Quina sensació va tindre quan, tot i ser condemnat, vostè quedava lliure i companys seus del Govern continuarien empresonats?
—El que havia de ser, en termes personals, un motiu d’alleugeriment, no va ser tal. Quan el 14 d’octubre vaig escoltar per la ràdio el llistat de condemnes em vaig quedar atònit. No vaig ser capaç de viure el moment amb gens d’alegria. Potser el meu entorn immediat ho va viure com un alleugeriment. Tinc tres fills petits i quan a la tarda van tornar de l’escola, l’ambient que hi havia a casa era similar al d’un matí de reis.
—Vostè era regidor a Gurb, Osona, el seu poble, que té uns 2.700 habitants quan és nomenat conseller de Justícia el 2016.
—Bé, formalment és així. Jo feia de regidor a Gurb , era una feina de compromís i servei fora d’hores laborals. Cap dels regidors d’ajuntaments com aquest s’hi dedica de manera professional. És una activitat extra. Per tant, no vaig passar exactament de regidor a conseller: compaginava la meva feina al despatx en què continuo treballant i de què soc soci [el Bufet Vallbé]. Es pot dir que abans del 2016 treballava com a advocat i, a més a més, feia de regidor. I el 2016 em vaig incorporar al Govern.
—I com és que el van fer conseller?
—El nomenament no va ser ben bé un ascens, sinó fruit de les circumstàncies. Caldria preguntar als que em van fer confiança. Els dos partits de Govern, Convergència i Esquerra Republicana, van creure que jo podia fer aquesta tasca. Allò no figurava en els meus plans ni en les meves ambicions. Però en el context polític que hi havia només podia dir que sí.
—Vostè quan va entrar en política?
—Hi he estat sempre. Des de la universitat, com a mínim. En aquella època hi havia el Bloc d’Estudiants Independentistes, antecedent del que avui és el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. Allà estava amb l’Andreu Van den Eynde, el Sergi Sabrià o el Josep Maria Jové. Vam impulsar el BEI a la Universitat Pompeu Fabra als anys noranta. La meva vinculació amb Esquerra Republicana ve d’aquella època. He fet política com tanta altra gent. Fer política no vol dir tenir un càrrec, sinó tenir un compromís.
—Canviant de tema, durant la tardor de 2017, en què pensa vostè que va fallar el Govern català després del referèndum de l’1 d’octubre?
—La situació era extremadament complexa. Va ser, segurament, una dificultat afegida al fet que abans de l’1 d’octubre no es plantegessin sortides plurals a partir del que passés l’1 d’octubre. Per tant, situar la resposta de l’1 d’octubre només en un carril feia que políticament hi hagués més dificultats per gestionar-ho. Però, què va fallar? Bàsicament l’Estat, que va tenir una resposta absolutament inacceptable. Una qüestió política no es pot afrontar amb violència. Sense aquella resposta de l’Estat, de segur, les coses haurien estat més positives per a tothom.
—I aquella resposta no era previsible?
—En un Estat democràtic no hauria de ser previsible que les forces de seguretat actuïn amb la força en 130 col·legis electorals. La consternació que va generar aquella actuació, no només a Catalunya, també a nivell internacional, crec que permet concloure que no era previsible.
—Proclamar la independència el 27 d’octubre, tot i que de manera un tant sobreactuada, era necessari o temerari?
—Jo no vaig deixar mai d’expressar, com molts altres companys al si del Govern, que en aquell context, des del meu punt de vista, l’opció menys dolenta era convocar eleccions. I aquest plantejament és el que durant hores, si més no, més va prendre forma, perquè el president de la Generalitat havia decidit convocar-les. No sabrem mai si els que defensàvem aquesta opció teníem més o menys raó. En tot cas, el que es va fer va ser fruit d’unes circumstàncies en què les coses passaven d’una manera molt ràpida.
—Una de les raons d’aquell gir era la pressió que va fer Esquerra Republicana, que va amenaçar d’eixir del Govern si es convocaven eleccions i va exercir, a través d’alguns dels seus referents, pressió per les xarxes socials.
