapa en Orxata Sound System, havia tingut un grup de rap en castellà, Sophy Zoo. “Al principi recorde que em va generar una mica de debat intern. Veníem d’una escena creada en unes circumstàncies concretes. I quan La Raíz començava a tocar hi havia com una barrera, no es mesclaven els grups, semblava que havies d’adscriure’t a una línia o una altra”, assenyala Panxo.
En algun moment, la tendència es trenca. Grups com Obrint Pas actuaven en el Viña Rock i al País Valencià els festivals de l’escena en català incloïen grups en castellà com els mateixos La Raíz. “Realment, no té sentit que siga d’una altra manera, que La Raíz actuen en un circuit i La Gossa Sorda en un altre. Estàvem fent cançons junts, érem col·legues... La realitat nostra és la que és, no pots tancar-te en una caixa, tindre prejudicis a qualsevol nivell és una estupidesa”, intervé Arnau. Panxo, amb tot, adverteix que a la resta de l’Estat no acaba de funcionar aquesta intercomunicació, “la quota en els mitjans per als grups que no canten en castellà és ínfima. Nosaltres estem més preparats per debatre”. El debat intern de Zoo es resolgué en el mateix enregistrament de Tempestes vénen del Sud. En aquell disc no sols hi havia la intervenció de Toni Mejías, sinó també un fragment de “Vull” cantat en castellà per Panxo. Una proposta que va partir del productor Mark Dasousa. “Era com: hòstia, si he fet tot el disc en valencià... Però tot havia de ser molt més natural”.
El ben cert és que Zoo ha obert escletxes fins al punt, inaudit, de ser convocats per programes com La resistencia de David Broncano o Leit Motiv d’Andreu Buenafuente. “Ha anat tot un poc de la mà. Nosaltres hem transcendit dins de l’Estat d’una manera que cap grup al País Valencià potser ho havia fet. I dins d’això, han arribat aquesta mena de coses. Però darrere hi ha molt de treball de la gent que està a l’ombra dels músics, pegant-se colzades perquè el grup tinga visibilització. Es tracta de no renunciar a res, d’anar a per totes”, assenyala Panxo. Una professionalització necessària però que “no s’escull”. “A molta gent això no li arriba”, adverteix.
“Això que esteu parlant del management està molt bé, però el que va per davant són les cançons, el millor mànager que pots tindre”, reflexiona Arnau. “Si poses una cançó que ho pete en Youtube com ho va fer ‘Estiu’, els mànagers s’acosten ràpid”. “I això que ‘Estiu’ va eixir sense discogràfica. I el vídeo el vam fer tres amics en una setmana, amb diners que tenia estalviats”, recorda Panxo.
Tot i les mancances, el vídeo, i l’estupenda cançó que contenia —més de cinc milions de reproduccions a hores d’ara—, s’escampà com la pólvora. Amb la perspectiva que atorga el temps, preguntem per les claus del seu èxit. “No ho sé. Em costa veure-ho des de fora, perquè el vídeo no és un bon vídeo, ni en sentit tècnic ni en res. No hi havia ni tan sols un guió. Però crec que va ser el moment, a l’inici de l’estiu, una cançó fresca, vitalista, amb imatges amables... és una cançó guai”, conclou Panxo.
“Estiu” va ser l’empenta per fer la resta del disc, però sols hi havia un grapat d’idees que amb l’ajut de Mark Dasousa es convertiren en cançons. Hi havia la intenció de fer un grup de rap “però més ballable”. “Jo anava a un concert de rap i m’avorria molt. Volia rapejar però amb la gent botant. En tot cas, el primer és un disc fet a trossos i mossos”, assegura Panxo. La resta de membres del grup acabaren de donar forma al petit miracle, “una manera de fer cançons que ací funcionava”, revela Panxo, amb grups com Aspencat en el retrovisor. Però una indubtable personalitat pròpia.
Zoo en tot cas representa una continuïtat en l’escena de la qual prové, el mestissatge combatiu, amb el contingut polític de moltes de les cançons. Una filosofia que expliquen amb humor en l’apartat de la seua web “Zoo no és un club”. Una eina de combat. “Nosaltres fem aquestes cançons perquè venim d’aquella tradició musical i venim també d’aquella tradició política i cultural. No per una fe en la transformació a través de la música”, confessa Panxo. “Vaig fer ‘Omertà’ no perquè puga solucionar els problemes dels quals es parla en la cançó, sinó perquè m’indigne i necessite posar-ho per escrit i dir-ho en una cançó. No espere que ningú es pose a militar”, afegeix Arnau. “Sempre que la toquem anomene la gent d’Altsasu, Valtònyc, l’Anna Gabriel, la gent que està patint la repressió, perquè és un tema que em genera molta impotència”, insisteix el guitarrista.
Panxo, de fet, aclareix que volien fer un altre tipus de cançó, però l’actualitat es va imposar, “mesos en els quals estava molt rebolicada la cosa”. “Per sort o per desgràcia, parlar o escriure en la teua llengua ja et fa posicionar-te, estàs triant una via que no és la comuna. Intrínsecament la tria planteja uns principis, unes iniciatives diferents i amb una càrrega social més forta”, intervé Hèctor.
La ferramenta, de fet, marca. Hi ha grups al País Valencià que no tenen la mateixa càrrega reivindicativa però cantar en la llengua pròpia els ubica en un terreny polític. “El pas que falta per a la normalització és que aquells grups puguen arribar a un nombre de públic gran com nosaltres, que tot tipus de grups en valencià tingueren èxit”, argumenta Arnau. Un Tardor jugant en la mateixa divisió que Habitación Roja? “Exacte. O Senior i el Cor Brutal. O Gener, grups que, musicalment, no tenen res a envejar a cap grup indie estatal. El que manca és públic”, respon Arnau.
Després d’aquesta derivada, reprenem el fil, tornem a l’inici. I en uns dies hauran d’afrontar un concert a la plaça de bous, un enorme recinte obert. Els preguntem si els provoca respecte l’actuació en un recinte tan gran. “No especialment”, assegura Panxo. “Jo vaig al·lucinar quan les entrades es van esgotar en tres dies. Que un grup com nosaltres porte set-mil persones com a cap de cartell em sembla una barbaritat. Però em motiva molt tocar en aquell espai, tants anys prohibit”, conclou Arnau amb una espurna als ulls.
Després, vindrà l’aturada zoològica. Per sort, temporal i amb data de caducitat.