A començaments d’any, com informava aquest setmanari, un grup de condemnades pel franquisme a la presó femenina de València s’uniren amb una ferma petició memorialística: aconseguir que el col·legi 9 d’Octubre lluïra a la façana una placa commemorativa, un rètol per a recordar que, fins al 1991, aquells murs foren la cel·la indigna de milers d’empresonades.
Junt amb descendents de les qui ja no hi són, buscaren el suport associatiu i institucional. Recolliren signatures i obtingueren l’adhesió d’unes 27 organitzacions. Col·lectius feministes i antifeixistes, així com sindicats obrers, secundaren la causa. La sol·licitud assolí, fins i tot, l’emparament d’alguns partits polítics: Compromís, PSPV i Podem van subscriure’s a la lluita amb les signatures corresponents.
Tot i això, les nombroses cites electorals impediren durant mesos la concreció d’aquell interès inicial. El passat novembre, foren ateses per primera vegada per l’assessor de Glòria Tello, regidora de Patrimoni i Recursos Culturals de l’Ajuntament de València. La rebuda intuïa una certa voluntat política, però a hores d’ara la intenció no s’ha plasmat en actes. Tanmateix, aquest dimarts, al centre cultural Ca Revolta, les impulsores de la demanda celebraren una taula redona per a agrair els suports assolits i homenatjar públicament la valentia de les represaliades.
Acabada la Guerra Civil, gran part de la població vençuda va ser empresonada a tot l’Estat espanyol. Segons exposà a l’acte la professora d’Història de la Universitat de València Vicenta Verdugo, de 1939 a 1940 es reclutaren entre 18.000 i 30.000 preses polítiques, una part de les quals —tot i no disposar de dades totals— foren afusellades. A València, esclarí Verdugo, els arxius penitenciaris de l’època registraren 16 execucions femenines. Entre elles, la de la jove Maria «La Jabalina», un cas paradigmàtic que l’actriu Lola López —també present a l'acte— va transformar en obra teatral. Aquesta setmana, la televisió d’À Punt li dedicava un capítol en la sèrie documental Civil 80.
Sobreviure a la indignitat
L’afusellament, però, només era l’últim esglaó de la violència. Les reclutades a l’anomenada «presó provincial de València» ho saberen i ho saben bé. Les imatges que es conserven del centre són de 1945 i apareixen publicades en Memoria de la Obra Penitenciaria, un llibre promogut per la dictadura mateixa. D’acord amb el que aquestes ensenyen, la infermeria, les habitacions i els lavabos de l’immoble semblaven impecables. Els testimonis de les qui intentaren subsistir a dins demostren, però, que la vida entre aquells barrots distava molt de la que exhibien les fotografies del règim.
Les històries de les empresonades a València han estat recollides en memòries literàries o compartides oralment. Siga com siga, assegurà Verdugo, totes les de la postguerra coincideixen a constatar que allí les tortures eren múltiples i constants. El trasllat a altres presons, l’amenaça del desterrament o el rapat de cap eren alguns dels càstigs als intents de rebel·lia, entenent que —segons la historiadora— podien considerar-se com a tals l’escaqueig a una missa o l’elogi de la república.
Sobreviure a la presó de dones de València era també resistir a una tortura indirecta. La capacitat del centre fou sobradament excedida, i l’amuntegament obligava a afrontar condicions inhumanes. Tant és així que entre juny de 1939 i abril de 1942, la saturació de l’immoble va portar a habilitar el convent de Santa Clara com a una mena de presó-filial. A la principal, a més, no sols mancava l’espai, sinó també l’aigua calenta i el menjar. Tina Guillén, expresidiària i ponent, ratificà amb fermesa les carències referides: «Allí, dutxar-se era un acte d’heroïcitat».
Tanmateix, més agosarada encara esdevenia la gesta de ser mare, perquè les presons de dones, a diferència de les d’homes, eren també presons d’infants. En paraules de Verdugo, l’aglomeració i la insalubritat feien perillar el naixement i la criança de xiquets i xiquetes. I malgrat que la llei prohibira afusellar les condemnades a mort durant la gestació, aquestes eren apartades de la resta. En donar a llum, moltes patien l’arrabassament dels fills. Són, segons la historiadora, els nens robats del franquisme. Per tot allò i més, assegurà Verdugo, «la funció maternal va ser emprada com un càstig contra elles».
La mestra
L’acte a Ca Revolta va transcórrer entre honors a les valentes i censures als opressors. Tot per a insistir, de tant en tant, en la necessitat de col·locar el rètol commemoratiu. Però enmig dels homenatges, un nom ressonà amb més força i freqüència que cap altre: el de Presentación Sáez, la mestra de la presó femenina que, en aquells moments de soledat i pors, va ser sovint l’únic respir per a les captives.
«Procurava que tinguérem sempre algun acompanyament, almenys el de la literatura», reconegué l’antiga empresonada Lucila Aragón, tot agraint-li l’oferiment d’un llibre durant els dies que passà en aïllament. Tina Guillén va adherir-se a la valoració: «Si algú va fer-nos la vida més fàcil allí dins, aquella va ser Presen». Una tercera presidiària, Mari Luz Pérez, va intervenir per a assenyalar que Sáez, a banda de conrear la docència, va transgredir els rols de gènere: «Gràcies a ella, jo també era una dona feminista quan vaig abandonar la presó».
L’acte, presentat per Judith Garcia i conduït per Carmen Pérez, ambdues reclutades a la presó de València, comptà també amb la participació de Manuel Sanmartín, un pres polític i company de Sáez que reconegué el risc de la mestra en compartir amb ell certa complicitat. «Presen pagà molt car el meu compromís polític; no la tractaren com a funcionària, sinó com a amiga d’empresonat», va confessar.
Amb tot, l’homenatge a la bravesa de Sáez, com el retut a la resistència de les oblidades, va desenvolupar-se al caliu de la poesia. Núria Benet, descendent de represaliada, recità Las rapadas davant l’emoció de la seua autora Carmen Gayá. De peu i amb una lectura perfectament dramatitzada, l’actriu Lola López interpretà uns versos de l’escriptora Francisca Aguirre: «Quan ja no hi quede res, jo sempre tindré el que em fou negat». I amb el mateix clam a la llibertat, la poeta Maria Fullana va pronunciar alguns poemes i pamflets propis amb un llaç groc al pit: «Que fàcil és soterrar viu aquell que s’enfronta al gran drac poderós; emparedar l’aire, emparedar l’alè, emparedar un cor bategador».