—He llegit aquesta versió moltes vegades, però també d’altres. Crec que no és correcta. Amb relació al que s’havia de fer el 27 d’octubre, és incorrecte dir que hi havia un partit que defensava una cosa i un altre que defensava la contrària. Hi havia, en cadascun dels dos partits, les dues posicions. I per tant, la decisió que va prendre el president Carles Puigdemont només la pot respondre ell. Segons sé, el president encara no ha explicat, almenys públicament, les raons per prendre aquella decisió. Però als dos partits hi havia partidaris de les eleccions i de la declaració. Explicar la no convocatòria d’eleccions per un tuit o perquè a la plaça Sant Jaume hi havia un determinat grup de gent cridant determinades consignes em sembla una manera de simplificar molt la realitat. Per a mi, però, tot això ja forma part del passat.
—Entén, en tot cas, que hi haja gent indignada perquè, pensa, els membres del Govern Puigdemont no han explicat tota la veritat d’aquells dies?
—Entenc que hi hagi una part de la ciutadania que vulgui conèixer fins l’últim detall de cada hora d’aquells dies. Però també entenc que la realitat és molt complexa i complicada, que encara hi ha molts procediments judicials en marxa. Jo no participaré en cap relat que d’alguna manera pugui perjudicar els meus companys. Crec que els ajudo més pensant que hi haurà temps per a tot que afanyant-nos a donar explicacions de determinats aspectes molt sensibles i que, a més, seran distintes segons qui les expressi. L’última cosa que vull fer és generar cap mena de polèmica o incomoditat.
—Una de les parts més emocionants del seu llibre és quan explica que hi havia gent a Madrid, taxistes i d’altres, que mostraven, si més no, certa solidaritat amb vostès i certa incredulitat pel que estaven patint. S’ha generat a Catalunya una imatge d’una Espanya hostil que existeix però que, potser, no és tan majoritària com pensem?
—Moltes vegades tinc la percepció que es confon Espanya amb “el Madrid del poder”. És l’expressió que feia servir Manuel Vázquez Montalbán al llibre Un polaco en la corte del rey Juan Carlos. El Madrid del poder polític, econòmic i mediàtic té la capacitat d’imposar un relat. Però al costat d’això hi ha una realitat social que no coincideix necessàriament amb aquest plantejament. Si això fos així, una persona com la Manuela Carmena mai no hauria estat alcaldessa de Madrid, per exemple. Per tant, “el Madrid del poder” no és la fotografia exacta ni de Madrid ni del conjunt de l’Estat espanyol. De fet, durant el judici em vaig trobar moltes més persones que mostraven algun tipus de solidaritat des de la discrepància política, totalment legítima, que rebuig o faltes de respecte. La frase, per resumir-ho, era gairebé sempre la mateixa: “no comparto su posición ni como hicieron las cosas, pero no tienen por qué ir a juicio”. Un episodi rellevant en aquest sentit va ser el d’una lletrada del Tribunal Suprem que, amb empatia, als corredors, em va aturar i em va dir que políticament no teníem res a veure, però que m’agraïa l’aprovació de la llei per anul·lar els judicis del franquisme, perquè es va anul·lar la sentència contra el seu avi. Em va dir, molt orgullosa, que tenia al menjador del seu pis el document de l’anul·lació a la paret. Em va emocionar.
—Alhora, una de les coses que més impacta del seu llibre és quan Rafael Català, qui era ministre de Justícia amb Rajoy, li va confessar que durien l’independentisme com “una malaltia crònica”.
—Va ser a principis de 2017 en un acte públic. Ells havien assumit que l’independentisme era una malaltia crònica amb la qual havien de conviure. I per tant, no tenien la intenció de tractar, seguint la terminologia, la malaltia d’una manera diferent, i no tindrien cap actitud conciliadora. Recordo que li vaig respondre que ningú no sobreviu a una malaltia crònica: més tard o més d’hora s’endú la vida del malalt.
—Explica, també al llibre, que potser serà més fàcil convèncer el Tribunal Europeu de Drets Humans d’invalidar la sentència a través de denunciar la instrucció de Pablo Llarena i no el judici de Manuel Marchena. El judici va ser més just que la instrucció?
—No, no. Explico que moltes vegades, i ho entenc, es resumeix el procediment judicial amb el judici, perquè és el que es va veure per la televisió. Però és que aquest procediment judicial és el judici i també la instrucció. De la querella a la sentència. Tot. El que dic és que segurament, les vulneracions de drets durant la instrucció van empènyer el Suprem a fer un esforç durant el judici oral, moltes vegades fins a l’exageració, de guardar molt les formes. I no sempre ho van aconseguir. Probablement, quan els advocats estudiïn els recursos que presentaran davant el TEDH, constataran que les vulneracions de drets es van produir, de manera inequívoca, durant la fase d’instrucció.
