Una farmàcia a Sendlinger Tor, al centre de Munic. Levi Ufferfilge té mal de cap i a mig camí de la feina vol comprar unes pastilles amb una esgarrapada. A l’entrada hi ha dues muniqueses enraonant. “Disculpin, un segon, que passo”, diu en veu baixa. Llavors una de les dones diu indignada a l’altra: “Ara es veu que haig de deixar passar un jueu i tot!”.
Ufferfilge diu que recorda molt bé l’escena de l’estiu passat; la va compartir a Twitter. En aquell moment va veure clar que a la gent li semblava una exigència desmesurada haver de fer lloc a un jueu.
Aquella dona ben vestida i amb els cabells recollits va parlar força alt, diu Ufferfilge. Com si estigués segura que el seu comentari antisemita era acceptable de manera generalitzada.
Levi Israel Ufferfilge, de 31 anys, és codirector de l’Institut Jueu a la capital bavaresa i, pel que fa a les experiències que viu sovint pel fet de ser jueu, no està sol.
Perquè excloure els jueus o menysprear-los públicament sembla que torna a ser possible a Alemanya. L’antisemitisme no ha desaparegut mai del tot, però ara es fa més visible a tot arreu. El quasi bany de sang a la sinagoga de Halle és només l’esbalaïdora culminació d’una evolució que els jueus fa anys que perceben.
El 2018 el nombre de delictes antisemites registrats a Alemanya va augmentar un 19,6% respecte al 2017. En total es van cometre 1.700 delictes.
Abans de l’atac de Halle, el cap de l’Oficina Criminal d’Alemanya, Holger Münch, ja havia parlat d’un “augment preocupant” de l’antisemitisme, la xenofòbia i el racisme. L’estadística de la policia atribueix els delictes majoritàriament a autors d’extrema dreta. En 69 casos van ser actes violents contra jueus en què van resultar ferides més de quaranta persones: un nou màxim vergonyós. I 27 vegades es van profanar cementiris jueus.
Però només se’n registra una part, de l’odi i les injúries. El 2018, només a Berlín, l’Oficina d’Informació i Investigació sobre Antisemitisme (RIAS, en alemany), va registrar més de mil incidents antisemites, un 14% més que l’any anterior. L’informe de RIAS parla d’una violència creixent: el nombre d’atacs físics gairebé s’ha triplicat. RIAS també considera que, si cal assignar-hi una motivació política, els extremistes de dreta són el grup criminal majoritari. Però, segons l’informe, els agressors també són, per exemple, activistes palestins contraris a Israel, grups de boicot antisemita o radicals d’esquerra; i no hi ha pas només extremistes. “Per localitzar l’antisemitisme no cal mirar gaire cap a la dreta”, explica Bianca Klose, directora de l’Associació per a la Cultura Democràtica de Berlín. “Només cal mirar cap al centre de la societat”.
Gairebé 75 anys després del final de l’Holocaust, els jueus que celebren el Iom Kippur a la sinagoga temen per la seva vida. Es va estenent un odi maliciós pel país: comentaris que s’atribueixen a neonazis i a capsigranys de dretes que ara, tanmateix, apareixen en boca de suposats ciutadans corrents i ben educats. Els jueus alemanys són insultats, injuriats i titllats de forasters. Annette Seidel-Arpaci, directora de RIAS a Baviera, diu que “l’abast de l’antisemitisme diari és alarmant”: al carrer, als bars i als veïnats.
Per a aquells que no volen creure-s’ho, a qui els agrada minimitzar la situació remetent-se a la susceptibilitat jueva i dient que són casos aïllats, vet aquí un parell d’exemples.
Cada vegada és més freqüent que els rabins siguin víctimes d’atacs o escopinades a Berlín, Munic i Hamburg. A Colònia el rabí de la comunitat de la sinagoga no fa servir el transport públic perquè ja no suporta l’assetjament constant.
A Friburg a mitjan juliol un home de 61 anys va acostar-se a la presidenta de la comunitat israelita exclamant: “Què és això? Alemanya o el país dels jueus?”. I també: “No m’estranya que Hitler us enviés a les cambres de gas, colla d’idiotes”.
