La tramuntana revifa el Tsunami o com tallar la frontera (nivell expert)

Com si la tramuntana es girés de cop, a quarts de nou del matí, desenes de cotxes tallaven l'AP-7 i l'A-9 a l'alçada de la frontera que separa el territori català a costat i costat de l'Albera. D'aquesta manera, el Tsunami Democràtic feia aquest el seu segon gran cop d'efecte després d'ocupar l'aeroport del Prat el dia en què es va conèixer la sentència. Ho feia amb una acció molt esperada, envoltada de secretisme, una gran preparació i voluntat d'incidència internacional per cercar suports a la causa catalana. Així ho revelava la infraestructura que es començava a desplegar des del primer moment, amb un escenari com a element principal i un gran nombre de vehicles coordinats per ocupar la via des del cantó empordanès i el rossellonès.

Un altre element clau i que marca el desenvolupament de tota l'acció és la ubicació concreta del tall. Just a la línia que delimita la frontera i fixant l'aturada a la banda sota administració francesa. Un factor que complicava l'actuació policial, difuminant els límits sobre els quals podia actuar cada cos policial -la Gendarmeria i, especialment, els diferents cossos de l'Estat espanyol i la Generalitat- i obligava els dos estats a coordinar i concretar la manera de procedir.

Mentre, les primeres barricades bastides sobre mitjanes d'obra dels marges de la carretera s'alçaven, el tall i la situació aïllada del punt intervingut generava d'altres complicacions, en aquest cas pels manifestants que volien arribar fins a l'acció. A l'altura de Figueres (Alt Empordà), els Mossos d'Esquadra, ben d'hora, tallaven el trànsit a l'AP-7 i desviaven el flux de vehicles cap a l'N-II. El transit es feia cada cop més dens i aquells que volien accedir al punt fronterer havien d'invertir bé en paciència, bé en imaginació per trobar rutes alternatives per arribar al Pertús (Rosselló) des d'on s'accedia a la zona intervinguda.

Per Portbou, per la Vajol o per Prats de Molló, cercant arribar pel costat nord-català o deixant el cotxe a la Jonquera i caminant cinc quilòmetres. Altres ho intentaven per Cantallops (Alt Empordà) intentant agafar una pista forestal, propera al castell de Recassens, que s'havia recomanat pel grup de Telegram d'Anonymous Catalonia. Els vells del poble assenyalaven que la ruta era impracticable i els agosarats que intentaven encarar-s'hi es veien obligats a girar cua fent les mil i una peripècies.

Al lloc on s'alçava l'estructura del tall -que comptava amb cuina, l'esmentat escenari, tendes, lavabos portables i altres infraestructures logístiques- el més senzill era accedir-hi per un camí de manteniment que sortia d'un pàrquing ubicat a l'extrem nord del Pertús. Allà, al punt del migdia, els cotxes, que no paraven d'arribar, s'amuntegaven a qualsevol racó de marge dels camins que enfilaven pels turons del voltant. Un d'aquests, ocupat per la Gendarmeria que en castellà macarrònic i megàfon en mà intentava dissuadir als manifestants de seguir amb les protestes.

Ni cas. A baix, mentre alguns jugaven a cartes, d'altres mantenien la posició a l'extrem nord del tall, on hi havia més presència policial, i d'altres arrossegaven tanques d'obra, runa i qualsevol cosa que pogués fer servei per barricar els carrils de l'autopista. Al crit d'"un, dos tres" i amb l'ajut d'un transportí, grups de deu persones travessaven i tombaven les mitjanes d'obra. Els cartells del tsunami tapaven les matrícules de molts vehicles. La tensió fluctuava amb facilitat. A les quatre, Lluís Llach donava el tret de sortida a les actuacions des de l'escenari, amb el senyal que indicava l'entrada al territori de l'Estat espanyol de fons, deixant pas a les actuacions espontànies que anirien amenitzant la tarda. Al punt calent del tall, al costat rossellonès, els gendarmes amagaven en carregar abans de passar a la fase de mediació.

D'aquest canvi d'actitud, bona part de responsabilitat era del batlle de Prats de Molló Claude Ferrer que exercia la tasca de negociar amb els agents francesos, tot lluint la banda amb la bandera de l'Estat francès que l'identifica com a autoritat i un llaç groc a la solapa. Des de les forces de seguretat franceses es requeria als manifestants deixar sortir del tall alguns camions amb menjar fresc. Entre els concentrats, entre els quals se'n podia sentir molts parlar amb accent nord-català, els rumors contraris eren constants. "Si treuen els camions, perdem la capacitat de bloqueig", comentava una de les persones concentrades i que ja començava a equipar-se amb abric i gorra a causa de les baixes temperatures i la tramuntana que sense grans ventades, però constants, no cessava en cap moment.

Finalment, l'aposta era per no cedir ni un pam de terreny, per por a posar en risc el tall. Mentrestant, el sol començava a decaure i, gairebé en paral·lel, alguns bidons metàl·lics veien cremar dins seu fogueres controlades per escalfar l'estona de resistència. A mesura que avançaven les hores, malgrat les amenaces policials de possibles ordres del ministre d'Interior francès, Christopher Castaner, per desallotjar l'autovia, la sensació que el tall aconseguiria sobreviure la nit s'anava estenent. Cada vegada més gent enfilava el camí cap a l'Albera i prenia el relleu d'alguns altres, pocs, que decidien deixar-ho per l'endemà tornar-hi. La nit, a més, esdevenia una bona aliada per prevenir l'actuació policial. El fet que part de l'acció de bloqueig se situés sobre un pont, feia augmentar el risc potencial de carregar. De forma informal, els agents asseguraven que la convocatòria tindria coll com a mínim fins a les sis del matí de dimarts, quan hi hauria noves instruccions des dels ministeris d'interior dels Estats espanyol i francès.

Una primera jornada, de tres, celebrada com a victòria pel Tsunami Democràtic. Una nova prova d'això s'encarnava en el fet que els cotxes que baixaven del tall cap a altres indrets del Principat podien observar per la finestra com les retencions a l'N-II arribaven fins a Llers, 24 km al sud. També podia escoltar per la ràdio com el gremi de transportistes xifrava les pèrdues del tall en 15 milions d'euros o com Mercabarna anunciava que no podia garantir normalitat durant el dia de dimarts a causa del tall.

Tot plegat, senyals que reafirmen el salt qualitatiu i estratègic que ha fet l'independentisme a l'hora d'estructurar les seves mobilitzacions des de després del primer d'octubre. Només cal recordar que en el darrer gran tall de la frontera, el 8 de novembre de 2017, durant la vaga general, l'acció no contava de cap infraestructura més enllà dels cossos dels mateixos manifestants que havien aparcat els cotxes a prop de Borrassà, on es va muntar el tall, a forces quilòmetres de la frontera. En aquella ocasió, els Mossos d'Esquadra en van tenir prou en jugar una estona a l'arrenca cebes entrada la foscor per desmuntar l'acció. Dos anys després, una aplicació de mòbil coordina els manifestants i les desenes de barricades, els cotxes o l'escenari provoquen que, encara que hi hagués una gran càrrega policial, el tall romandria vigent forces hores més. Resta saber si seran prou per a arribar als tres dies que preveu l'organització.