La guerra entre israelians i àrabs que s’inicià el 1948 i finalitzà el 1949 amb la victòria hebrea segellà l’existència del nou Estat d’Israel sobre el mapa del convuls Orient Mitjà. El gran exèrcit sarraí format per diversos països a instàncies de la Lliga Àrab no pogué derrotar, contra tots els pronòstics, les recentment improvisades forces armades israelianes. La victòria jueva sorprengué a tot el món, consolidà l’Estat hebreu i provocà inestabilitat en la política interna dels països mahometans derrotats. Dos anys després de la decisió de l’ONU que permetia la creació d’un Estat àrab i jueu a Palestina —resolució 181, de 1947, del Comitè de Seguretat—, i rebutjat pels països musulmans —i d’aquí la guerra—, el nou Estat d’Israel, somiat durant quasi dos mil anys pels jueus de la Diàspora, guanyava per la força de les armes la capacitat de sobreviure com l’única democràcia en una regió dominada pel totalitarisme sarraí.
Del somni a la realitat
El jueus es rebel·laren contra l’Imperi romà a Judea per última vegada en la revolta que durà de l’any 132 al 135. Els romans els venceren i com a conseqüència els esclavitzaren, assassinaren, en prohibiren la religió i els expulsaren del territori que els hebreus consideraven seu per designi diví, ja que era “la terra promesa” per Jahvè a Abraham. Des d’aleshores el poble derrotat s’anà dispersant per tot Orient Mitjà i Europa, en el que es coneix en la tradició jueva com la Diàspora.
Des d’aquell moment s’anà transmetent de pares a fills el desig del retorn a la “terra sagrada d’Israel”. Un desig que en el transcurs de les generacions esdevingué un somni que pareixia del tot irrealitzable. Formava part de la cultura hebrea, fins i tot era indestriable de la seva fe, però mai al llarg de les centúries de les edats antiga, medieval i moderna existí ni la més remota possibilitat que l’antic regne d’Israel tornés a ser una realitat política. Prou en tenia el poble jueu de sobreviure en una Europa en la qual regnava l’antisemitisme, com a part fonamental de l’essència cristiana dels seus regnes, i on era perseguit amb acarnissament.
A la fi de l’època moderna i amb l’inici de la contemporània canviaren les coses. En efecte, amb l’establiment a Amèrica de colònies jueves, sobretot al país que seria ulteriorment Estats Units —que s’independitzà el 1776—, el poble perseguit a Europa obtingué un espai físic on poder desenvolupar-se amb la tranquil·litat de no ser massacrat. Així i tot, en la cultura hebrea nord-americana també s’inculcà el somni del retorn a Israel com a element indestriable de la seva identitat.
Per una altra banda, amb l’inici del segle XIX el poble jueu feu una passa decisiva. A poc a poc s’anaren organitzant durant la centúria grups que aspiraven a fer alguna cosa pràctica per retornar a la terra promesa. Però no fou fins el 1884 quan es posà en pràctica un canal efectiu per assolir l’objectiu, amb la creació dels Amants de Sió. Una societat fundada a la ciutat de Kattowitz, aleshores situada a l’Imperi alemany i que ara es diu Katowice i es troba a l’actual Polònia, fou impulsada per Leo Pinsker i el rabí Samuel Mohilever amb la missió —i que tenia el suport econòmic de grans magnats, com per exemple del baró Edmond de Rotschild— de preparar grups de jueus que anessin a crear assentaments a Palestina. Jovevei Tzion —tal era el nom en hebreu— es mostrà a finals del XIX molt activa a Rússia i a Romania, des d’on canalitzà milers de jueus cap a Palestina i, amb menys intensitat, també actuà a la resta d’Europa i als Estats Units. Tanmateix, per la pressió antijueva que hi havia arreu d’Europa, en especial a la part oriental, aquesta organització intentà no fer-se notar políticament. No es pot parlar encara, doncs, de sionisme, si més no organitzat, bé que és cert que el mateix Pinsker havia plasmat el 1882 la teoria política del “dret a l’autodeterminació del poble jueu” com a font legitimadora —fonamentada en la història— de la reivindicació d’un Estat hebreu a Palestina. El desenvolupament de la idea comportà que finalment naixés políticament el nacionalisme jueu o sionisme en el primer Congrés Sionista que se celebrà a Basilea —Suïssa— entre el 29 i el 31 d’agost de 1897, liderat per Theodor Herzl, l’objectiu del qual era, ja obertament, crear un Estat jueu a Palestina: Israel.
El fruit combinat entre la nova ideologia sionista i els esforços organitzats per enviar jueus als territoris de l’antic Israel fou l’establiment a Palestina d’un nombre creixent d’hebreus durant les dues primeres dècades del segle XX. Les tensions in situ amb els àrabs no es feren esperar. Amb la fi de la Primera Guerra Mundial, el 1918, Gran Bretanya, que havia promès una “pàtria jueva” a la zona —amb la intenció d’assolir el suport dels grups hebreus dels Estats Units cap a la intervenció militar d’aquell país en el conflicte europeu—, es convertí en la potència administradora del territori. Però el govern de Londres no complí la paraula donada. Com a màxim intentà, i amb nul encert pràctic, evitar els xocs violents entre àrabs i hebreus. Que no paraven d’incrementar-se en nombre i víctimes. Els mahometans veien com un perill creixent l’arribada de cada cop més jueus i els atacaven com i allà on podien. La resposta dels jueus consistí a crear un verdader exèrcit clandestí, la Haganah, per defensar-se i, també, per contraatacar.
