Els condemnats han comès sedició?
En absolut. Si els fets que es consideren provats, que no són cap descoberta perquè eren públics i notoris, són els requisits de la sedició, això vol dir que, a partir d’ara, qualsevol manifestació que congregui uns quants centenars de persones queda qüestionada. També queda en dubte el dret de reunió. I d’acord amb els fets privats, que eren públics i notoris, se situa un precedent que només s’explica per la voluntat de condemnar les persones processades. En termes jurídics, l’1 d’octubre és com el 9 de novembre de 2014: és una consulta a la ciutadania amb unes urnes. Són dues convocatòries prohibides pel Tribunal Constitucional. Per què el 9-N es va condemnar per desobediència i l’1-O per sedició? No ho entén ni un estudiant de primer de Dret. Només hi va haver una diferència: l’1 d’octubre, la Policia espanyola va venir a pegar. També podrien dir que el 9-N va desembocar en unes eleccions i que l’1-O va derivar en una declaració d’independència. Però és que, segons el Tribunal Suprem, aquella declaració va ser un fake i, per tant, diuen que no la tenen en compte.
Què és el que més l’ha sorprès de la sentència?
El titular que faria és que aquesta sentència s’esforça molt poc. És molt fluixa. Està més pendent de quedar bé políticament davant l’entorn madrileny, per dir-ho d’alguna manera; i de posar-se la bena abans de la ferida de cara als recursos que es presentaran al Tribunal Europeu de Drets Humans. En canvi, descuida tota la part doctrinal que genera a l’hora de construir la qüestió de la sedició. Per voler fent tants equilibris acaben parint un monstre. Si ara, de manera simultània en qualsevol territori es produeixen una dotzena de desnonaments que són contestats per desenes o centenars de persones repartides, això, d’acord amb aquesta sentència, és sedició. Aquesta sentència és la resposta de l’Estat espanyol a la dissidència política catalana. Aquesta gent s’ha clavat un autogol, han desequilibrat la defensa dels drets fonamentals.