El passat 26 de novembre els agricultors alemanys col·lapsaren Berlín. L’endemà feren el mateix a París els agricultors francesos. Què està passant amb el sector primari europeu?
—El que nosaltres detectem és que no hi ha una aposta pels models professionals tradicionals europeus. Tots els agricultors europeus estan passant penúries. Malauradament la Comissió Europea està apostant per acords comercials que afavoreixen els grans oligopolis internacionals, que tenen capacitat d’importar grans quantitats de productes així com de fer grans inversions en països tercers, on tenen una mà d’obra més barata i normatives sanitàries menys estrictes. La Unió Europea no està fent res per defensar la seua agricultura.
—Caldria avançar cap a una política agrària més proteccionista?
—A nosaltres no ens agrada parlar d’una agricultura proteccionista, sinó d’una agricultura ordenada. Cal que els acords internacionals se supediten a les produccions locals. Si els agricultors europeus generem un producte de bona qualitat i a un preu competitiu, quin sentit té importar-lo de països tercers? No estem en contra dels acords comercials, però només s’haurien de fer efectius quan les produccions locals ja s’han exhaurit. No podem signar acords que distorsionen el mercat i ens perjudiquen econòmicament. Al ritme que anem, els agricultors no podrem viure de la nostra feina i l’agroalimentació europea acabarà en unes quantes mans.
A més, no hauríem de perdre de vista que la importació de productes emet C02. Per cada peça de fruita procedent de Sud-àfrica, s’emeten 13 grams de CO2 a l’atmosfera. Són dades que hem de tenir en compte quan comprem fruita forana. Europa no pot omplir-se la boca parlant del Green New Deal i continuar signant acords de lliure comerç. Això és contradictori. La política del lliure comerç descontrolada ens perjudica als agricultors, als consumidors i a la societat en el seu conjunt.
—La globalització econòmica, al capdavall, és que els consumidors tinguen a la seua disposició el màxim nombre de productes possible al preu més reduït possible.
—Tot requereix un cert equilibri. Com a societat, hem de plantejar-nos quin futur volem: si volem una societat amb sobirania alimentària i un teixit agrícola fort o bé una societat que depenga completament dels conglomerats internacionals.
—L’any pròxim s’aprovaran les línies mestres de la política agrària comuna. Quines n’haurien de ser les línies mestres, a parer seu?
—Nosaltres sempre hem demanat que es reconega la figura del llaurador genuí i que siguen ells els receptors. Cal que es perden els drets històrics adquirits: no té sentit que algú que no es dedica a l’agricultura reba diners d’Europa. S’ha de premiar a qui manté el territori i fomenta una activitat sostenible.
Tampoc no hauríem de perdre de vista el paper que tenen els sectors primaris a l’hora de fixar població sobre el territori. L’agricultura i la ramaderia són essencials en la lluita contra el despoblament. Hem de fer un treball de conscienciació social perquè totes aquestes qüestions siguen tingudes en compte a l’hora d’omplir la cistella de la compra.
—Ara fa un any, coincidint amb la crisi citrícola, la Unió va reclamar al Consell que fera lobby a Brussel·les. La Generalitat va fer seua la demanda, però un any després res no se’n sap.
—Ha passat un any des d’aquella petició i no s’ha fet res, absolutament res a pesar que tant la Conselleria com Ximo Puig van anunciar que seria una aposta del Consell. Un any després, el que veiem és que al Consell li costa moltíssim adoptar postures valentes i eficaces de cara a donar resposta als sectors agrícoles i ramaders. Això ens està portant a una paràlisi del dia a dia. Fins ara el Consell simplement el que ha fet ha sigut augmentar la partida pressupostària de l’oficina valenciana a Brussel·les per intentar crear algun lloc de treball més per poder assumir més càrrega de treball. Però aquesta no era la nostra petició. Més que tècnics el que necessitem és algú amb un perfil polític amb capacitat d’interlocució i representació.
—Se senten decebuts amb el Botànic?
—Certament, com a Unió, estem prou decebuts amb la tasca de defensa del sector agrari i ramader que ha fet fins ara la Generalitat. Ens sembla que la Conselleria d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica de la Generalitat Valenciana està paralitzada en la gestió diària, la que hauria de servir per millorar les nostres condicions.
—M’ho pot especificar millor?
—La Conselleria no té una aposta clara per l’agricultura i la ramaderia. Pensem que la Conselleria està molt més centrada en temes ambientals. De fet, en els pressupostos per l’any vinent s’han millorat les partides sobre transició ecològica i medi ambient; però, en canvi, en la qüestió agrària no percebem cap millora. El Programa de Desenvolupament Rural ha disminuït en set milions i mig d’euros. Això afecta els plans d’incorporació de joves i els plans de millora, que són dues qüestions fonamentals per al futur del sector. No poden omplir-se la boca parlant del futur de l’agricultura i després manllevar diners d’aquestes partides. Estem perdent l’oportunitat que gent jove s’incorpore al sector.
—A principis d’aquest any es va aprovar la que era considerada la llei estrella de la legislatura en matèria agrícola: la llei d’Estructures agràries. Com s’està aplicant?
—La llei d’Estructures agràries és una bona llei però es quedarà al calaix de la Conselleria. Estic convenç ut que d’ací a deu anys no s’haurà posat cap mesura en marxa. En els pressupostos per a 2020 hi ha previstos 100.000 euros, que és una xifra ridícula. És una llei ambiciosa, però no podrem desenvolupar-la sense recursos. Acabarà sent com els quatre plans millora que s’han aprovat els darrers vint anys. Tots s’han quedat al calaix.
