En realitat, va ser una odissea familiar compartida per quatre persones. El drama de la separació va afectar també Paco Bosch, fill del matrimoni, i Pilar Valls, sogra de l’activista. Una família que després de vuit anys de separació, per l’exili de Bosch i Morata, va poder tornar a reunir-se a Nova York a l’agost del 1948, un moment que recull la fotografia que encapçala aquest reportatge. I que és el punt de partida del documental Bosch i Morata. Sempre els quatre, una mena de lema familiar, entranyable i alhora trist, que va acompanyar el metge i intel·lectual fins a la tomba. Literalment: al costat de la data de naixement i decés, hi ha l’epitafi que figura en la seua làpida del cementeri municipal de València.
La pel·lícula s’articula a partir d’aquesta anècdota commovedora. Amb tot, el documental atén els molt variats perfils i circumstàncies que rodejaren la trajectòria vital de Francesc Bosch i Morata i de la seua combativa esposa, Pilar Trenzano. Un recorregut que es fa a través de la figura del besnet, Xesco Luchetti, la persona encarregada de recórrer els llocs de la memòria associats al metge i activista. Tot i que també hi té un paper important en la narració la mare de Luchetti i neta del matrimoni, Pilar Bosch. Amb el suport de fotografies i documentació, incloent-hi una valuosa entrevista amb Trenzano publicada per EL TEMPS el juliol del 1986. Una història trista però necessària, pel que té de recuperació de la memòria d’unes persones admirables. Una trajectòria resseguida a través dels testimonis d’Agustí Ventura, Eliseu Climent, Romà Seguí, Josep Lluís Barona, Rosa Monlleó, Josep Daniel Climent, Santi Cortés o Ciprià Ciscar.
Orígens d’un valencianista esquerrà
Francesc Bosch i Morata va nàixer a Xàtiva, el 1902, fill d’una família treballadora. El pare era operari d’Electra, la companyia que s’encarregava d’anar proveint d’instal·lació elèctrica la ciutat i la seua comarca. Els orígens marquen l’adscripció esquerrana del nostre personatge, però també l’adhesió al valencianisme en la ciutat que, segles abans, havia estat cremada per un rei Borbó. Un simbolisme que el documental no passa per alt i que ressalta a través de les paraules del cronista oficial de la ciutat, Agustí Ventura, i de les imatges de Luchetti visitant el museu amb el retrat de Felip V cap per avall. La “ciutat resistent” de la qual parla Eliseu Climent. “Bosch pertany a aquella Xàtiva”, rebla l’editor.
Durant uns anys, la seua vida transcorre per camins més o menys convencionals. Fa el servei militar en la marina, on arriba al grau de tinent. Estudia medicina, obri una consulta com a metge estomatòleg al carrer Sant Vicent de València i es casa amb Pilar l’any 1926. Amb l’arribada de la dècada de 1930, la intervenció en la vida pública, sempre en el camp del valencianisme, es fa gairebé frenètica: presideix el Centre d’Actuació Valencianista, col·labora amb diverses publicacions com El Camí, El Luchador o La República de les Lletres i figura entre els signants de les Normes de Castelló de 1932 en representació de l’Agrupació Valencianista Republicana. Amb tot, el fet que marcarà definitivament el seu itinerari polític serà la fundació del Partit Valencianista d’Esquerra, una formació de vocació federalista.
Amb l’esclat de la Guerra Civil, entra a formar part del Comitè Executiu Popular (CEP) de València, organisme que li encomana la delegació de sanitat. D’aquella etapa, destaca l’atenció als milers de xiquets refugiats procedents de les zones afectades per la guerra. El 1937, es dissol el CEP i es crea el Consell Provincial Valencià, en el qual Bosch i Morata farà les funcions de conseller de Cultura.
Des d’aquesta responsabilitat, en unes condicions difícils, articula una tasca hercúlia en la defensa de la història i la llengua dels valencians. En poc temps el xativí i el seu equip creen l’Institut d’Estudis Valencians, emmirallat en l’Institut d’Estudis Catalans, funda la Biblioteca del País Valencià, precedent de l’actual Biblioteca Valenciana, o el Centre d’Estudis Històrics del País Valencià, entitat dependent de la Universitat de València. A més, estableix lligams amb el seu homòleg de la Generalitat de Catalunya i amb la intel·lectualitat catalana, a més d’impulsar una certa normalització lingüística en l’Administració.
Uns esforços prompte frenats per diferents circumstàncies. Bosch i Morata és destituït del càrrec per tensions al seu partit, que abandona per anar a Esquerra Republicana. A més, València esdevé capital de la República, i això deixa en suspens els intents de valencianització de l’Administració. I, sobretot, hi ha una guerra en marxa que absorbeix totes les energies. De fet, el xativí és mobilitzat per la seua condició de metge el 1938 i participa en la batalla de l’Ebre, on resulta ferit. Trenzano ho explicava així en l’entrevista referida adés: “Un dia anaven ells, el xofer i l’ajudant, amb el Francesc, i els bombardejà un Junker, sobre la mateixa ambulància. Allí quedaren tots tres, mig fregits. El meu home se salvà, però amb un pulmó rebentat, que d’això hauria de morir anys després”.