A Hemmingen, prop de Hannover, al maig un matrimoni jueu de persones grans va trobar l’estora de l’entrada incendiada i una inscripció en vermell a la porta de casa: “Jueu”.
A Berlín, l’1 de juliol a un conductor jueu amb quipà el va insultar i li va escopir un home a qui ell acabava d’avançar a l’autopista, que des del cotxe el va titllar de “jueu de merda”.
I a Bamberg durant mesos en un pont hi va dir: “No compreu a les botigues dels jueus”.
La ràbia i la violència contra els jueus s’han tornat tan omnipresents que la societat alemanya s’ha de preguntar si vol permetre que Alemanya es converteixi en un país on els jueus potser ja no voldran viure més. “Pot ser que Alemanya hagi oblidat les lliçons del període nazi?”, escrivia The New York Times fa mesos. I al llarg de diverses pàgines informava sobre el “nou antisemitisme alemany”.
La majoria de jueus no volen abandonar Alemanya: el nombre d’immigrants jueus supera de llarg el d’emigrants. Però molts troben que la situació és opriment i cada cop més amenaçant.
El 2018 la Unió Europea va publicar un estudi per al qual s’havien fet enquestes a jueus de tot Europa. Més d’un terç dels enquestats van indicar que s’havien plantejat marxar d’Europa. El 89% dels enquestats van assenyalar que l’antisemitisme havia augmentat al seu país des del 2013. A Alemanya el 85% van dir que l’antisemitisme era un problema greu o bastant greu. Només en un país europeu la xifra era més alta: a França. Allà gairebé tots els jueus enquestats van indicar que percebien una actitud hostil. Des de l’any 2005 a França com a mínim onze persones jueves han estat assassinades presumptament per motius antisemites.
Molts jueus francesos se’n van de la perifèria per por, eviten barris on viuen molts immigrants musulmans. “Hi està havent un èxode de jueus a l’interior de França”, diu Francis Kalifat, president de CRIF, l’associació que aglutina les organitzacions jueves de França. “Actualment molts jueus francesos viuen exiliats al seu propi país”. I cada any milers de jueus decideixen anar-se’n de França del tot: la majoria emigren a Israel.
A Pittsburgh, als EUA, l’any passat van morir onze persones en un atac contra una sinagoga; el 2014 un islamista va assassinar quatre persones al Museu Jueu de Brussel·les. Els últims anys no hi havia hagut actes violents comparables a Alemanya. Però llavors va arribar l’atac de Halle.
L’hostilitat i l’odi són “un problema de tots, no de les comunitats jueves”, recorda Dieter Burgard, comissariat d’antisemitisme de la presidenta de Renània-Palatinat. “D’antisemitisme n’hi ha a tot Europa, potser arreu del món. Però nosaltres tenim una responsabilitat particular”.
Molts lands alemanys han nomenat comissariats d’antisemitisme com el govern federal i hi ha iniciatives de la societat civil i manifestacions de solidaritat. Però en el dia a dia els jueus assetjats se senten majoritàriament abandonats.
Levi Ufferfilge és un home prim i molt educat, porta un polo cordat fins a dalt, pantalons foscos i una quipà blau fosc. A l’agost està assegut a la cafeteria que hi ha davant per davant de la impressionant sinagoga de la plaça Sankt Jakob, a Munic; un membre del personal de seguretat fa voltes per allà davant. Enfront del temple hi ha l’escola jueva on treballa Ufferfilge, que també està sota protecció.
Per què l’odi contra els jueus torna a sortir a la superfície? Les fronteres del que es pot dir s’han desplaçat cap a la dreta empeses per l’AfD i la seva “voluntat de renovar totalment el fet de ser alemany”, diu Ufferfilge. L’home relata que l’insulten diversos cops cada setmana. “El que ha canviat és que els jueus són vistos com una cosa estrangera, forastera”. Cada cop és més habitual que s’hi dirigeixin com si fos estranger, a ell, natural de l’est de Wesftàlia, normalment tractant-lo d’israelià “com si hagués arribat més tard a Alemanya”. A vegades la gent se sent obligada a explicar-li com funciona el país.
