Ja no n’hi ha cap dubte: el canvi climàtic agafa embranzida. Dels vint anys més calorosos des que se’n tenen registres, dinou han tingut lloc del 2000 cap aquí. El top cinc són els últims cinc.
L’estiu del 2019 Alemanya va assolir un nou rècord amb una temperatura de 42,6 °C i França va arribar fins i tot als 46 °C. Segons resultats provisionals, el 2019 ha sigut l’any en què els mesos de juny, juliol, setembre i octubre han estat més càlids en la mitjana mundial.
De moment, l’única temperatura rècord per batre és la del 2016. Aquell any el fenomen meteorològic natural d’El Niño, que cada pocs anys escalfa el Pacífic oriental, va provocar temperatures de rècord. El 2019, però, finalment va poder superar el 2015 en el segon lloc de la llista d’anys càlids i de segur que superarà el 2017 i el 2018; i ja fa temps que és clar que també superarà tots els mil anys anteriors.
Actualment, ningú no pot predir amb fiabilitat en quina posició quedarà el 2020 en aquesta sèrie. Però és lògic pensar que l’any vinent també tornarà a estar marcat per situacions meteorològiques extremes: onades de calor, pluges fortes, inundacions, sòls de permagel i glaceres que es fondran en excés, tempestes tropicals, incendis i sequeres; encara que, igual que abans, sigui difícil atribuir l’origen d’un fenomen meteorològic concret al canvi climàtic.
La nova era càlida s’ha iniciat irrevocablement, i la situació del planeta es va tornant precària. L’octubre del 2019, el nivell del mar al món era més alt que en cap altre moment des que es va començar a mesurar per satèl·lit, el 1993. Els oceans estan més calents que mai, segons els records de mariners, i les capes de gel de Groenlàndia i de l’Antàrtic occidental s’estan reduint fins i tot més de pressa del que es preveia.
La causa d’aquest escalfament mil·lenari es troba a l’atmosfera. Mai abans en els últims tres milions d’anys s’havia emmagatzemat tant de diòxid de carboni (CO₂), un dels gasos causants de l’efecte hivernacle.
Abans de la industrialització la concentració de CO₂ —constant durant mil·lennis— a la capa protectora del planeta era d’entre 260 i 280 ppm (parts per milió). Aleshores l’home va començar a cremar més i més combustibles fòssils, i el contingut de CO₂ a l’atmosfera va augmentar. El maig del 1960 es va arribar al valor de 320 ppm. El 9 de maig del 2013 es va superar per primera vegada el llindar de les 400 ppm. I el 2019 es va assolir el valor rècord de 415,7 ppm.
Com que a l’estiu a l’hemisferi nord hi creixen moltes plantes que absorbeixen CO₂ mitjançant la fotosíntesi, els valors tornen a reduir-se una mica de maig a setembre. El pròxim rècord, però, segurament s’assolirà la primavera de l’any que ve; ja que, malgrat l’Acord de París sobre el clima, del 2015, i a pesar de conferències anuals sobre el clima com la que s’està celebrant ara a Madrid, les emissions mundials de CO₂ no deixen de pujar. Entre el 2014 i el 2016 es van estancar, però des de llavors han tornat a anar cap amunt.
Aquesta és la colpidora veritat de la “situació d’emergència climàtica” que el Parlament Europeu i molts països i municipis van declarar el 2019. Per bé que, com a mínim des de la conferència de Rio del 1992, els investigadors alerten que les emissions de CO₂ s’han de reduir, els valors no baixen, sinó tot el contrari. Des d’aleshores les emissions mundials anuals d’aquest gas han augmentat un 60%.
A París fa quatre anys els països van establir l’objectiu de limitar l’escalfament global a un valor clarament inferior a 2 °C abans de l’any 2100, i encara millor si només és d’1,5 °C. Teòricament, fins i tot aquest valor més baix encara es podria assolir, com va calcular fa un any el Grup Intergovernamental pel Canvi Climàtic (IPCC). Però és dubtós que això sigui factible en termes polítics, econòmics i pràctics.
