De patrocinar el model d’escola catalana a "actualitzar-lo". El PSC evidencia un gir que condicionarà les futures estratègies electorals d’un partit que pretén augmentar el seu nombre d’escons al Parlament de Catalunya. A priori, serà més senzill de com ho era fa un any: llavors gairebé ningú es plantejava la desfeta electoral protagonitzada per Ciutadans el darrer 10 de novembre. El retrocés d’aquest partit, que ara només té 10 diputats al Congrés, obre una finestra d’oportunitat als socialistes, que els darrers anys han aspirat a governar amb ells al Principat, si bé la xifra de vots mai no ho ha fet possible.
Ciutadans, que va ser la reacció a la «catalanització» d’un PSC en què bona part del nacionalisme espanyol tenia esperances a principis del segle present, quan el llarg mandat de Jordi Pujol es va extingir, havia guanyat presència al Principat. Especialment al caliu de la tensió que es va generar en la tardor de 2017, quan bona part dels votants van refugiar-se en el partit d’Inés Arrimadas. Era el vot de la por a una independència proclamada però no aplicada. El temor davant la marxa d’empreses, la inseguretat jurídica i tants altres arguments que la narrativa unionista va saber consolidar entre l’electorat.
Ciutadans va fer seus aquests arguments a Catalunya. I també altres arguments que atemptaven contra l’essència del PSC. Principalment, el que critica visceralment el model d’escola catalana, que Ciutadans sempre ha titllat d’adoctrinador. Durant aquella campanya del 21D, el PSC va trobar en aquesta crítica un element per diferenciar-se de Ciutadans, i va fer campanya en defensa de la immersió. Era el camí de Miquel Iceta cap a la moderació: entre uns partits independentistes desgastats, assenyalats i amb dirigents empresonats després de la tardor de 2017 i Ciutadans, que es radicalitzava sense aturador, Iceta es distanciava de tots dos espais: rebutjava el dret a decidir, però també aquells que pretenien fer esclatar sense contemplacions els consensos reflectits en l’Estatut català vigent. En aquest sentit es podia entendre, també, l’aliança electoral establerta amb Units per Avançar, el partit que pretén succeir l’extingida Unió Democràtica de Catalunya amb els militants que no van fer el pas cap a l’independentisme.
El resultat, però, va ser decebedor. En un context polaritzat, Ciutadans va guanyar la partida. Això li va valer una victòria electoral insuficient: 36 diputats, seguits molt de prop per Junts per Catalunya (34) i Esquerra Republicana (32). El PSC només va sumar 17 representants, un més que en les eleccions de 2015. Però ara la situació canvia. Ciutadans no podrà evitar un efecte dòmino de la seua darrera desfeta electoral i el PSC se’n pot aprofitar.
Dubtes sobre la immersió
Immediatament després del 10-N, el PSC engegava la maquinària. El document marc del 14è congrés del partit es presentava a mitjan novembre amb una sèrie de propostes que calia ser debatudes i votades aquest cap de setmana. A l’apartat «una Catalunya unida en la diversitat i ben governada» es tocava el tema de la llengua i l’educació. Al punt 35 s’afirmava que «a la societat catalana hi ha hagut, les darreres dècades, un pacte de convivència en matèria lingüística que s’ha trencat per la instrumentalització que han fet els nacionalismes [al congrés van incloure una esmena assenyalant també el nacionalisme espanyol] de la llengua, pel procés independentista, que ha associat el català a la seva causa, i per una utilització partidista al voltant del seu ús, especialment a l’escola». Així, «davant el risc actual que la llengua materna esdevingui un factor de divisió social, els socialistes tornarem a fer tot el possible per una convivència efectiva i afectiva del català i el castellà, fent desaparèixer la confrontació entre llengües que està posant en risc la convivència i el patrimoni lingüístic comú».