No fa gaire un home que parlava bavarès li va vociferar a l’estació de tramvia que “si hagués après alguna cosa seriosa, una feina manual, no portaria una cosa tan ridícula al cap”.
Pel carrer un home d’origen àrab el va insultar dient-li “jueu de merda”. Gairebé mai, diu Ufferfilge, hi intervé ningú.
En una altra conversa, després de l’atac de Halle, Ufferfilge està revoltat. Està molt afectat pel fet que l’atacant pogués matar dues persones. “Ara hem de ser capaços de defensar-nos, davant de polítics hipòcrites de dreta que han preparat el caldo de cultiu perquè això passi i davant dels mitjans de dreta que intoxiquen per internet els cervells de milers de persones”.
Mascha Schmerling vol impedir que aquestes idees tòxiques puguin tenir cap efecte en els cervells. S’ha de parlar, diu, i s’han de posar els prejudicis sobre la taula sense reserves. Schmerling, de 39 anys, és cofundadora de la iniciativa de voluntariat “Rent a Jew” (‘Lloga un jueu’): són jueus amb circumstàncies privades i professionals diverses que van a les escoles, a associacions o a partits per conversar. “Volem que es posi cara a les jueves i als jueus d’Alemanya”, diu Schmerling, que treballa en l’àmbit de la comunicació empresarial. El seu lema és: “Parlar amb nosaltres, no sobre nosaltres”.
Aquesta ciutadana d’Hamburg, que va arribar a Alemanya el 1992 procedent de Moscou, porta una cabellera curta i fosca, arracades i un vestit negre estret. Sovint li diuen: “Ah, ets jueva? No ho sembles gens”.
A Alemanya hi viuen prop de 200.000 jueus, uns 100.000 dels quals estan registrats en les comunitats jueves: una minúscula minoria, amb prou feines el 0,2% de la població. Molta gent no coneix cap jueu, però té clixés al cap: un jueu té una determinada forma del nas o porta sempre rínxols que li baixen de les temples. “Però el món jueu és variat: hi ha jueus ortodoxos, seculars, liberals, amb els cabells foscos o rossos”, diu Schmerling. Una vegada va fer una conferència en un acte interreligiós, que s’anunciava amb el títol: “Conèixer cultures estrangeres”.
El nom Lloga un jueu el van triar a consciència perquè fos provocador. “Volem que se’ns pari atenció, i també volem posar-hi un toc d’humor per treure la vergonya al públic. La gent ha d’articular el que té al cap, aquesta és l’única manera de parlar obertament. Quan en una classe ningú s’atreveix a dir res, pregunteu-los: ‘I doncs, què heu sentit sobre els jueus? Vinga, va, digueu-ho, sense por!”. El que surt després són coses com aquestes: és veritat que els jueus no paguen impostos? Tots els jueus són rics. Els Rotschild dominen la banca.
“Ens donaríem per satisfets”, diu Schmerling, “si la pròxima vegada que sentin la paraula jueu pensessin en nosaltres”.
O que pensessin en Mike Delberg, de 29 anys, representant de la comunitat jueva de Berlín, polític municipal de la CDU i col·laborador científic al Bundestag. Quan Felix Klein, el comissariat d’antisemitisme del govern alemany, fa poc va recomanar amb preocupació als jueus que valia més que no portessin la quipà a tot arreu, Delberg va decidir fer el contrari. “La protecció dels jueus no pot consistir a recomanar-nos que anem amb precaució”, diu Delberg. “Jo animo el món polític i la societat a fer alguna cosa contra els que cometen delictes d’odi i no a amagar els jueus d’Alemanya”.
Tot i que va néixer a Alemanya i per bé que és actiu en política i en moltes associacions, “encara hi ha una petita cortina d’estrangeria que no sé explicar”. D’ençà que porta quipà, molta gent l’identifica per primer cop com a jueu, i per a ell és una experiència nova. Rep comentaris com: “Has de mostrar la teva religiositat d’una manera tan oberta?”. Però també sorgeixen algunes bones converses, diu Delberg.
De tota manera, fins ara també pensava que a Alemanya encara no hi havia el nivell de violència de França o Bèlgica. “Des de dimecres ja hi hem arribat”.