El món ja s’ha escalfat 1,1 °C respecte al període preindustrial. Complir l’objectiu dels 1,5 °C exigeix, doncs, segons l’IPCC, un escenari extremadament ambiciós: la humanitat —en creixement— ha de reduir clarament a la meitat la seva producció de CO₂ abans del 2030, és a dir, en només deu anys, aproximadament al nivell del 1979. Per a l’objectiu dels 2 °C —més realista— les emissions CO₂ s’haurien de rebaixar almenys una quarta part abans del 2030.
Però si fracassen tots dos objectius, el món només tindrà una manera d’aconseguir un futur climàtic suportable: la humanitat haurà de retirar de l’atmosfera centenars de milers de milions de tones de CO₂ artificialment i a un cost elevadíssim. Amb una tecnologia avançada que encara és incert que funcioni i com funcionarà.
Les perspectives d’èxit de l’objectiu dels 1,5 °C són, doncs, “més lúgubres”. Així ho formulen els investigadors que la setmana passada van presentar l’informe Emissions Gap Report per al programa mediambiental de l’ONU, l’UNEP. En el text comparen el que haurien de fer els Estats per reduir el CO₂ amb el que fan en realitat.
En el document es veuen enormes discrepàncies. Encara que els països duguin a terme tots els objectius climàtics a què s’han compromès fins ara, l’escalfament seria de més de 3 °C abans del 2100. El nivell del mar pujaria mig metre. Ciutats com Miami o Xangai probablement haurien d’abandonar-se.
En canvi, per assolir l’objectiu dels 1,5 °C, els Estats haurien de multiplicar els esforços i preocupar-se perquè ja l’any 2030 es produeixin 32.000 milions de tones menys de CO₂. Fins i tot l’objectiu dels 2 °C, segons l’informe de l’UNEP, exigeix una reducció ràpida de les emissions totals de CO₂ d’uns 15.000 milions de tones.
Això no és impossible, però sí que és molt complicat. Cada país, calculen els experts, ha de reduir les emissions de CO₂ un 7,6% cada any entre el 2020 i el 2030. L’objectiu dels 2 °C requereix una reducció de com a mínim un 2,7% anual. “Som molt lluny d’aconseguir els objectius de París”, sentencia Petteri Taalas, secretari general de l’Organització Mundial de Meteorologia.
La directora de l’UNEP, Inger Anderson, exigeix “transformacions radicals” de l’economia i la societat per avançar cap a la sostenibilitat. Si això no s’aconsegueix, la humanitat s’haurà d’adaptar a un “planeta radicalment diferent”. No hi ha una tercera opció.
L’informe de l’UNEP critica la letargia i la grandiloqüència dels països. Ja en el moment del primer Emissions Gap Report, el 2010, molts van prometre suprimir les subvencions als combustibles fòssils, però pràcticament no s’ha fet res. D’altres havien elogiat aturar la desforestació, però les paraules no han anat acompanyades de fets.
L’organització urgeix els Estats del G20 a emprendre un seguit de mesures dures. La UE hauria d’abandonar ràpidament l’ús del carbó per produir electricitat, els gasoductes com els que provenen de Rússia ni haurien d’entrar en funcionament, s’hauria de suprimir el motor de combustió, s’haurien de sanejar els edificis energèticament més de pressa i s’hauria d’ampliar massivament a tot arreu el transport públic urbà.
La nova presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, vol anunciar la setmana vinent un Green Deal Europeu que fins al 2030 preveu inversions per valor d’un bilió d’euros per a una major protecció del clima. Es preveu fins i tot que abans del 2050 el continent sigui climàticament neutral, aquest és si més no l’objectiu oficial. Les mesures que s’han de prendre per aconseguir-ho, però, presumptament continuen estan per sota de les exigències de l’UNEP.
