Pilar Trenzano és la viuda de Francesc Bosch i Morata, un dels més importants polítics valencianistes del període de la República i la guerra espanyola. Ell morí a l'exili, a Mèxic, l'any 1952, sense poder, com tants d'altres, veure complit el seu somni de tornar a una València sense Franco. La seua dona, però, sí que tornà per quedar-se, tot acompanyant el cadàver del seu marit. Pilar, als vuitanta-tres anys, continua proclamant-se valencianista, republicana i d'esquerres, i qualifica amb subtils sarcasmes els actuals responsables de la política autonòmica valenciana. En aquesta entrevista que esdevingué monòleg, ella relata la part menys coneguda de la vida del seu marit, indestriable de la pròpia. Una tragèdia, narrada sense queixa, que comença en el moment en què Bosch Morata, impossibilitat ja de continuar la seua tasca institucional a conseqüència de l'avanç de la guerra, ha de partir com a metge al front del nord.
«Anem-nos-en a Barcelona, que jo tinc que estar ara allí i no puc estar més sense vosaltres», digué el meu marit. Ens deixàrem el dinar al foc, i ens n'anàrem tots quatre: el marit, el meu fill, ma mare i jo. En un tren militar, per cert. I, en arribar a l'altura de Vegues, allí on hi havia la fàbrica Pirelli, vérem com s'apropaven uns avions, italians. «Seran feixistes?», preguntà un senyor. «No, calla, home, que són dels nostres...». Dels nostres? ai, què has dit! Comencen a tirar una bomba rere l'altra, i nosaltres saltant per les finestres del tren, que jo vaig caure sobre uns espins i em vaig quedar sense faldilla, i el meu marit que ,m'anava preguntant « t'h a s fet mal?», i jo que no, que no et preocupes.
En el poble proper ens quedàrem ma mare, el xiquet i jo, i el meu marit estava de tinent metge en un hospital de sang d'aquests improvisats, i així fins que després d'un o dos mesos el feren anar al front, amb un ambulància. Era una ambulància danesa. Un dia anaven ells, el xofer i l'ajudant, amb el Francesc, i els bombardejà un Junker, sobre la mateixa ambulància. Allí quedaren tots tres, mig fregits. El meu home se salvà, però amb un pulmó rebentat, que d'això hauria de morir anys després. L'endemà, uns soldats el recolliren i se l'endugueren a Barcelona, a l'hospital de sang que havien posat a una torreta del comte Güell.
El general Mira, que aleshores era el cap de la Sanitat de tot Catalunya, em va fer cridar i em va preguntar: «Com són les seues relacions matrimonials?». I jo li vaig dir la veritat, doncs que molt bones, molt, i aleshores em digué que anara a veure'l, a estar amb ell, perquè si no, tenien por que se'ls moriria. I vaig anar. Francesc em digué que volia tornar amb nosaltres, com fóra. L'endemà venia a Vegues, i portava quinze nits sense dormir, però aquella nit ja em diu «mira, ací hi ha dos llits, doncs ajuntem-los, que tinc necessitat de parlar...», però se'm quedà adormit allí mateix com un tronc, de seguida, i no sé quantes hores estigué dormint.
Dies després, marxàrem a Barcelona, però ja amb el sentiment que allò era cosa perduda, i que havíem de fugir tot seguit, perquè la ciutat estava a punt de caure. El meu marit em digué «Pilar, ací ja no fem res, anem-nos-en a França», i tots quatre, una altra vegada, cap al Pirineu. Quaranta-nou hores caminant sense parar, i ell, que era marí, es guiava per les estreles, perquè no podíem anar pel camí de la Jonquera, que allí bombardejaven i moria tothom. A Sant Llorenç de Cerdà, on ens trobàvem tots els exiliats, ens feren separar. Digueren: «els homes, a aquest costat, i les dones, a l'altre...». En sis mesos no tornàrem a saber d'ell.
