Quan la radio televisió pública valenciana va posar en antena el molt barroc i kitschEl Show de Joan Monleon, el 1989, moltes sensibilitats esquerranes se sentiren agredides —intel·lectualment parlant— per un concurs amb una inequívoca vocació popular, de connexió amb la gent de pobles i comarques. Va ser aleshores quan Joan Fuster, qui ja havia fet un text per al disc d’Els PavesosEl pardal de Sant Joan... I la bolseria (1978), va sentenciar: “Què esperàveu que fera, la Revista de Occidente?”.
El programa va ser un èxit immediat i va perdurar en antena fins a l’any 1992. El cim absolut de popularitat de l’artista. I, en certa manera, expressió màxima, globalitzadora, del seu univers transgressor, exuberant i excessiu, molt connectat amb la idiosincràsia valenciana del casal faller, la brofegada, l’humor obscè i de dobles sentits (“Senyora, li ha tocat la clòtxina!”), l’hedonisme mediterrani autòcton i tota la tirallonga de tòpics associats a l’imaginari popular. Per als detractors, un programa construït sobre tot un seguit de concessions populistes, contra la idea que alguns tenien sobre la normalització del País Valencià després de la llarga etapa del franquisme. Però Joan Monleon havia contribuït decisivament a popularitzar i posar de nou en el mapa la tradició folklòrica en llengua pròpia. Una persona d’idees progressistes que, durant el franquisme, havia fet de la música i l’humor vehicles impagables de normalització i, cal no oblidar-ho, de reivindicació.
Aquesta ha estat la gran paradoxa que ha envoltat la figura del Monle, un personatge excessiu, volgut i incòmode alhora, a dreta i esquerra. Amb una personalitat i una trajectòria que conta moltes coses sobre el que érem i som els valencians. Algú resistent a apropiacions. Un vers solt hiperbòlic que aporta tot un seguit de claus sociològiques sobre la personalitat valenciana. Moltes de les quals estan abordades en l'esmentat documental.
Orxater valencià
“Horchatera valenciana” va ser un dels grans èxits de Joan Monleon amb la formació Els Pavesos, un pasdoble que cantava amb un èmfasi especial. No debades, una orxateria familiar, La Holandesa, va ser el seu primer contacte amb el públic, darrere del taulell i fent productes tan valencians com els bunyols. En aquest ambient popular, esquitxat de bromes picants amb les clientes, i sota la influència d’una valencianíssima mare, com les que recrea Eugeni Alemany en les seues paròdies, es va coure el primer Monleon. Amb això i amb el cinema, el teatre o la música que emprava com a vàlvula d’escapament d’un treball exigent.
L’altre focus que explica aquesta inabastable figura és l’ambient faller de la comissió Corretgeria-Bany dels Pavesos. Ací hi ha el germen d’Els Pavesos, una formació amb la qual recuperen cançons tradicionals i les van cantant de casal en casal. Alhora, Monleon participa de l’eclosió teatral sorgida del món de les falles, un moviment que no sols recupera el sainet, sinó que aborda fins i tot muntatges de clàssics com Thèkhov o Molière bo i afegint-hi un punt de dignificació cultural. Som als inicis de la dècada de 1970 i aquell ambient no és precisament del gust de les autoritats franquistes, que pensaven que tot allò se n’estava anant de les mans. Monleon i els seus, per contra, trobaren la complicitat del diari Las Provincias, abans que el mitjà fera un pronunciat viratge ideològic a partir de 1978. María Consuelo Reyna, subdirectora del diari i que havia participat com a jurat en uns Premis Octubre, i Vicent Andrés Estellés, redactor en cap, foren valedors de Monleon. En un cèlebre concurs de teatre organitzat per la comissió Corretgeria-Els Pavesos, es va representar La infanta Tellina i el rei Matarot, amb Ovidi Montllor cantant i el gran poeta de Burjassot com a lletrista d’una de les cançons. Era l’engrescador País Valencià previ a l’esclat de la Batalla de València.
Pel que fa a la música d’Els Pavesos, hi havia una transgressió doble. D’una banda, la recuperació del repertori popular en una llengua que havia estat perseguida. Amb una intencionalitat molt clara: “Nosaltres no creem, posem d’actualitat allò perdut. La gent s’hi sent identificada i, al mateix temps, creem un sentiment de nacionalisme valencià”, deia Monleon en una entrevista. L’altra transgressió era escènica, la de l’irresistible showman capaç de moure la seua grandiosa anatomia amb una vitalitat i un gràcia espaterrants. Amb el transvestisme o l’strip tease invers (eixir nu a escena per després vestir-se) com mecanismes còmics i indubtablement desfermada per a l’època. De fet, Els Pavesos acabaren convertint-se en una mena d’icona gai entre el final del franquisme i la Transició, com relata en el documental Jordi Reig, membre de la formació i, més tard, d’Al Tall.