El to de l’informe de l’UNEP és majoritàriament pessimista, però també conté passatges que deixen marge per a l’optimisme. Els costos de les energies renovables han disminuït molt més de pressa del que els experts creien possible fa pocs anys: per a la fotovoltaica, per exemple, més d’un 75% des del 2010, i per a l’eòlica fins a un 35%.
En molts indrets del món les renovables ja són la font d’energia més barata. Per tant, s’està aturant la producció, abans del que es preveia, en una quantitat sorprenent de centrals de carbó, i n’hi ha que ni tan sols s’arriben a construir. Els autors de l’informe veuen potencials enormes i realment realitzables abans del 2030 quant a la reducció del CO₂ en la producció d’energia verda, en la repoblació forestal, la mobilitat elèctrica i una futura indústria energèticament més eficient.
Ja està iniciada, doncs, la transició ecològica? No ben bé.
L’UNEP ha presentat un altre informe en col·laboració amb institucions com l’Stockholm Environment Institute. En el document s’analitza quina quantitat de combustibles fòssils s’extrauran del sòl en un futur pròxim sobre la base de decisions que ja s’han pres, promeses d’inversió o autoritzacions concedides.
El resultat és que, si els governs no hi intervenen massivament, el 2030 es necessitarà i es cremarà un 50% més de petroli, carbó i gas del que correspondria per aconseguir l’objectiu dels 2 °C, i més del doble de l’adient per a l’objectiu dels 1,5 °C.
Actualment, la temperatura mitjana mundial augmenta 0,2 °C cada dècada. La conseqüència és que, si no es du a terme una transició ecològica radical, el 2040 la Terra ja serà 1,5 °C més càlida que en temps preindustrials: seixanta anys abans del que es preveia a l’Acord de París.
Aquestes perspectives posen nerviosos alguns científics, ja que amb la temperatura també augmenta el risc que s’arribi als anomenats punts de no retorn en el sistema climàtic. Si se superen aquests llindars, es posaran en marxa processos de retroalimentació, potser irreversibles, que provocaran encara més escalfament.
Un exemple d’això l’ofereix el gel de l’Àrtic. Com que és de color clar, reflecteix una bona part de l’energia solar i la retorna a l’espai. Però si, com a conseqüència de l’escalfament global, es desfà, com és el cas durant els mesos d’estiu, aleshores l’energia solar serà absorbida pel mar. El mar pujarà de temperatura i, per tant, es fondrà més gel.
Un Àrtic més càlid també farà desgelar sòls de permagel, amb la qual cosa s’alliberaran grans quantitats de metà, un gas d’efecte hivernacle especialment potent. En conseqüència, augmentarà la temperatura, i encara es fondrà més gel, per exemple, a Groenlàndia. Si aquesta aigua dolça desemboca a l’Atlàntic, no solament pujarà el nivell del mar al món. També podria alterar el corrent del golf, el fort corrent marítim que escalfa el nord i l’oest d’Europa.
Aquest corrent és impulsat sobretot per la densa i pesada aigua salada que s’enfonsa a les profunditats davant de Groenlàndia. Si aquesta aigua queda diluïda amb aigua dolça, el corrent del golf podria afeblir-se, fet que podria pertorbar la circulació marítima arreu del món.
En la revista científica Nature, investigadors —entre altres— de l’Institut Potdsam per a la Investigació sobre el Canvi Climàtic (PIK, en alemany) alerten expressament sobre aquest i altres punts de no retorn. Com que és concebible que en part en provoquin d’altres fent un efecte dòmino, en el pitjor dels casos podrien desencadenar cascades globals que farien entrar la Terra d’una manera bastant abrupta en un nou estat.
Aquest món clarament més càlid podria ser “perillosament a prop” d’aquests punts de no retorn. Aquesta possibilitat teòrica sola ja justifica “una emergència planetària” i “una amenaça existencial per a la civilització”, escriuen els científics entorn del fundador del PIK, Hans Joachim Schellnhuber.
Això és alarmisme? I tant. Altres experts en el clima dubten que aquests punts de no retorn siguin tan a prop. Però i si fos veritat?
Traducció d’Arnau Figueras