A nosaltres ens van portar a uns barracons, a prop d'Angoulème, uns barracons que havien estat per a tenirhi els cavalls, en la Primera Guerra Mundial, i només menjàvem que llentilles amb carn, perquè tot eren cucs, allò. Uns senyors molt rics, que vivien a prop, que ell era enginyer i la senyora mestra, em digueren de tenir el xiquet, que aleshores tenia dotze anys, a sa casa, perquè era tan espavilat i tan guapet, i no perquè jo siga sa mare, que se'n van enamorar. Eren unes bellíssimes persones, uns àngels, i m'ajudaren molt, també a mi. Quan el meu marit, que havia estat a tres camps de concentració, fins i tot al d'Argelés-Sur-Mer, que era el pitjor, em va localitzar, amb anuncis al diari, poguérem eixir del camp. A casa d'aquells senyors, que eren maçons, ens va preparar una habitació, i jo em vaig posar a treballar. Però un dia arribà el meu marit, «Pilar, que arriben els alemanys, que ja han pres París, i s'acosten cap ací». I ell havia de fugir, perquè no l'agafassen; així, doncs, decidírem que se n'anàs cap a Bordeus de seguida, i ja ens trobaríem més tard. Va agafar el tren a les tres del matí, cap a Bordeus, amb dos valencians més, un que es deia Botella... Havien de passar vuit anys fins que tornàrem a veure'ns.
L'endemà entraven els alemanys a Angoulème. Dos anys estiguérem encara allí, sense saber de Francesc, ma mare, el xiquet i jo. A la fi, em vaig fartar. Ja no hi feia res. Un dia, doncs, em vaig posar tota guapeta —jo encara lluïa prou, aleshores, tenia una trenta-cinc anys— i vaig anar a demanar als alemanys un permís per a tornar. El no-se-què comandant em va dir «mais Franco vous coupera la tète, madame», i jo que «vous també me couperez la tète, em té igual, aixi, jo el que vull és tornar a València». I, amb la tète amunt i avall, a la fi em donà el permís i tornàrem a València.
Arribem ací, i ens trobem que ens ho havien pres tot: la casa, la clínica, tot; no teníem res. Ens anàrem a la casa de la meua àvia, un piset xicotet, on vivíem onze persones. Seguia sense saber res de Francesc.
Ell havia aconseguit arribar a Mèxic, i passà un temps buscant alguna cosa a fer. Un dia, un senyor conegut seu tenia una filla malalta, que se li moria, i demanà al meu home que els acompanyàs al metge, que era Suckermann a treballar amb ell. Però el meu marit volia un treball més independent, per poder establir-se i fer-nos anar amb ell, i li demanà una altra cosa. Suckermann li féu una carta per a l'hospital de Mexicali, una ciutat molt jove just a la ratlla amb els Estats Units, a la Baixa Califòrnia. L'acceptaren, i anà a parar allí.
El primer sou que guanyà ens l'envià a València, a través d'un senyor que era metge ací d'una mútua que es deia La Cruz Blanca, davant del cinema Capítol. Aquell senyor ens portà els diners a casa, i no saps quina alegria, i quina sorpresa, perquè estàvem passant fam, moltíssima fam. Així, tot esperant a veure si canviaven les coses, i ell que no podia venir, i nosaltres que no podíem eixir d'Espanya... passaren els anys, molts anys. Ens escrivíem, i ens enviava diners. Un dia m'escrigué que estava molt malament, que havia tingut una hemorràgia, i que no volia morir-se sense veure'ns. Ens posàrem en contacte amb un estafador, que no era altra cosa, que ens prometé que ens trauria d'Espanya a canvi de vint-i-cinc mil pessetes pel xiquet, i deu mil per cadascuna de nosaltres, ma mare i jo. Vaig vendre la casa que teníem a Xàtiva, i tot el que tenia, i els tres cap a Sant Sebastià, amb el contrabandista. Després de passar més de dues setmanes amagats, aconseguírem de passar a França, creuant el Bidasoa, en una barqueta de càrrega. Anàrem a Angoulème, a casa d'aquells senyors que ens havien ajudat tant, i allí vam fer les gestions dels passaports, i esperàrem els passatges que ens havia d'enviar el meu marit. Ens passà de tot. El meu fill anà un dia al banc, a canviar uns francs suïssos que teníem... i ens detingueren a tots tres, perquè es veu que estava prohibit. Quinze dies vam passar a la presó d'Angouleme, ma mare, el xiquet i jo, com si fóssem estafadors, però a la fi ens va absoldre el jutge.