L’odi no ha desaparegut mai. “Hi ha un nou antisemitisme”, diu l’historiador Wolfgang Benz, que durant molts anys va dirigir el Centre per a la Recerca en Antisemitisme a Berlín. “És l’antiga i monòtona hostilitat contra els jueus amb les mateixes afirmacions falses i els mateixos prejudicis”. L’odi contra els jueus és el “prejudici més antic” del món.
Va aparèixer a la darreria del segle IV, quan a Europa va passar a ser dominant el credo cristià i Roma va elevar el cristianisme a religió d’Estat. Com que els jueus es van mantenir ferms en la seva creença més antiga, van començar a ser considerats “persones obstinades”. L’Església cristiana es veia qüestionada i, en conseqüència, es va començar a odiar els jueus i se’ls va combatre durant segles.
A l’edat mitjana el menyspreu pels jueus era absolut. A tot arreu eren marginats i només podien fer certs oficis. La imatge distorsionada dels jueus com a enverinadors de pous, usurers, paràsits i explotadors va sorgir en aquells segles i avui dia continua difonent-se.
Arran del moviment per a l’emancipació els jueus van aconseguir per primer cop plens drets civils, però al mateix temps al segle XIX va aparèixer l’antisemitisme modern. D’una manera pseudocientífica es va declarar que els jueus eren una “raça” i així se’ls va excloure conceptualment dels Estats nacionals acabats de formar i dels pobles que n’eren la base. “Semblava que la màcula dels jueus es trobava als gens, a la sang”, diu Benz. “Allò va ser la via ràpida cap a la ideologia exterminadora del nacionalsocialisme”.
Com es pot mantenir amb tanta obstinació l’antisemitisme després dels crims atroços de l’Holocaust, malgrat tots els avenços democràtics, les hores de reflexió i les excursions escolars als camps de concentració? “No hi ha res més estable que un prejudici”, diu Benz. “Es transmet de generació en generació com el murmuri d’una pregària, així s’introdueix en el magma de les subcultures i es manté viu”. I actualment torna a aparèixer en les lletres de cançons de rapers. “El meu cos més definit que el de reclusos d’Auschwitz”, va compondre, per exemple, Farid Bang juntament amb el músic de hip-hop Kollegah, que l’any passat van ser distingits amb el premi musical Echo.
Per què torna a sorgir l’odi contra els jueus? Molta gent ha buscat culpables de les conseqüències de la globalització, d’una cosa que no es podien explicar, diu Benz, això fa que siguin “increïblement populars” les teories de la conspiració i els prejudicis que comporten contra les minories. Les xarxes socials ho potencien. “A les cambres de ressonància de l’odi un s’hi pot desfogar a cor què vols”.
En realitat, internet funciona com un catalitzador. Amb internet la “difusió sense filtres i gairebé il·limitada de la ideologia judeòfoba ha assolit unes dimensions sense precedents”, diu Monika Schwarz-Friesel, de la Universitat Tècnica de Berlín. Juntament amb el seu equip, l’acadèmica experta en l’antisemitisme ha investigat més de 300.000 xats d’internet i missatges de les xarxes socials.
Els jueus hi eren qualificats d’“immundícia, pesta o tumor”; a la cantant israeliana Netta se la insultava tractant-la de “ximple, podrida i jueva pudenta”; o penjaven el missatge: “Odio moltíssim els jueus”. El resultat de l’estudi: la judeofòbia és un “fenomen socialment transversal”. Si bé ja fa temps que investiga sobre aquest tema, Schwarz-Friesel admet que la van sorprendre “les dimensions i l’agressivitat amb què apareix a la xarxa l’antiga voluntat exterminadora”. En això no hi ha “diferències significatives” entre l’antisemitisme de dreta, d’esquerra o musulmà.
L’antisemitisme dels immigrants musulmans i els seus fills és percebut per molts jueus com un fenomen especialment agressiu. La imatge d’Israel i el judaisme com a figures enemigues està molt estesa als seus països d’origen. El problema s’ha agreujat amb l’afluència de refugiats del món àrab. Un dels motius principals d’indignació és Israel. L’antisemitisme relacionat amb Israel, segons Schwarz-Friesel, s’ha tornat una “varietat predominant”. “Els antisemites moderns en general no escriuen: els jueus són una molèstia. Sinó: Israel, un país que assassina nens, ha de desaparèixer del mapa”. És una condemna obsessiva que ignora fets i diagnòstics empírics. Això, segons la investigadora, diferencia aquesta forma d’antisemitisme de la crítica legítima a Israel.