D’aquesta manera, el PSC es compromet a «fer de la diversitat lingüística a Catalunya un actiu, defensant el català i el castellà a través d’un model plurilingüe a l’escola amb la flexibilitat que la realitat sociolingüística present al nostre país exigeix». Recentment al Parlament de Catalunya, els socialistes es van voler diferenciar de PP i Ciutadans, que criticaven l’escola catalana amb molta més visceralitat. Si bé, per al PSC, «cal adaptar el sistema a les realitats sociolingüístiques de cada territori». Un argument que xoca frontalment amb el model vigent, defensat pel mateix PSC fa quatre dècades. Ara, el PSC proposa «ampliar les hores del castellà i l’anglès d’acord amb les necessitats de cada escola i flexibilitzar l’accés per al professorat universitari», segons diu al punt 122 del document marc.
Un model, el d’equiparar les hores en distintes llengües a l’escola, que és defensat per governs progressistes com el del País Valencià i atacat, en aquest mateix territori, pel Partit Popular i Ciutadans, que el titllen d’immersió encoberta. Curiosament, a Catalunya, Ciutadans sí que ha defensat aquesta fórmula com a alternativa al model d’escola catalana. De fet, PP i Ciutadans van presentar dues proposicions de llei el 2013 al Parlament de Catalunya per canviar en aquest sentit la Llei d’Educació Catalana. I tots dos es van quedar sols: només els 19 diputats del PP i els nou de Ciutadans en aquell moment van votar a favor d’aquesta proposta. El PSC ho va fer en contra.
Poc queda ara d’aquell PSC que va defensar la immersió lingüística a inicis dels vuitanta i del que es va distanciar de les propostes més recents que el volien abolir. Tal com recorda Joaquim Arenas, qui fora cap del Servei d’Ensenyament del Català, el PSC va apostar inicialment pel bilingüisme a l’escola -cosa que neguen alguns històrics del PSC, que atorguen la defensa del bilingüisme a Jordi Pujol-, si bé acabaria assumint i defensant el model d’escola catalana. La llei de normalització lingüística, de fet, va comptar el 1983 amb 105 vots a favor al Parlament i només un en contra, d’un diputat d’UCD. Posteriorment, el PSC ha presidit la Generalitat de Catalunya durant dues legislatures en què no s’ha qüestionat aquest model -tot i que ara José Montilla, president català entre 2006 i 2010, defense una "revisió" de la immersió.
La proposta publicada al document marc i exposada al 14è Congrés del partit dista del que ha vingut defensant, almenys majoritàriament, el PSC des de la seua fundació. Ara, amb Miquel Iceta reforçat com a líder i amb l’emergència d’Eva Granados i Núria Marín -la presidenta de la Diputació de Barcelona i alcaldessa de l'Hospitalet de Llobregat substituirà Àngel Ros-, que esdevindran viceprimera secretària i presidenta del partit respectivament, el PSC mirarà de recuperar part del terreny perdut els darrers anys, especialment a l’Àrea Metropolitana de Barcelona en les eleccions al Parlament, amb una estratègia que s’aproxima a la que ha fet servir Ciutadans al Principat. Cal dir que aquest punt va ser el que més esmenes va rebre des de les delegacions territorials del partit durant el Congrés en el sentit de defensar el català com a llengua vehicular a l'escola, si bé el PSC continua proposant l'adaptació de cada escola segons el seu context sociolingüístic.
La llengua no és l’únic element estratègic del PSC, que també ha renunciat a la «república federal» que va defensar en el seu congrés del novembre de 2016. També, però, el PSC es vol reivindicar com el partit pont de Catalunya. En aquesta línia anava el discurs de Carmen Calvo, vicepresidenta del govern espanyol, en el congrés del PSC, defensant el diàleg amb Esquerra Republicana per tal de desencallar la investidura i acusant, sense discreció, els líders territorials socialistes que s'han expressat en contra, sovint amb visceralitat. Una manera de fer, aquesta, que mai no va fer caracteritzar Ciutadans i que el PSC mirarà d'aprofitar per sumar vots en unes eleccions al Parlament de Catalunya que difícilment tardaran més d'un any a celebrar-se.