Amb l’arribada al poder del nazisme a Alemanya, el 1933, el flux jueu cap a Palestina s’incrementà fort ferm. I durant —i, sobretot— el final de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) l’allau va ser de tal magnitud que la potència administradora no sabia com fer-hi front. Tot plegat enmig d’una violència creixent, no només entre la Haganah i els grups àrabs armats sinó que els jueus començaren a atacar els britànics a la zona, als qui feien responsables del caos per no haver complert la paraula d’ajudar-los a crear-hi un Estat hebreu. El govern de Londres, sobrepassat pels esdeveniments, demanà que l’ONU se’n fes càrrec, de Palestina. Tal com ho va fer. Les Nacions Unides decidiren el novembre de 1947 dividir la zona en dos Estats, l’un àrab i l’altre jueu. Just encetat el 1948, els britànics marxaren, a pesar que s’havien intensificat les topades armades entre la Haganah i els mahometans fins al punt que ja era una guerra oberta. Enmig del caos, el 14 maig de 1948 David Ben Gurion —que seria el primer primer ministre israelià— proclamà la creació del nou Estat independent d’Israel. Els àrabs no ho acceptaren. La Lliga Àrab li declarà la guerra i reclamà als seus socis la formació d’un exèrcit prou gran per esclafar el nou Estat.
La guerra
Ben Gurion aprofità el caos provocat per la sortida de la potència administradora, Gran Bretanya, per ocupar posicions que excedien el territori que per al nou Estat havia establert la resolució 181 de l’ONU —de creació dels dos Estats—, cosa que portà la Lliga Àrab a intentar justificar parcialment en això la declaració de guerra del 14 de maig de 1948, el mateix dia en que es proclamà la independència israeliana. L’exèrcit sarraí que envaí l’endemà els territoris d’Israel el formaven dues organitzacions armades palestines —que s’havien enfrontat a la Haganah—, la Níyaday i la Futuwa, guerrillers dependents del muftí de Jerusalem —famós per haver donat suport al nazisme—, la Legió Àrab de Transjordània i forces regulars iraquianes, sirianes i libaneses. En conjunt, superava els 400.000 efectius.
Enfront tenia un exèrcit improvisat, amb el nucli bàsic format pels efectius de la Haganah enriquit pels joves mobilitzats per les noves autoritats israelianes i alguns voluntaris d’altres països. Amb prou feines arribava als 40.000 homes.
Atesa la desproporció de forces, el destí d’Israel pareixia estar escrit. Havia de ser per força esclafat. No obstant, a favor dels jueus concorrien cinc circumstàncies que els sarraïns no valoraren prou bé. La primera, una gran experiència en combat de la majoria dels guerrers israelians. La segona, una forta disciplina sota un comandament únic que atorgava a l’exèrcit hebreu una gran eficiència militar. La tercera, el suport dels Estats Units. La quarta, la convicció ideològica i religiosa de la justícia de la seva causa. La cinquena, que per als israelians aquella guerra era desesperada i només podia acabar de dues maneres: victòria i consolidació del nou Estat o la seva destrucció i una nova Diàspora.
Les cinc circumstàncies es revelaren com a determinants a l’hora d’inclinar la balança militar. Els àrabs obriren tres fronts diferents, pensant que debilitarien les escasses forces hebrees i les liquidarien amb facilitat. Però no els funcionà bé l’estratègia. La suma d’incompetència dels seus caps militars, la manca de preparació i d’experiència dels soldats sarraïns així com les divergències polítiques entre els diferents països àrabs que es projectaven sobre els comandaments militars in situ —restant eficiència militar a les tropes— permeteren a l’exèrcit jueu —progressivament més ben equipat amb material pesant nord-americà, cosa que sorprengué els àrabs— obtenir victòries de gran valor estratègic. Al mateix temps, el suport dels Estats Units —sense que s’hi oposés l’URSS— suposà que l’ONU imposés dues treves que, a la pràctica, afavoriren Israel, perquè es pogué reforçar i consolidar les victòries obtingudes. I per la mateixa raó del suport nord-americà, quan les Nacions Unides decretaren l’alto el foc final l’exèrcit jueu es permeté no respectar-lo fins que va tenir assegurat prou control del territori perquè la seva posició negociadora després de la guerra fos suficientment sòlida per obtenir —tal com va passar— molt més terreny del que l’ONU havia previst el 1947 per al nou Estat.
El 24 de febrer de 1949 Israel oficialitzà l’armistici amb Egipte; el 23 de març, amb el Líban; el 3 d’abril, amb Transjordània i el 20 de juliol amb Síria. Israel no sols assolia la supervivència i la consolidació com a nou Estat de la zona sinó que ocupava gairebé un 50% més del territori palestí del que la resolució 181 havia establert en primera instància. Sens dubte el paper de l’ONU —en què els Estats Units tingué un paper determinant— influí força en l’èxit final jueu. Tanmateix, la victòria militar sobre un exèrcit enemic deu vegades superior deixà bocabadat el món, projectà serioses crisis internes en els països àrabs agressors —que amb el temps desembocarien en moviments terroristes de signe religiós, cops d’Estat...— i injectà una perceptible moral de victòria en la societat israeliana. Això, pocs anys després —cal recordar-ho— de l’Holocaust i del sentiment present en àmplies capes de la població hebrea de no haver fet prou per rebel·lar-se contra la barbàrie genocida nazi, cosa que faria el nou Estat hebreu molt fort davant dels veïns, i alhora enemics, sarraïns.
D’aleshores ençà Israel s’ha vist implicat en tres conflictes bèl·lics oberts més —la guerra dels Sis Dies el 1967, la del Yom Kipur el 1973 i la del Líban entre 1982-1983— contra països musulmans, però en cap moment la seva supervivència no tornà estar en dubte, gràcies a la victòria militar d’ara fa setanta anys