El Club Bilderberg reuneix els polítics, financers i representants dels mitjans de comunicació més influents del planeta. Promogut originàriament per David Rockefeller, aplega les elits europees per treballar de manera coordinada amb les dels EUA i moure els fils del món. Les seves reunions anuals, reservades, analitzen el planeta i en tracen el futur. El seu objectiu és crear un únic sistema politicoeconòmic que domini el món d’acord amb els seus interessos de classe. Entre els mèrits d’aquest Club, hi ha la nefasta imposició de la monarquia a Espanya i la interessada invenció de l’euro.
Les variacions Bildelberg
Autor: Oriol Grau
Direcció: Joan Maria Segura
Escenari Joan Brossa, 4 de gener
Les variacions Bildelberg d’Oriol Grau, amb direcció de Joan Maria Segura, és una sàtira afable sobre el poder de les elits mundials. Inspirada en el Club Bilderberg, tal com revela el títol, malgrat el canvi d’una lletra del nom, l’obra pren el format del cabaret polític. Quan els més poderosos del planeta s’adonen que els seus plans no van pel bon camí, convoquen una cimera urgent per redreçar la situació. Als tres problemes més greus, el Brexit, Donald Trump i els bric, se n’hi afegeixen altres: el nou feixisme, l’envelliment demogràfic, l’ocàs de les religions, la corrupció generalitzada o l’auge de la intel·ligència artificial.
La “Generala” que comanda el Club disposa de l’ajuda de dos abnegats humanoides per fer un balanç de l’estat del món i buscar, amb el suport dels congregats, les solucions més idònies per satisfer la insadollable voracitat de la plutocràcia. A ritme de cabaret, els esquetxos repassen les grans problemàtiques mundials i, tot interpel·lant sovint el públic, demanen que els espectadors votin —com si fossin en un plató televisiu— entre les paoroses opcions que proposen els autoerigits com a líders planetaris.
En qualitat de mestre de cerimònies, Oriol Grau (Generala) presenta i enllaça els diversos esquetxos i cançons. Els seus ajudants robotitzats, Albert Mora i Alexandra Palomo, l’acompanyen i protagonitzen algunes de les escenes més hilarants de l’espectacle, com ara la coreografia dels bric o la de les velles i noves religions. Desimboltos i desbordant simpatia, tots tres actors interactuen amb el públic i, també, amb un cervell artificial, molt sofisticat, que és capaç d’oferir dades macroeconòmiques, fer connexions amb corresponsals desplegats arreu del món o detectar les mentides dels polítics corruptes.
A més de la música original d’Enric Grau, destaquen tant l’aportació audiovisual d’Albert Rué com el vestuari, entre expressionista i kitsch, dissenyat pel mateix director, que atorguen a l’espectacle de cabaret una dimensió transvestida, eròtica i distòpica. En un espai escènic pràcticament buit, només hi regna una gran pantalla al fons de l’escenari, la qual, mercès a una sincronització precisa, permet entaular un diàleg amb l’autèntic cervell del Club Bildelberg.
Seguint les petjades del teatre de cabaret d’una Maria Aurèlia Capmany o d’un Jaume Vidal Alcover, tarragonins d’adopció, Grau denuncia a Les variacions Bildelberg la insaciabilitat dels més poderosos, que volen controlar el món en benefici propi. Encara que als esquetxos i a les cançons els faltin una mica més de malícia satiricoparòdica i de consistència dramatúrgica, la proposta apunta cap a un cabaret polític contemporani, divertit i reflexiu alhora, molt necessari per a una escena catalana melindrosa, ensopida i anodina.