Un grapat de dècades de professió i una llarga trajectòria vital, amb dos malalties greus en el marcador de proves superades, contemplen Juli Mira. L’actor ens rep a Alcoi, al seu pis de tota la vida, ubicat al cèntric carrer Cid, entre dues de les artèries de la ciutat. Conversem en el saló, amb un lloro agitador que salta de la gàbia oberta per mossegar el mòbil de l’actor o per reclamar atenció. “Estàs emprenyador, eh?”, li diu l’amo. Malgrat la mítica veuassa de l’actor, la mascota no sembla intimidada.
Mira ens atén amb afabilitat, malgrat estar cansat després d’un llarg cap de setmana en el qual ha estat el centre d’atenció. No és el primer reconeixement que rep, però sí segurament el més important. “Sí que ho és, sense dubte, encara que no canvia la meua satisfacció per tot el treball que he fet i que naix d’una manera totalment vocacional. Però el premi dona vidilla”, admet amb un somriure.
La trobada a Alcoi és per recórrer el camí que justifica el guardó. Mira ho fa amb propietat i precisió, malgrat la fatiga i un petit brot anèmic que l’ha obligat a fer un parèntesi en el treball. Malgrat tot, quan es publicaran aquestes línies, s’haurà estrenat la seua primera col·laboració de ficció amb À Punt, la sèrie històrica Parany, ambientada en els mesos en què València va ser capital de la República. Mira interpreta Manuel Azaña, un nou paper a afegir a una llista quilomètrica.
Del banc als escenaris
Mira és fill d’una família modesta, sense aparents antecedents artístics. La seua mare era mestressa de casa. I el seu pare, venedor, havia fet alguna incursió teatral en el seu poble natal, Benilloba. “Crec que no havia contat mai aquesta història”, diu l’actor abans d’aclarir que es va assabentar d’això d’una manera sorprenent: el seu progenitor, malalt d’Alzheimer, li va recitar abans de morir el text íntegre d’una obra que havia representat de xiquet, “amb deu o dotze anys”. “La va recitar sencera! No sabia res de tot això. Va ser curiosíssim”.
Mira comença a xafar els escenaris quan encara és un adolescent de 17 o 18 anys, juntament amb uns companys del Col·legi Lasalle. El nom del col·lectiu és Assalla. Però a la capital de l’Alcoià ja existia un grup teatral aficionat i ja molt articulat, la històrica companyia La Cazuela. “Era un grup de referència, no només a Alcoi, perquè havien guanyat un premi nacional de teatre. Amb ells hi havia la possibilitat de fer més coses i millors, amb condicions més favorables”, explica Mira. El desaparegut Teatre Circ era la base d’operacions, “un dels millors d’Espanya pel que fa a les condicions acústiques, però tenia problemes greus de construcció”, rememora.
Mira va tenir de sempre l’obsessió de dedicar-se professionalment a l’actuació, però era conscient també de les dificultats. I es va buscar les garrofes guanyant una oposició del Banco Hispanoamericano, quan només tenia 18 anys. Va ser treballador de banca vint-i-un anys. I, mentrestant, anava “matant el cuquet”, al teatre i a la ràdio. Un dels primers a adonar-se de les qualitats del jove és Mario Silvestre, cofundador de La Cazuela, “un home amb una veu molt semblant a la meua, greu, amb cos”. “I bé, això de la meua veu s’ha comentat sempre, què vols que et diga”, respon, com qui ha de parlar sense ganes d’una qüestió recurrent.
La inconfusible veu de Mira està, sense dubte, en l’origen d’una llarga carrera professional, però no es pot oblidar la imponent presència i el vessant interpretatiu de l’actor, qui va debutar amb La Cazuela el 1972 amb El retaule del flautista. Sis anys després farà la primera incursió en el cinema, amb La portentosa vida del pare Vicent. I, des d’aleshores, ha tingut una presència constant en pel·lícules i sèries de televisió, amb uns inicis impulsats també pel director Carles Pérez Ferré, que el reclama per fer Héctor (el estigma del miedo) (1982), amb el també alcoià Ovidi Montllor en el repartiment.
En paral·lel al cinema, Mira va fent-se un nom com a doblador, però la seua és encara una activitat amateur. Per poder doblar s’ha de desplaçar tots els dies a València des d’Alcoi, sense les comunicacions per carretera que hi ha ara. Dues hores d’anada i les mateixes de tornada. “Un fer la mà. Vaig estar un any i mig amb aquesta marxa, alçant-me a les set del matí per anar al banc i arribant a la una del matí a casa. Em vaig plantejar que havia de fer una de les dues coses”, explica. Lluís Miquel Campos, dels estudis Tabalet, va trencar aquesta dinàmica “amb una proposta suficientment deshonesta”. Dit això, “sense el suport total de la meua dona no hauria estat possible”.
És l’any 1989, coincidint amb el naixement de la radiotelevisió pública valenciana. Hi ha treball. Però Mira té uns altres horitzons i deixa Tabalet després d’una relació professional de sis anys. “M’havia convertit en un funcionari del doblatge i jo no volia això, volia tocar els colls de la baralla de la interpretació, que era el que m’agradava a mi”. Comença a fer sèries de televisió per a Canal 9 com Herència de sang o A flor de pell. Un fil que no es trencarà mai i que tindrà continuïtat amb infinitat de produccions per a Canal 9 però també per a TV3 (La riera, Porca misèria, Ventdelplà, entre més) i, finalment, per a les televisions estatals, amb les quals ha participat en sèries emblemàtiques com Entre naranjos, Hospital Central o Cuéntame cómo pasó, per no estendre’ns.
