Un 18,3% dels joves d'entre 15 i 34 anys ha consumit marihuana durant el 2019 a l’Estat espanyol. Actualment un 7.3% de la població, uns 2,5 milions de persones d'entre 15 i 64 anys, fuma cànnabis, ocasionalment o regular. És el consum que més creix a l'Estat espanyol, i només es veu superat, en nombre d’usuaris, pel d'alcohol i tabac.
Els últims anys ha proliferat el consum de cànnabis a clubs privats de fumadors, hi ha hagut una obertura massiva d'associacions cannàbiques arreu del territori.
Actualment, xifres oficials comptabilitzen prop d'un miler de clubs cannàbics - registrats- només a Catalunya. La ciutat de Barcelona, segons un balanç facilitat per l'Ajuntament, té 200 associacions de fumadors obertes. Però, quina és la situació legal del consum i de la venda de marihuana a l’Estat espanyol?
El Codi Penal espanyol no prohibeix el consum de cànnabis, només el restringeix a espais privats. Consumir-lo a la vía pública sí que és il·legal.El Tribunal Suprem fixa en 100 grams la possessió legal de marihuana per al consum personal, dosi mitjana fixada per l’Institut Nacional de Toxicologia.
El seu cultiu, per altra banda, tècnicament tampoc està fora de la llei, sempre que no existeixin proves que s'està traficant amb la collita obtinguda. Segons la legislació actual, els actes de cultiu només són punibles quan tendeixin a promocionar, afavorir o facilitar el consum de tercers. Però si els únics que es beneficien del cultiu són les mateixes persones que el realitzen, llavors no hi ha cap delicte, perquè es tracta d'un cultiu compartit.
I en aquesta laxa legislació és on es mouen les associacions o clubs cannàbics, emparats pel seu reduït nombre de socis, pel caràcter privat de l'associació, perquè el cànnabis es destina únicament al consum individual dels socis, i perquè el seu consum es realitza exclusivament dintre de la seu del club.
Com funcionen les associacions o clubs cannàbics?
Una associació cannàbica és un espai privat on només hi poden accedir les persones que en són sòcies per consumir cànnabis. El límit són uns 60 grams mensuals per soci, per evitar que es derivin les substàncies a terceres persones o es trafiqui amb ella. La marihuana normalment es cultiva de manera independent en cada associació, amb l’objectiu d’assegurar un material de qualitat no adulterat, a diferència del que s’ofereix al mercat negre. A més, les associacions cannàbiques són entitats sense ànim de lucre, així que els diners que n’obtenen els propietaris s’han de tornar a reinvertir en la mateixa associació, ja sigui pagant als treballadors, el local o el cultiu.
A partir del marc legal establert, no és possible considerar que l’autoconsum i cultiu de cànnabis sigui un delicte, sempre que es faci de forma totalment privada. D'acord amb aquesta premissa és com les associacions cannàbiques troben un buit legal on instal·lar-se. Es tracta d’espais privats, i per tant, no se’ls poden aplicar les lleis citades. No obstant això, però, en diferents causes judicials obertes els darrers anys contra associacions de marihuana es veu que encara hi ha força ambigüitat i marge d'interpretació jurídica de la llei, ja que el cultiu compartit ha tingut, els últims anys, sentències condemnatòries per 500 grams de marihuana, i sentències absolutòries per una quantitat de fins a 14 quilos.
La realitat al país i la gran proliferació d’aquestes associacions, en especial a ciutats com ara Barcelona, duu a la necessitat d’implementar una regulació. Davant aquest fet, l’Ajuntament de Barcelona va crear el 2016 el primer pla urbanístic especial que exigia les associacions un seguit de criteris a complir per tal de poder funcionar legalment. Aquests inclouen la ubicació a un mínim de 100 metres de distància d’espais com ara centres escolars, biblioteques, hospitals, o poliesportius. També s’estableix com a condicions necessàries dels locals tenir una superfície màxima útil de 200 m², estar situats a una planta baixa amb accés independent i doble porta i la instal·lació d’un sistema de ventilació per a la sortida dels fums.
El juny del 2017 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei reguladora de les associacions de consumidors de cànnabis, impulsada per una Iniciativa Legislativa Popular. Un any després, però, el Tribunal Constitucional la va tirar enrere per un conflicte de competències. Així doncs, no hi ha cap llei vigent que reguli els clubs cannàbics a Catalunya, i l’única guia d’actuació quant a especificacions tècniques és el pla urbanístic. I a la pràctica, no totes les condicions i requisits s’acaben de complir. Pel que fa al pla urbanístic, no sempre es respecten les distàncies requerides entre espais. Però la vessant que més trontolla per la manca de regulació és la gestió de la droga. En un principi aquesta no es pot treure fora de l’associació, però si un soci vol aprovisionar-se de marihuana per fumar-la a l’exterior o compartir-la amb terceres persones, podrà fer-ho i l’associació no pot evitar-ho. També, encara que s’imposi una limitació diària sobre la quantitat de cànnabis a retirar, en molts casos no se segueix aquesta directriu. Igualment, no totes les associacions tenen capacitat per poder tenir el seu propi cultiu, i importen la substància de terceres persones, amb la qual cosa estarien incorrent en tràfic de drogues. Tampoc no es pot assegurar que totes funcionin sense ànim de lucre, ja que no hi ha sistemes de control en aquest sentit.