—Amb quin moment es quedaria del judici?
—Com a acusat hi ha un moment incomparable amb els altres, que és quan et sotmets a l’interrogatori. En el meu cas, segons paraules dels companys i dels advocats presents, va ser molt incisiu. El fiscal Javier Zaragoza tenia voluntat de confondre. Volia donar per fetes determinades premisses que calia rebatre. Aquell va ser el moment que més recordaré del judici en termes personals. Però durant quatre mesos van passar moltes coses, és clar. Algunes, de profunda indignació, com ara els policies nacionals i guàrdies civils dient que ni en els anys més durs del terrorisme al País Basc havien viscut situacions com les que van viure a Catalunya.
—I de la seua estada en presó? Hi va estar entre novembre i desembre de 2017. Amb quin moment es quedaria?
—Amb molts. Recordo aquells 33 dies gairebé minut a minut. Veníem d’uns mesos molt intensos i vam arribar als calabossos de l’Audiència Nacional i a la presó d’Estremera en un estat d’emocions molt divers. Si he de recordar un moment, suposo que és quan es tanca per primer cop la porta de la cel·la. Després d’aquells mesos tan intensos hi havia la sensació que acabava una etapa i en començava una altra. Però també hi va haver moments molt emotius. Sobretot, el 4 de desembre a les quatre de la tarda, quan em vaig abraçar amb Oriol Junqueras després d’haver compartit amb ell la cel·la durant tot aquell temps, 16 hores al dia en 11 metres quadrats. Jo sortia de la presó amb altres companys i ell s’hi quedava amb Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Aquella emoció és molt difícil d’explicar. La sensació de tristesa, malgrat sortir de la presó, ho envaïa tot. Tenia la sensació d’abandonar un amic.
—Dolors Bassa va denunciar, en una entrevista recent a Catalunya Ràdio, la resposta institucional, segons ella insuficient, a la sentència. Què en pensa?
—Tothom, penso, ha tingut un punt de decepció amb la resposta, amb tant de temps com hi ha hagut per preparar-la. També he de dir, honestament, que se’m fa difícil imaginar una resposta que pogués estar a l’altura en un moment tan dolorós.
—A vostè li van oferir ser president del Parlament després del 21 de desembre de 2017. Pensa que la seua situació judicial hauria estat distinta si haguera acceptat el càrrec?
—No ho sabrem mai del cert, però és molt possible que sí. Només hem de constatar els raonaments del procés judicial, que sovint tenien més a veure amb la política que amb els drets. Alhora, no vaig declinar l’oferta per aquesta raó, sinó perquè jo, fins i tot abans de les eleccions, no tenia la voluntat de formar part del Parlament. Sí que volia formar part de les llistes, perquè era una decisió que vam prendre dins de la presó. A tothom li va semblar que, atesa la situació, segurament era bona idea fer visible la injustícia incorporant els presos i exiliats a les llistes. Per això hi vaig concórrer, però això no vol dir que tingués voluntat de ser diputat al Parlament. De fet, no ho he estat mai.
—Què haurà de fer Esquerra Republicana davant la investidura de Pedro Sánchez?
—El que està fent: fer política. Estic convençut que les 900.000 persones que van votar ERC el 10 de novembre tenen com a prioritat que el seu vot serveixi per fer política. I fer política es materialitza en l’intent d’arribar a acords quan tens una força singular. Però als acords s’hi arriba si n’hi ha motius. I una condició imprescindible és que el PSOE es mogui i que a banda de reconèixer que estem en un conflicte polític, això vagi acompanyat de fets i actituds que permetin encarar el conflicte.
—Per últim, davant unes noves eleccions a Catalunya, més que probables si el president Quim Torra és condemnat per inhabilitació, què haurà de fer ERC?
—Explicar el seu projecte en un context de gran dificultat, amb líders polítics escapçats, i seguir plantejant l’objectiu de servir millor els ciutadans de Catalunya i fer-ho tal com ho planteja ERC: caminant cap a l’objectiu de la independència. Fa molts anys ho feia en solitari i avui, sortosament, hi ha molta més gent que empeny en aquesta direcció. Fa uns anys hi havia 14 diputats independentistes al Parlament i avui té el suport del 48% de l’electorat i 70 diputats. En menys d’una dècada s’ha multiplicat per cinc i cal caminar en aquesta direcció i per generar les condicions perquè el referèndum acabi sent inevitable, que és la tesi del meu llibre.