A més, a partir de la dècada del 1990 la carrera cinematogràfica de Mira se solidifica amb produccions emblemàtiques com Gràcies per la propina (1997), de Francesc Bellmunt, basada en un text de Ferran Torrent; Los años bárbaros (1998), de Fernando Colomo; El mar (2001), d’Agustí Villaronga, sobre la novel·la de Blai Bonet, o L’illa de l’holandès (2001), adaptació de Sigfrid Monleón d’una altra novel·la de Torrent. Mira es trasllada a Cullera, per tenir més a prop un treball que comença a diversificar-se. “Hi va haver un estiu que tenia en marxa el rodatge de tres pel·lícules diferents. M’alçava i no sabia què em tocava fer”, anota.
El Tio Ramonet de Gràcies per la propina, el Doctor Ferrús de L’illa de l’holandès o el Don Eugeni d’El mar són alguns dels seus papers preferits. El primer “el vaig preparar molt bé, amb molta estima. I el resultat va ser molt satisfactori per a mi”. Pel que fa al film de Villaronga, una pel·lícula de culte sobre un text de culte, Mira guarda “un record magnífic. Un sentiment d’agraïment per poder fer aquella mena de coses”. També parla amb molta estima de les col·laboracions amb el valencià Sigfrid Monleón, la citada adés i El cónsul de Sodoma (2009), sobre la vida de Jaime Gil de Biedma. Mira feia del seu pare “un personatge atractiu, la tendresa amb potes. Una meravella... Quina sort que he tingut, hòstia!”.
D’aquella època, l’actor alcoià té el petit compte pendent de no haver treballat amb Fernando Colomo, patum de la comèdia madrilenya. “En Los años bárbaros vaig fer un paperet de merda, però tenia converses molt interessants amb ell”, diu.
El desencís pel tema Colomo no és per manca de treball. En algun moment dels inicis de la dècada del 2000 va arribar a compatibilitzar el rodatge d’una sèrie per a TV3, Crims, una altra producció de televisió per a Antena 3, Un chupete para ella, i una funció diària de teatre a la La Villarroel barcelonina. “Això, tots els dies. El pont aeri i jo érem íntims amics”, etziba.
La veu ha ajudat Mira, però li pregunte, pensant per exemple en l’imponent general rebel Luis Torres Rojas que va interpretar en el telefilm 23-F: el día más difícil del Rey, si la seua presència també l’ha fet accedir a determinats papers. “He tingut molta sort, és la veritat. Sort per poder haver fet coses tan distintes unes d’altres, tan gustoses, tan reptadores... Dissortadament, això no ho poden dir tots els actors, perquè normalment t’acaben encasellant”, assegura. Encasellat o sense treball.
De fet, va ser un dels pocs actors valencians que no va ser especialment perjudicat pel tancament de Canal 9. “Això m’ho veia vindre des de feia anys, havia de rebentar per un lloc o un altre. A una televisió com aquella li sobraven 400 o 500 persones. I n’eren 1500! Hi havia gent que ni sabien què feien allí. Només cobraven. Era molt fort. Alguns, per sort, vam poder treballar per fora, per Madrid i Barcelona. Però allò va ser terrible”.
Se n’ha parlat poc, però una raó que també explica l’activitat frenètica de Mira és la versatilitat i la quantitat de registres lingüístics de l’actor, capaç d’orientalitzar el seu accent per a TV3 o de parlar un castellà neutre, apte per entrar en la pell d’un general colpista. Amb tot, el seu gran hit lingüístic és el Don Eugeni d’El mar. L’actor, entre riures, recorda un senyor que tractava d’identificar de quina de les illes era l’intèrpret. Quan li va dir que era valencià, aquella persona no donava crèdit.
Mira insisteix molt en la sort que ha tingut. Malgrat no haver estat mai nominat als Premis Goya. “No vull res dels Goya ni de l’Acadèmia del Cinema”, diu, concloent. I recorda la fama de guardons que porten la mala sort a molts dels guanyadors. Ell cita expressament els casos de Santiago Ramos i Rosanna Pastor, “una actriu excel·lent que no va tornar mai a fer res rellevant”.
També li ha faltat que li caiguera a les mans algun paper protagonista emblemàtic, a l’estil de Los santos inocentes, li dic per exemplificar. “Sí, clar que sí. Però tampoc em fa perdre la son això”, assegura.
Deixem per al final una anècdota sensacional dels seus inicis. Mira havia de fer de teloner a Alcoi d’un altre alcoià il·lustre, Camilo Sesto, veí del barri i company de jocs d’infantesa. L’actor es va entestar a recitar Els prejudicis del tabac, de Txèkhov. Però el públic cridava i protestava perquè volia veure el cantant. “Em deien que deixara l’escenari, però vaig aguantar i vaig acabar el monòleg”, conta.
Una actitud orgullosa i perseverant que explica moltes coses. Tota una vida.