Mirada prohibida (La voyeuse interdit) va ser editada per Gallimard el 1991 i aquell mateix any va guanyar el Prix du Livre Inter, un guardó que elegeixen els oients de la cadena France Inter a partir d’una selecció prèvia dels crítics entre les novel·les franceses de l’any. Durant vint-i-nou anys, l’obra de Nina Bouraoui s’ha mantingut inexplicablement sense traduir, a pesar de ser tan breu com contundent, tan poètica com esgarrifosa. La injustícia l’ha corregida l’editorial Les Hores, que tossudament està fent una feina immensa i rigorosa per traduir al català veus d’arreu del món —sobretot femenines— que el nostre món editorial ha ignorat durant dècades.
Mirada prohibida
Nina Bouraoui
Traducció: Anna Casassas
Editorial Les Hores
Barcelona, 2019
128 pàgines
És cert que Mirada prohibida és una novel·la tan dura i introspectiva com la història que explica: la d’una jove algeriana tancada a casa amb les seves dues germanes des de la pubertat; obligada a veure passar el temps, la gent i les estacions per la finestra de la seva habitació; condemnada, pel fanatisme religiós, la superstició i la por, a viure enclaustrada i conviure amb les germanes i la mare. Però també és veritat que l’autora ho fa amb una prosa carregada de poesia —que no vol dir embolicada de candidesa o amabilitat— que val la pena pal·ladejar amb calma: “Casa meva —escriu Bouraoui— té la calma d’un fons marí entapissat d’algues verinoses, el mutisme de la mort! Foragitades de la superfície, les plantes assassines es mouen en silenci evitant de tocar-se”.
El de Bouraoui és un estil intens i honest que, en aquest cas si més no, descriu amb crueltat i duresa la complexa i claustrofòbica situació d’una jove pràcticament empresonada per la “moral” i el masclisme de la casa per tal de protegir-la d’un món exterior agressivament masclista. Davant dels “nois joves que quan” veuen les joves “es descordaven la bragueta”, la solució és la clausura: “Ells vivien l’any 1380 de l’hègira, per a nosaltres era el començament dels anys setanta. Davant de l’anacronisme creixent de la vida d’aquells homes, va caldre prendre una decisió. A partir de la pubertat, les noies de la casa van haver de viure amagades darrere de les finestres d’un gineceu silenciós en el qual el temps havia perdut la raó de ser. Les hores hi passaven lentament i vam acabar desapareixent, anorreades per la irrealitat de la nostra existència!”.
L’obra de Bouraoui és una denúncia absoluta d’aquesta situació, però també de la hipocresia que envolta aquesta família i tota la ciutat. Els abusos del seu pare amb la seva mare; la submissió d’aquesta, que transmet a les seves filles tota la càrrega de la clausura, sense gaires demostracions d’estima; les pallisses del pare per tenir el periode. Una culpa col·lectiva i individual, de tots i cadascun.
“On és la indecència? Al carrer, darrere de les cortines o entre les línies del llibre sagrat? D’on ve l’error? De la natura que ha volgut introduir el matís?! Dos sexes irrisòriament diferents... i la vostra mà cercadora de sexes és més lletja que la ferida que sagna entre les nostres cuixes? Qui n’és el culpable? Un Déu adormit des de fa temps, la meva mare sota el cos del meu pare o Vosaltres, camperoles de sexe cosit?”
La narradora és alhora víctima i denunciant d’una injustícia aberrant amb la qual la societat patriarcal i masclista ofega les dones. “Soc l’ull indiscret amagat darrere els vostres murs, les vostres portes, els forats del pany per furtar un fragment de vida que no em pertanyerà mai!”. L’autora opta per un estil introspectiu, però no pel monòleg interior —caòtic i presintàctic—, sinó per un discurs sintàcticament ordenat, amb un lèxic riquíssim i que serveix per aprofundir en la cruesa de la història, de la situació, de l’aïllament forçat i potser etern. És el determinisme de la literatura naturalista condensat en la situació dramàtica d’un gènere condemnat a l’ostracisme per una religiositat malentesa i un entorn polític hostil. La protagonista podrà finalment sortir de la casa, però no per la seva voluntat, no per la seva fugida sinó per un matrimoni que sembla la prolongació in aeternum de la situació inicial. Un canvi de gàbia, un trasllat de presó. “Gràcies a tu, mama, seré una esposa perfecta per al siyed Bachir”.
La traducció de l’obra —peça fonamental en una obra tan literària com Mirada prohibida— és d’Anna Casassas i Figueras.