Estirarem aquest fil, perquè, tot i les marcades diferències estètiques entre aquestes dues formacions, té sentit veure-les citades en el mateix paràgraf. Carles Gámez, guionista de Monle, Món, Monleon, explicava el següent en el seu llibre Al Vent. Crònica d’una Nova Cançó: “A nivell de la cançó valenciana Els Pavesos, juntament amb Al Tall, són els dos grups que posaren en valor la música d’arrels, uns des d’una vessant més lúdica (...) Són un nom fonamental de la recuperació i revitalització de la cançó al País Valencià”, deia. Els responsables, hi afegim, de posar en el mapa temes com “El tio Pep”, “La manta al coll”, “Mare vull casar-me”, “Ja no canta el capellà”, “Ja plora el xic” i tants altres.
Els Pavesos eren, d’alguna manera, el revers de la Nova Cançó amb un tamís faller i valencià, amb concomitàncies amb el que feien a Catalunya La Trinca o Guillermina Motta. De fet, Els Pavesos no fou un fenomen localitzat únicament a València: actuaren al Canet Rock, compartint cartell amb Jaume Sisa i Pau Riba, o a la sala Zeleste de Barcelona. Monleon, a més, tenia forts vincles a Catalunya, amb figures com Albert Boadella o Ventura Pons, que li serviren per diversificar la seua important carrera paral·lela en cinema i teatre.
Quan va morir, Eliseu Climent, editor d’aquesta revista, explicava que Monleon “era l’únic personatge no fill del món intel·lectual que s’integrà amb normalitat a Catalunya. Com si continuara el famós teatre valencià que, amb Pep Alba (...), omplia els teatres de Barcelona, abans de la República i durant la República”. Una idea que Climent reprodueix en el documental.
Potser el seu humor obscè i exagerat, amb un component groller, no s’acabara d’entendre a Catalunya, una societat, com diu Boadella en el film, “més calvinista que mediterrània”, però les connexions hi eren. I l’esperit reivindicatiu i de recuperació cultural, també. Monleon, però, abordava aquesta tasca a la seua manera. “Els recitals de cançó quedaven molt apagats. Nosaltres érem la traca”, deia en una entrevista.
Joan Fuster, en el text citat adés, ho expressava així: “Els Pavesos han sabut connectar amb una vena de tradició jocunda, vulgar de cap a cap, que anava perdent-se entre la nostra gent i l’ha revitalitzada a un nivell inèdit. No s’han proposat exhumar cap folklore insigne, sinó rescatar, per a un públic nou —un públic ja destradicionalitzat— unes quantes cançons del segle passat o de la primeria de l’actual”. Lletres “descarades”, que pertanyien, insisteix Fuster, a un passat recent. “Bé, és la vida. O: ha estat la vida dels nostres avis, rurals i urbans”. L’assagista, a més, trobava “útil i agradable” la “batalla contra els convencionalismes puritans, contra els tabús reaccionaris”.
Més controvertit és el tema dels tòpics, del qual es parla molt en el documental. Monleon els desconstrueix i exagera, els deforma, però el fenomen d’identificació popular roman incòlume malgrat la transgressió. I això està a la base de l’èxit del seu salt a la televisió. “En lloc de carregar-se els nostres tòpics, tan vilipendiats en el postfranquisme, els estilitzava i magnificava encara més, fent-los la volta, fins a fer-los esclatar entre petards i pintes (...) És a dir, que si vols caldo de valencianitat ací en tens dues tasses, i si no pots vèncer els tòpics, uneix-te a ells”, escrivia en un obituari dedicat a l’artista Amadeu Fabregat, director general de RTVV quan comença El Show de Joan Monleon.
Fabregat assegurava que la intenció era fer una “gamberrada”, un “joc provocador”. Hi havia una mica d’això però també tocs d’un infantilisme molt ingenu però molt valencià, com ara la popular cançó “A guanyar diners” o els acudits polisèmics de contingut sexual. Una màquina d’identificació, com ara gràcies a la figura de les Monleonetes, coristes d’un atractiu gens exuberant, que recordaven la veïna guapa però terrenal del carrer i generaven un potent efecte de proximitat. Com el mateix Monleon, algú que podia ser l’amic jocós de la colla d’amics amb tendència a la disfressa. Un programa perquè hi acudiren comissions falleres i gent senzilla dels pobles. Un concurs, es defensava Fabregat, “vertebrador, una manera de reforçar la identitat valenciana”.
Fins i tot amb la perspectiva que atorga el temps, costa digerir molts dels aspectes del programa. I de ben segur que molta gent no estarà disposada a revisar els retrets. Amb tot, ajuda una mica recordar, com feia Juli Esteve en aquesta revista a la mort de Monleon, que el programa estrella en l’època posterior, ja amb el PP, fou Tómbola, un programa en castellà que es va convertir en la referència estatal de la teleporqueria. El contrast, pel que fa a la filosofia i l’ús de l’idioma, és demolidor.
Comptat i debatut, la recordada i irrepetible figura de Joan Monleon és inexplicable fora d’un altre context que no fora el País Valencià d’aquells anys. Amb defectes i virtuts que, per bé i per mal, encara perduren.