—L’Alemanya de Weimar continua suscitant interès. Laboratori de la modernitat cultural i alhora del procés de descivilització més devastador, per emprar un terme inspirat en Norbert Elias. Què podem aprendre encara de l’experiència de Weimar?
—La nostra mirada retrospectiva percep la República de Weimar com una mena de meteor, una estrella que, tot i haver-se extingit fa dècades, continua brillant i il·luminant el nostre present. Però les commemoracions de Weimar s’exposen al risc de l’anacronisme. Weimar fou un laboratori de la modernitat, sí, però a posteriori. Allò que anomenem sovint “la cultura de Weimar” era en realitat minoritari, ja que l’Alemanya dels anys 1920 estava dominada —com la major part dels països europeus després de la Primera Guerra Mundial— per la dreta nacionalista. Els èxits d’un escriptor com Ernst Jünger eclipsaven amb escreix els de Walter Benjamin o Ernst Bloch, i fins i tot els de Bertolt Brecht. L’Escola de Frankfurt era en aquella època molt marginal. Les recerques històriques de les darreres dècades confirmen el judici tan lúcid que va formular Peter Gay el 1968: la cultura de Weimar era en realitat una mena de dansa enfollida a la vora de l’abisme.
—Alemanya va viure a partir d’agost de 1914 una sèrie de situacions traumàtiques: la guerra, el bloqueig i la penúria, la desfeta, la hiperinflació, la crisi econòmica, la fam, l’atur massiu. Malgrat tot, cap a mitjan anys 20 la República de Weimar s’havia estabilitzat. Quines forces precipitaren la seua fi abrupta el 1933? Quin paper cal atribuir al context internacional? Quina responsabilitat hi tingueren els vencedors de la guerra?
—La fi de la gran inflació i el Tractat de Locarno, el 1925, crearen la il·lusió d’una estabilització. Però les institucions de Weimar no sobrevisqueren a la crisi econòmica mundial que escometé Alemanya amb molta força el 1930. Això demostra que eren fràgils. L’esquerra radical (no només comunista) no es va identificar mai amb una República nascuda de la repressió de la insurrecció espartaquista del 1919. La dreta (no només l’extrema dreta nacionalista) havia acceptat la República a contracor: estava formada, en el millor dels casos, per “republicans de raó” (Vernunftrepublikaner) que mantenien, en el fons del seu cor, la nostàlgia del Reich.
La responsabilitat dels qui havien guanyat la guerra fou enorme. D’entrada, foren incapaços d’establir un nou ordre continental. La Societat de Nacions no tingué mai cap autoritat. França i Gran Bretanya assistiren, sense fer cap esforç per contrarestar-lo, a l’auge del feixisme a Europa. D’altra banda, la Conferència de Versalles, el 1919, havia decidit castigar Alemanya. A diferència dels seus predecessors que un segle abans, al Congrés de Viena, havien reintegrat la França de la Restauració al concert europeu, les potències reunides a Versalles decidiren amputar d’Alemanya una bona part del seu territori i població i li imposaren sancions molt dures. Això provocà un ressentiment profund que fou explotat a partir de 1930 pel nacionalsocialisme.
—Hi havia verdaderament perspectives o possibilitats per a un desenllaç diferent de l’Alemanya de Weimar? Per un costat, els intents revolucionaris havien fracassat, l’esperada revolució no es va produir. Per un altre, l’estabilització de la República, dirigida per demòcrates de centreesquerra, es va frustrar. Finalment, les forces antidemocràtiques i totalitàries, els nacionalsocialistes, agafaren el poder. Era inevitable que fos així?
—No, res no és ineluctable. Els nazis no tingueren mai la majoria dels vots. En les eleccions de novembre de 1932 patiren fins i tot un retrocés significatiu. La crisi de Weimar hauria pogut tenir un desenllaç diferent i els historiadors encara es pregunten per les causes de l’arribada de Hitler al poder. Ian Kershaw ha parlat, en aquest sentit, d’un “error de càlcul” (miscalculation) de les elits alemanyes quan l’ancià president Hindenburg decidí nomenar Hitler canceller del Reich. Aquestes elits carreguen amb una responsabilitat molt forta, però no foren els únics que s’equivocaren. L’esquerra tampoc no fou capaç d’aturar l’ascens del nazisme. La vaga dels transports organitzada pels comunistes i els nazis a Berlín al novembre de 1932 simbolitza aquesta ceguesa. Certament, s’haurien pogut seguir altres vies. Ara bé, ningú pot dir que haurien reeixit, perquè llavors entraríem en l’àmbit de la història contrafàctica. Després de tres anys de paràlisi institucional, el president de la República hauria pogut invocar les prerrogatives que li conferia la Constitució i assumir plens poders. Això hauria donat lloc a una dictadura, en el sentit clàssic del terme, però també hauria dut Hitler a un terreny marginal. A França la reacció popular a la vista dels avalots feixistes del 6 de febrer de 1934 posà les bases del Front Popular. Això indica que un front unit de l’esquerra alemanya hauria pogut definir el 1932 una alternativa política.
—La Constitució de Weimar no fou derogada formalment. Continuà en vigor sota el nazisme, bé que desfigurada. No creu que això suggereix la perspectiva inquietant d’una mutació constitucional? És a dir, el buidatge de la legalitat i de les constitucions sense necessitat d’un colp d’Estat formalitzat...