Portem vint anys de regressió en polítiques agràries. Nosaltres pensàvem que el Botànic faria revertir aquesta situació, però l’aposta del Consell per l’agricultura i la ramaderia és mínima.
—Dirien que són la ventafocs de la Generalitat?
—Som la quarta conselleria que menys pressupost té. Continuem sense veure una aposta clara del Consell en aquest sentit.
—Veu diferències en la manera com PP i Botànic gestionen aquesta matèria?
—Crec que hi ha una diferència sobretot pel que fa la idea de fer una agricultura sostenible. Durant aquests darrers anys s’ha consolidat un model d’agricultura ecològica i això és una diferència respecte del període anterior. En canvi, pel que fa a l’agricultura tradicional, l’activitat del Consell està totalment paralitzada i no s’aborden els problemes del dia a dia. A voltes tinc la sensació que es vol enfrontar el model ecològic i el convencional, quan són dos models totalment compatibles. Caldrien més recursos, també per a l’Institut Valencià d’Investigacions Agronòmiques, que per a nosaltres és un referent.
Pel que fa a la ramaderia, ara mateix és un sector que està tenint un bon comportament perquè els preus són alts. Per tant, ara seria un bon moment per introduir-hi millores i fer inversions, però des de la conselleria no deixen fer res. Els expedients estan paralitzats mesos i mesos i és desesperant. S’estan perdent oportunitats de negocis per culpa de l’Administració. Hi ha integradores que s’estan plantejant marxar a altres autonomies.
—També fa un any el president de la Generalitat, Ximo Puig, va prometre al sector vuit milions d’ajudes. En una entrevista a EL TEMPS la consellera Mireia Mollà admetia que possiblement aquests diners no els cobrarien vostès. En saben res?
—Són diners que donem per perduts. Ens van prometre uns diners i no ens han arribat. És un exemple dels problemes que es deriven de l’infrafinançament. Això ens preocupa molt perquè nosaltres en som damnificats.
—La campanya citrícola passada va anar molt malament a causa de l’arribada de productes procedents de Sud-àfrica. Tot el sector citrícola va tenir pèrdues. Ara estem en el meridià de la campanya. És previsible que es tornen a repetir els mateixos problemes?
—En principi, no. No veurem grans daltabaixos perquè ha coincidit que ha estat un any de baixa producció a tot arreu. Així i tot, hi ha països com Sud-àfrica que estan fent moltes noves plantacions per als quals la disminució no ha estat tan acusada com en el nostre cas.
Però hem de ser conscients que fins ara per la via de la política no hem fet revertir cap de les polítiques que ens van dur a la situació de l’any passat. Si no es canvien les polítiques, en el moment que hi haja una producció òptima, tornarem a tenir els mateixos problemes que la campanya passada. Europa consumeix 13 milions de tones de cítrics. La producció d’Espanya oscil·la entre set i vuit milions. Itàlia està en dos milions, a això cal afegir les produccions més modestes de Grècia, França i Portugal. En resum, la producció europea coincideix en el consum que hi ha a Europa. Per això és important que els acords comercials tinguen en compte aquestes qüestions. Si no hi ha ordenació en els acords internacionals, ho passarem molt malament.
—L’any passat sol·licitaren una clàusula de salvaguarda per paralitzar la importació de cítrics procedents de Sud-àfrica. El ministre Luis Plana, però, va dir que no es podia aplicar fins que la Comissió no fera públic a l’octubre un informe que certificara si hi havia hagut o no interferències en el mercat. Saben alguna cosa d’aquest estudi?
—En aquests moments no sabem si hi ha un informe en aquest sentit. Ara bé, el que és evident és que la Comissió Europea està a anys llum de comprendre la problemàtica del productors europeus. El problema que tenim amb Brussel·les és de base: pensen més en el comerç que a mantenir l’agricultura i la ramaderia autòctona. Manen els criteris comercials i l’Organització Mundial del Comerç.
Dit això, reitere una cosa que ja havia dit abans: els agricultors no volem proteccionisme; volem ordenació i que tots els països que exporten a Europa complisquen les mateixes normes fitosanitàries que nosaltres. Si es creuen el Green New Deal, caldrà que es replantegen totes aquestes qüestions perquè si no es liquidarà el sector. A més, hi ha un perill evident: veiem que els sectors agraris i ramaders senten, cada volta més, que no compten per a la classe política.
—Hi ha desafecció del sector agrari i ramader respecte de la política?
—Sí, sí, evidentment cada volta hi ha més desafecció respecte de la classe política. I no és aquesta una qüestió menor, perquè es pot caure en missatges populistes. Només cal mirar a França, on hi va haver un increment dels partits d’extrema dreta en àrees rurals. Ara ho estem vivint a Espanya. I això no és bo. Ens cal tornar a generar confiança entre el sector agrari i ramader perquè ara mateixa la sensació generalitzada és que ningú no ens té en compte.
—En l’última entrevista que li vam fer a EL TEMPS, tan bon punt va assumir el càrrec de secretari de la Unió, li vam demanar que posara nota a la Conselleria d’Agricultura. Aleshores els posà un bé. Quina nota els posaria ara?
—Jo faig dues valoracions: la primera, que se’ns diu en moltes ocasions el que volem escoltar. La segona: que tenen un suspens quant a gestió diària. No podem tenir una Conselleria que es centre en les qüestions mediambientals i ignore els problemes dels nostres sectors. El sector està molt cansat i comença a pensar a mobilitzar-se. El que s’ha fet fins ara no ha estat suficient.