No és l'únic cas als Països Catalans en què s’ha intentat regular aquesta substància. A Balears, el Parlament de les Illes va acollir el passat 2019 un debat sobre la regulació dels clubs socials cannàbics i el cànnabis medicinal, amb una Proposta No de Llei presentada per Més per Mallorca, Més per Menorca, PSOE i Podem.
Amb aquesta iniciativa es pretén defensar un model regulat de gestió de les associacions similar al que es fa servir en les "cooperatives de consum". Això es tradueix en el fet que la creació d'un club privat no pot buscar l'ànim de lucre, sinó que pretén oferir als seus socis una alternativa segura al mercat negre.
També destaquen la necessitat d'una regulació integral a Espanyade la marihuana amb fins medicinals. Segons el document de la proposta, “resulta incomprensible que fins ara no s'hagi tingut present aquesta realitat, ni que s'hagi iniciat cap acció dirigida a la divulgació d'aquestes teràpies”. Per això, a la Proposta No de Llei s'inclou el reconeixement de l'ús terapèutic del cànnabis per part de persones malaltes a les quals aquesta substància pugui ajudar o afavorir en el tractament de diferents símptomes, així com la formació i atenció dins el sistema sanitari públic. La iniciativa també demana promoure la regulació específica de l'activitat de les associacions i clubs socials cannàbics, des d'una perspectiva de la salut pública i de reducció de riscos associats a l'ús del cànnabis.
Al País Valencià, per altra banda, ja hi ha una regulació vigent en aquest aspecte. PSOE, Compromís, Podem i Ciutadans van impulsar a les Corts Valencianes una legalització controlada de la marihuana. El passat 2018 el ple de la Cambra va aprovar una Proposta No de Llei que insta al Govern a "realitzar les modificacions legals oportunes per a regular l'autocultiu per a l'ús personal".
El text se centra, principalment, en la regulació de l'ús terapèutic de la marihuana. Va ser fruit de l'acord entre socialistes, Compromís i Podem, que presentaven la seva pròpia proposta, a la qual s'hi va sumar Ciutadans. La Proposició No de Llei insta al Govern valencià a "establir punts de venda controlats, així com a delimitar les xarxes logístiques, amb la seguretat necessària, per evitar un ús fraudulent o il·legal del cànnabis medicinal".
Les associacions cannàbiques són aparentment un sistema provisional per consumir aquesta substància de forma més o menys segura i legal mentre aquesta no es reguli. De moment, sembla que aquest sistema ha arribat per quedar-se i que continuarà creixent, encara que s’evidencia la necessitat de consolidar una normativa i un sistema de control únic que reguli el consum de cànnabis.
En l'àmbit estatal, nombroses forces polítiques han dut el debat de la marihuana al Congrés dels Diputats. PP i PSOE, els grups històricament amb més representació, són els qui menys favorables s'han mostrat a qualsevol mena de regulació, tot i tenir present que més d'un 80% dels ciutadans espanyols es mostren favorables a la legalització del cànnabis terapèutic, i un 47% està a favor de la regulació total, segons el baròmetre del CIS.
Esquerra Republicana va presentar una proposta no de llei per a la legalització del cànnabis al Congrés dels diputats el 2017. ERC plantejava llavors la regulació integral del cultiu, tinença en via pública, consum i comercialització. ‘La normalització social del consum del cànnabis ha de portar al fet que també hi hagi una normalització legal i legislativa’, assenyalava llavors la diputada republicana Teresa Jordà, que va signar la iniciativa juntament amb l'exportaveu d'Esquerra al Congrés, Joan Tardà. La proposta no de llei d'ERC defensava que l'autoconsum, l'autocultiu, els clubs socials de cànnabis, el comerç amb llicència, l'educació per al consum responsable i l'accés terapèutic "han de ser els pilars fonamentals per a la regulació responsable i integral del cànnabis". La proposta no va tirar endavant.
El grup parlamentari de Ciutadans també va presentar, el 2017 una proposició No de Llei per a la regulació de l'ús del cànnabis amb fins medicinals, proposta que també incloïen en el seu últim programa electoral. Unides Podem el 2018 va presentar un projecte de Llei en què es plantejava la regulació de tots els usos del cànnabis, tant mèdics com recreatius.
Mentre que altres països d’Europa, com ara Holanda, el Regne Unit o Alemanya, i de la resta del món, com el Canadà, Estats Units o l'Uruguai ja han fet molts avenços legislatius en el consum i la producció de cànnabis, l’Estat espanyol encara manca d’una normativa clara al respecte. La clau podria arribar el març de 2020, quan la Comissió de Narcòtics de l'ONU podria treure el cànnabis de la llista IV de substàncies prohibides més perilloses i passar-la a la llista I, molt menys restrictiva, el que facilitaria el seu accés legal a tot el món per a fins mèdics.