I apa, cap a París. Allí ens esperaven els passatges d'avió que ens havia enviat Francesc, i volàrem a Nova York. Una volta allí, ens presentàrem a l'hotel de Manhattan, on teníem habitacions reservades, on ens havia de trobar Francesc. Hi hagué una confusió, perquè ell havia arribat la nit abans, i els conserges l'enviaren al primer pis, mentre que nosaltres érem al cinquanta-nou... i no ens trobàvem. Mentrestant, ell tot era anar a l'aeroport a veure què ens havia passat, i que no ens veia per enlloc. Jo li vaig dir al meu fill: «ai, si no trobem el teu pare ara, jo em pegue un tir, perquè ja estic desesperada, no puc més, no entenc res...». I el xiquet baixà al carrer, a veure si el trobava. De sobte, veu un taxi, i el seu pare dins, el reconegué per una fotografia que havia vist, on estava de perfil... i corregué darrere e! cotxe. «Papà, papà!», cridava, i Francesc que el sentí, baixà del cotxe, i es veié el seu fill, que era un xiquet quan el deixà i ara ja tenia pel de barba. El xofer, que era negre, plorava de veure com s'abraçaven... I bé, doncs pujaren dalt, i el meu fill, de nerviós que estava, tocà a la porta que quasi la trenca. «Ai. aquest fill, quina manera de tocar a la porta, mira que és animal...», vaig pensar. Però es va obrir la porta i era ei meu marit. Jo vaig caure a terra tan llarga com era, ha!, ha! «Ara, a aquestes hores et desmaies?», em digué tot somrient.
Ell ja havia comprat una casa, i ho tenia tot preparat per anar tots junts a Mexicali. Allí començàrem la nostra vida, que fou pacífica i preciosa, perquè en Francesc era un home com no pot imaginar-se. Als dos anys, se'm morí. Una nit es trobà malament, en tornar del cine, i fou cosa d'instants. Es va alçar del llit, amb un doloret al pit, i quan vaig anar a ajudar-lo em digué, molt seré: «no et preocupes, Pilar, que mala hierba nunca muere». Fou el temps de donar-li un bes, i ja estava mort, sense ni una paraula.
Dos anys després, el fill i jo tornàrem a València. Vaig portar el cos del meu home, per soterrar-lo a València, com era el meu somni. El d'ell sempre havia estat tornar, nit i dia hi pensava, en València, i en el que faríem quan se n'anàs Franco, i com sempre més estaríem ací... Ara reposa al cementeri de la ciutat, en un nínxol del segon tramat, amb una làpida on posa doctor Francesc Bosch i Morata, la data del naixement i de la mort, i la llegenda «Sempre els quatre». Vaig haver d'anar a demanar permís a l'Ajuntament, per poder posar-ho en valencià, però és que no podia ser d'altra manera...
Bosch i Morata, conseller de Cultura
Francesc Bosch i Morata (Xàtiva, 1902 – Mexicali, Mèxic, 1952) cursà els estudis de medicina i de magisteri. S’incorporà a la política valencianista en 1930, quan es va crear l’Agrupació Valencianista Republicana, en representació de la qual va intervenir en les campanyes pro-Estatut. Fou president del Centre d’Actuació Valencianista i jugà un paper decisiu en el decantament d’aquest organisme, inicialment unitari, cap a l’esquerra. Aquell mateix any influí en la fundació del Partit Valencianista d’Esquerra, del qual fou dirigent fins el 1937, en què passà amb altres militants a Esquerra Valenciana.
Durant el període tingué una notable activitat propagandística a través d’articles publicats al setmanari El Camí i als diaris El Mercantil Valenciano i El Luchador. Però la seua actuació més memorable es va produir durant la Guerra d’Espanya, quan ocupà, entre gener i novembre de 1937, la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València (antiga Diputació). Des d’allà impulsà la creació de l’Institut d’Estudis Valencians i d’altres organismes de cultura, que la derrota republicana impediria de prosseguir.