Quan es recupera, el matrimoni marxa a Barcelona, amb la consciència que la guerra està perduda. La família, “sempre els quatre”, marxa a França, a través d’uns ruta alternativa pels Pirineus. “Quaranta-nou hores caminant sense parar, i ell, que era marí, es guiava per les estreles, perquè no podíem anar pel camí de la Jonquera, que allí bombardejaven i moria tothom”, relata Trenzano.
A l’arribada a la Catalunya Nord, a Sant Llorenç de Cerdans, la família és separada i traslladada a instal·lacions diferents. Es podran reunir, més tard, després que les dues dones i el xiquet, que aleshores té deu anys, hagen estat acollits per una família de maçons. Però sobre ells plana una nova amenaça, l’ocupació nazi de França. En vista de la possibilitat certa de ser detingut i retornat a Espanya pels alemanys, l’antic conseller fuig per davant cap a Bordeus, en un tren, esperant poder retrobar la família més endavant. Però els nazis arriben a Angulema i es perd el contacte. “Dos anys estiguérem encara allí, sense saber de Francesc, ma mare, el xiquet i jo. A la fi, em vaig afartar”.
Pilar demana permís a les autoritats alemanyes per tornar a Espanya. Un oficial li respon: “Mais Franco vous coupera la tête, madame” (‘però Franco li tallarà el cap, senyora’). Trenzano, una dona de caràcter, li respon, segons la transcripció de l’entrevista, feta per Heike van Lawick i Fúlvia Nicolàs: “‘Vous també me couperez la tête, m’és igual, així que jo el que vull és tornar a Valencià’. I, amb la tête amunt i avall, a la fi, em donà el permís i tornàrem a València”. Quan hi arriben, els ho havien pres tot: la casa i la clínica. Per davant tenen un panorama més que compromès.
Mentrestant, el metge havia pogut fugir a Mèxic via Orà. Allí, gràcies a la mediació de les autoritats mexicanes, troba treball en el seu ram en la població de Mexicali, a la Baixa Califòrnia, una ciutat fronterera amb els Estats Units. Un lloc en el qual deixa una petjada inesborrable, com mostra el documental a través dels testimonis i de diferents articles de premsa de l’època. S’ha de completar, tanmateix, l’enyorat reagrupament. Bosch i Morata pot anar enviant diners, després de reprendre el contacte. “No saps quina alegria, i quina sorpresa, perquè estàvem passant fam, moltíssima fam”, confessa Pilar. Però passaran anys des de la separació fis al retrobament.
El detonant és una hemorràgia de Francesc, que no vol morir sense estar amb els seus. És l’any 1948 i Trenzano fa autèntics malabarismes per viatjar a Nova York amb la mare i el jove Paco. A la ciutat dels gratacels la trobada es farà de pregar, perquè Bosch i Morata no troba els seus per una confusió en les habitacions de l’hotel. Sortosament, el seu fill el reconeix quan passava en un taxi, per la imatge que recordava de les fotografies. El retrobament fou tan emocionant que el taxista, un senyor de color, va arrencar a plorar. Per la seua banda, Pilar, quan finalment es troba amb Francesc a l’habitació de l’hotel, cau redona per l’impacte.
Dels Estats Units marxaren a Mexicali, on la família va viure una felicitat intensa (una vida “pacífica i preciosa, perquè en Francesc era un home com no pot imaginar-se”, assegura Pilar) però efímera. Una nit, després de tornar del cinema, Bosch i Morata es va sentir indisposat, amb un dolor al pit. Mala herba mai mor, li va dir a l’esposa, per tranquil·litzar-la, però morí uns instants després.
La família tornà a València, dos anys més tard, amb les despulles de Bosch i Morata, “per soterrar-lo a València, com era el meu somni”. Amb una làpida amb el lema “sempre els quatre”. En la llengua que tant va defensar. No podia ser d’una altra manera.
Per a Pilar Trenzano és, lògicament, un retorn amarg. “No vaig tindre dret a ser feliç”, va dir, en referència a les circumstàncies personals. Però pel que fa a la política, d’alguna manera va agafar el testimoni del marit, amb un marcat activisme, sobretot després de la mort de Franco, que li va reportar alguna nit al calabós. Ja en democràcia, aquest coratge va ser reconegut en un homenatge en la Nit dels Premis Octubre de l’any 1986, en presència, entre altres, de l’aleshores conseller socialista de Cultura i Educació, Ciprià Ciscar, i del mateix Joan Fuster. El film recull part del seu enèrgic discurs, digne d’algú amb capacitat de lideratge. Una anciana republicana i esquerrana que es lamentava, sense pèls a la llengua, de la marxa de la Transició. Una dona que, com ressaltava Eliseu Climent, mereixeria compartir carrer amb el seu espòs.
En tot cas, els reconeixements institucionals a Bosch i Morata tardaren en arribar. Després d’un estúpid estira-i-arronsa parlamentari, per l’oposició inicial del PP, el novembre de l’any 2010, les Corts Valencianes aprovaven una declaració institucional homenatjant la figura de qui havia estat conseller de Cultura. El Centre Públic de Formació d’Adults Bosch i Morata de Xàtiva serveix d’escenari en la pel·lícula, davant els alumnes, per revisar aquell episodi i tancar amb les reflexions finals el film. La pel·lícula que Francesc i Pilar mereixien.