L’antisemitisme d’esquerres està relacionat amb aquest; però, en realitat, està impregnat de raons de l’antisemitisme secundari. Per exemple, quan es compara la política d’Israel amb la de l’Alemanya nazi i es nega als jueus el dret a tenir un Estat.
Ingrid Wettberg, des de fa vint anys presidenta de la Comunitat Jueva Liberal de Hannover, ho coneix bé. Cada cop rep més comentaris hostils relacionats amb Israel, per exemple aquest: “El que vosaltres feu amb els palestins és el mateix que Hitler us va fer a vosaltres”. “Vosaltres?”, pregunta ella. “Perdona, però jo soc alemanya i visc aquí”. Fan com si el seu cap de govern fos Benjamin Netanyahu i no Angela Merkel.
Wettberg és originària de Hanau, a Hessen, i el seu besavi va rebre moltes condecoracions per les seves accions com a soldat a la Primera Guerra Mundial. “La meva família era el més alemanya que es pot ser”. Potser és un problema que ho hagi de recalcar. A la porta de l’edifici de la comunitat jueva, on té el despatx, no hi ha cap rètol amb el nom per motius de seguretat. Wettberg diu que almenys està contenta que ara es parli de l’antisemitisme.
Fa un temps va llogar una camioneta per a la comunitat i un dia no arrancava. El conductor li va dir: per què no heu comprat un vehicle més bo? Però si vosaltres sou jueus: sou rics. “Fa uns quants anys ningú no s’hauria atrevit a dir una cosa així en veu alta”.
L’única manera de canviar les coses passa per les escoles, creu Wettberg. Per això la comunitat convida grups escolars a la sinagoga. A vegades els alumnes s’han negat a entrar al temple, no únicament alumnes musulmans, també de cristians.
De vegades Wettberg es desanima: “Com ho hem d’aconseguir? És que som molt pocs”. No fa gaire va presentar una denúncia quan el partit d’extrema dreta Die Rechte (‘La dreta’) durant la campanya electoral de les eleccions europees va penjar cartells, entre altres llocs a Hannover, amb l’eslògan “Israel és la nostra desgràcia”; gairebé copiat paraula per paraula del lema nazi “Els jueus són la nostra desgràcia”. Però la fiscalia no hi va veure motius per obrir una investigació per incitació a l’odi. Amb els cartells Die Rechte possiblement volia “contribuir al debat públic”, van determinar els investigadors. Wettberg diu que va quedar estupefacta quan va rebre la notificació.
“L’antisemitisme és l’odi a l’universal i al particular de l’existència humana moderna”, es diu en una antologia que ha aparegut aquest any i que intenta anar al fons intel·lectual del “nou antisemitisme”. L’universal és el món globalitzat dels nostres dies, on les fronteres perden importància i on sembla que tot està en moviment. En la figura del jueu i el desarrelament que se li atribueix encara s’hi poden projectar totes les pors possibles. Perquè el jueu és el “foraster conegut”. Això va escriure el sociòleg Georg Simmel –jueu però batejat com a protestant– l’any 1908, i la idea es manté intacta.
A Munic Levi Ufferfilge fa unes quantes setmanes va tornar a viure una situació amenaçadora. Al tramvia un home es va posar davant seu i va obrir la conversa amb aquestes paraules: “He sabut de seguida que eres jueu”. Ho havia sabut per la complexió d’Ufferfilge, pels seus “ulls jueus” i perquè portava posada, va dir l’home, un impermeable suposadament car. L’home, explica Ufferfilge, li va demanar que li donés la jaqueta. Ell, diu, va posar-se a parlar cada cop més alt perquè estava nerviós i perquè tenia l’esperança que algú hi intervindria. Finalment, una persona es va aixecar i va ajudar-lo.
Era un home canadenc.
Traducció d'Arnau Figueras