El cinema català ha tingut pocs debuts tan esclatants i entusiàstics com el de Neus Ballús amb La plaga. Finals de 2013 i un menut documental d’extrema subtilesa causava furor entre els cenacles de la crítica especialitzada i del cineasta gurmet, però també entre l’espectador que busca la bellesa enllà de l’estrena multinacional. De premi en premi, de projecció en projecció, la pel·lícula va demostrar una innegable capacitat de seduir des de la proximitat, amb uns personatges que supuraven veritat i emoció, amb una precisa hibridació de vides que feien gran el microcosmos que les contenia —Gallecs, hipnòtica frontera entre la civilització i la ruralitat—, provocant que el paisatge quedés enquadrat en una d’aquelles històries que sobrepassen el seu temps.
El viatge de la Marta (Staff Only)
Direcció: Neus Ballús
Espanya, 2019
Durada: 83 minuts
Guió: Neus Ballús i Pau Subirós
Música: Isabel Latorre
Fotografia: Diego Dussuel
Repartiment: Elena Andrada, Sergi López, Ian Samsó, Madeleine C. Ndong, Diomaye Augustin Ngom
Gènere: Drama
Sis anys després d’aquell delicadíssim tall de vida, Ballús torna a la cartellera amb El viatge de la Marta (Staff only), la seva primera pel·lícula de ficció. De nou amb el coguionatge de Pau Subirós, l’acció ens porta a un ressort turístic del Senegal, on seguirem les incursions —i desajustos— d’un pare i els seus dos fills —Bruno i Marta—, d’una treballadora de l’hotel —Aissatou— i d’un acompanyant que enregistrarà les sortides en la seva càmera domèstica —Khouma—, i ens confrontarà amb el punt de vista d’allò viscut sense embuts ni maquillatge —visió de la Marta— i d’allò que es manipula i s’abelleix perquè sigui un record immillorable, però absolutament falsejat —visió enllaunada de Khouma—. Dues versions del fenomen turístic, però també de l’experiència vital, de com maldem per tapar la mediocritat de la nostra realitat amb experiències prefabricades o amb retalls de memòria degudament manipulada.
Com a La plaga, a El viatge de la Martaens tornem a centrar en una història mínima, amb la incomunicació com a voltor que ens sobrevola, demostrant que Ballús té un discurs clar, un punt de vista formal, una tesi en la manera de rodar, de mirar, de mostrar i, sobretot, de fer que ens emocionem. Perquè aconsegueix que entenguem l’estranyesa de saber-se fora de la suposada normalitat que regeix el món. Una cineasta que ho fa des de la sobrietat i la generació d’empatia, i que ens porta lluny del rebombori de la ficció més desaforada, sense necessitat de girs pantagruèlics, ni de cops d’efecte.
Cal destacar, també, que per primera vegada Ballús compta amb la participació d’actors. Remarquem l’aposta per la debutant Elena Andrada i per un dels millors actors catalans de la seva generació, de prestigi i projecció internacional, Sergi López, que interpreten filla i pare, respectivament. De manera discreta, la directora ens exposa els conflictes entre ells dos, mentre, a poc a poc, es va cuinant la crisi. Serà a l’Àfrica, en una bombolla turística i desafiant les ordres familiars imposades, entrant en el xoc d’aprendre com de deshonestos som els uns amb els altres. Una decepció epifànica i iniciàtica, com a pòrtic d’aquella dolorosa entrada que tots fem a la vida adulta.
Ballús basteix coherentment el relat del xoc rebel fins a l’abraçada amb un pare amb qui aprens a enfadar-te i equivocar-te, en un discurs desposseït de tota intenció moralitzant en el fet que palesa el turisme com el producte d’una inèrcia que l’ha reduït a folklore, com una plaga d’escala global, on la llibertat és una jerarquia fèrria, on els engranatges que mouen les societats ens acaben fent esclaus de nosaltres mateixos. La mostra d’una bellesa propera, d’una mirada diàfana, de l’humor i el desencís que ens fa riure i plorar. Tal com passa a la vida i als films de Neus Ballús.