—Aquest fenomen és interessant i revela una diferència notable entre el feixisme italià, que tenia l’ambició de bastir un Estat totalitari sobre bases jurídiques sòlides, i el nazisme, que edificà el seu règim sense abolir mai la República de Weimar, com a tal, i es limità a posar-la entre parèntesi. Hi ha aquí alguna cosa d’històricament singular. El jurista Ernst Frankel proposà, en aquest sentit, el concepte de doble Estat: l’estructura jurídica de Weimar es mantenia en vigor pel que fa a la societat civil i el dret privat, mentre que la Constitució fou suspesa i substituïda per un estat d’excepció permanent, en realitat per un poder carismàtic que deixava de banda qualsevol justificació legal, fins i tot a posteriori. Per això Franz Neumann caracteritzà l’Alemanya nazi com una mena de Behemoth, el regne del desordre i el caos.
L’epíleg de la República de Weimar mostra d’una manera molt clara, a parer meu, els límits del positivisme jurídic. La millor Constitució no val gran cosa si no recolza en un poder sòlid: auctoritas facet legem.
—Quin paper tingueren juristes com Carl Schmitt i, en general, els acadèmics i filòsofs metafísics —una part molt important de la cultura alemanya— en la destrucció de la democràcia? I l’antisemitisme, arrelat en la judeofòbia ancestral d’origen cristià, però impregnat després d’un suposat cientificisme?
—El món acadèmic alemanya no era nazi, atès que menyspreava un líder plebeu com Hitler, però com ja he dit tampoc no s’identificava amb la República de Weimar. La intel·lectualitat alemanya no donà suport a Hitler, però tampoc no defensà la República contra Hitler. El que resulta impressionant, en canvi, és la rapidesa de la seua capitulació davant el nazisme arran de l’arribada de Hitler al poder. La submissió de la Universitat al nazisme no trobà obstacles. L’arrenglerament amb el règim nazi de dos pensadors com Schmitt i Heidegger és una fita representativa en aquest sentit. L’antisemitisme amarava la cultura conservadora alemanya, però no tingué un paper determinant en l’ascens de Hitler. El que va permetre al nazisme sortir de la marginalitat i esdevenir un moviment de masses fou el seu nacionalisme radical en un context de crisi econòmica. Ara bé, el rerefons antisemita de la societat alemanya sí que explica per què les mesures antisemites preses pel règim entre 1933 i 1938 —de les lleis de Nuremberg a les de l’arianització de l’economia— no trobaren resistències dignes d’esment.
—Avui assistim novament a un malestar social difús. Hi ha molts “perdedors de la globalització”. Grups nombrosos de població podrien ser considerats superflus en un sistema basat en l’eficiència, la competitivitat i la reducció obsessiva dels costos laborals. Continua havent-hi antisemitisme, però ja no és el que era. Ara són altres —els immigrants, etc.— els qui podrien aparèixer com a bocs expiatoris. Tanmateix, no hi ha cap amenaça revolucionaria i el comunisme ha desaparegut de l’horitzó. Fins on podem dur els paral·lelismes amb els anys 20 i 30?
—No crec que siga gaire útil la comparació. La República de Weimar sorgí de la Primera Guerra Mundial. Mai no fou capaç d’instaurar el que Max Weber considerava un dels fonaments de l’Estat modern: el monopoli legal de la violència. En l’època de Weimar els nazis, els socialdemòcrates i els comunistes, tots, tenien les seues pròpies milícies. Tot el pensament polític d’aquell temps, tant d’esquerra com de dreta, es basava en la crítica del parlamentarisme o en la constatació dels seus límits. El context actual, després de més setanta anys de pau i de democràcia, en la major part dels països europeus, és completament diferent. Em sembla difícil d’establir paral·lelismes. El que podem retraure retrospectivament a l’esquerra de Weimar no és certament el seu extremisme vel·leïtós (voler canviar les coses sense disposar d’una majoria), sinó més aviat la seua passivitat.
No cal establir homologies artificials per traure lliçons de la història. Sabem on va menar l’antisemitisme; amb això hauria d’haver-n’hi prou per considerar com a inacceptable qualsevol forma de racisme i de xenofòbia en les nostres societats contemporànies.
—En els anys de Weimar hi hagué una cultura d’esquerres molt potent, intel·lectualitat crítica, pensadors molt penetrants. Tots acabaren en camps de concentració, morts o a l’exili. Cometeren errades d’apreciació? Podien haver incidit amb més eficàcia en els esdeveniments? Era ineluctable la seua destrucció?
—L’explosió creativa —estètica i intel·lectual— de Weimar brollà de la crisi d’Europa, de la qual Alemanya era el cor i la placa sensible. I els seus protagonistes n’eren conscients. El seu pensament crític s’inscrivia en aquest estat de crisi. Si l’Alemanya que va eixir de la Primera Guerra Mundial hagués estat una economia pròspera i una democràcia de consens basada en institucions sòlides, no hauria produït això que anomenem la cultura de Weimar. La destrucció que fou el seu destí final no era ineluctable, però la possibilitat d’un eclipsi li era consubstancial i la va acompanyar tothora com una ombra. No fou destruïda per forces exteriors. Fou víctima de les seues pròpies contradiccions.