Els alemanys l’anomenen l’Elendswinter —l’hivern miserable. És el que va seguir el 1945, en la derrota d’Alemanya en la Segona Guerra Mundial: la destrucció de la majoria de les seves ciutats, la mort de milions d’alemanys i la pèrdua de tots els territoris a l’est dels rius Oder i Neisse. Aquell 1945, era, en conseqüència, l’hora zero, l’hora on tot començava de nou després de la debacle. Era, en alemany, l’Stunde Null. Alemanya havia perdut, havia estat derrotada. Els seus líders havien estat jutjats i executats. La societat alemanya en ple era sotmesa a un procés de desnazificació sever. El que quedava del territori nacional d’Alemanya era dividit en zones d’ocupació. Els milions d’alemanys ètnics que vivien al defora de les noves fronteres d’Alemanya —poblacions que per centúries havien viscut en d’altres nacions— eren repatriats a la força.
D’altra banda, la història, la memòria i la identitat nacionals dels alemanys van ser extirpades de tot allò que va ser emprat pel nazisme, o que podia recordar el nazisme. De sobte, Alemanya es quedava sense símbols, sense història, sense tradició. La identitat nacional no tenia cap dret d’expressar-se. Amèrica i el seu Pla Marshall van ser la nova identitat líquida, materialista i capitalista d’Alemanya. Fins ben després de la reunificació, Alemanya no va poder finalment reobrir la qüestió de la identitat nacional. Havien passat 46 anys. Encara avui, Alemanya té unes línies vermelles que no pot debatre ni qüestionar —des de la qüestió polonesa fins a l’herència i mentalitat prussianes de la identitat alemanya. Potser són unes línies vermelles que no desapareixeran mai, i l’alemany perdrà una part essencial del que és ser alemany per sempre.
Moltes nacions han estat sotmeses a una hora zero i al posterior hivern miserable. Poques han assolit els nivells de destrucció d’Alemanya. Entre aquestes nacions que han sofert una hora zero hi ha Catalunya.
Catalunya, a diferència d’Alemanya, ha patit no una sinó dues hores zero: el 1714 i el 1939. D’ençà el referèndum del primer d’octubre, se’n pot afegir, però, una tercera: el 2017. Aquesta tercera hora és una hora en construcció, és a dir, la destrucció que s’està produint de la nació catalana encara està en marxa. L’estem vivint en aquests moments, en som tant espectadors com víctimes. Tot plegat és causa de la derrota que va seguir l’èxit del referèndum, en l’instant en el qual la classe política independentista va decidir de no complir el seu marc legal creat ad hoc, ni les seves promeses als electors. La derrota va aparèixer quan Carles Puigdemont va deixar en suspens la proclamació d’independència i no va assumir plenament totes les gestions necessàries per arribar fins a la victòria final. Puigdemont ho ha pagat amb el seu exili, de la mateixa manera que Junqueras ho ha pagat amb la presó. Després d’aquest gran daltabaix va arribar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola i el deteriorament accelerat i provocat de la identitat i llibertats catalanes.
No és el primer cop que la indecisió del lideratge polític català produeix una terrible derrota i consegüent hora zero. Durant la Guerra Civil Espanyola, Catalunya va tenir la possibilitat de construir alguna cosa diferent —tal com hauria pogut fer el 1931. Va ser la mal assumida i esbiaixada solidaritat entre els pobles d’Espanya —una solidaritat sempre unidireccional— i les vanes promeses dels republicans el que va menar a un lideratge dèbil, encarnat per Lluís Companys, que va ser incapaç de controlar i dirigir Catalunya en la seva hora més necessària el 1936. Un cop perduda l’oportunitat, i amb la revolució als carrers, Companys i Esquerra Republicana van optar una vegada més per la solidaritat— aquest cop, en la faisó antifeixista. No només es volia guanyar la guerra i fer la revolució alhora, sinó que es volia llaurar una protoindependència de facto que mai va sortir bé, perquè ni es va provar de fer bé. El 1937, la barreja explosiva va detonar i es va obrir l’esgotament polític del país. El 1939, amb al derrota de la República, venia la derrota de Catalunya i l’inici d’una hora zero sanguinària ben coneguda: l’exili de milers de catalans —especialment, les seves elits—, la repressió sistemàticament i minuciosament executada contra els catalans, la fi de les institucions catalanes, i l’obliteració de la identitat catalana, la seva memòria, la seva història i els seus símbols.
La llista d’efectes devastadors de l’hora zero de 1939 ja havia succeït centúries abans. Era una còpia de la primera hora zero dels catalans el 1714. En aquella guerra de context internacional, els catalans van tenir l’oportunitat de ser alguna cosa més que els partidaris d’una de les dues dinasties reials en pugna per la monarquia hispànica. Podien haver estat un comodí més del desmembrament de l’imperi hispànic que anglesos i austríacs van orquestrar amb la forçada aquiescència francesa guanyada en la llarga guerra i consolidada a Utrecht el 1713. Els catalans, fidels aliats d’Anglaterra i Àustria, van decidir de prosseguir la lluita armada en solitari contra Espanya i França, a l’espera d’un canvi d’aires polítics a Londres. L’error de la guerra a ultrança de 1713-1714 era la conseqüència de l’error de no haver volgut erigir Catalunya en el territori independent que era i posar-lo intel·ligentment al damunt del tauler que redissenyava l’Europa del segle XVIII. Els catalans, amb gran coratge, fermesa i destresa militars, van decidir de lluitar fins a les darreres conseqüències. I així va ser. On l’habilitat política va fallar, la força militar va proveir —encara que vagi ser en va.
Les lluites catalanes de 1714, 1939 i 2017, a banda de la derrota que han significat i de la destrucció que les ha seguit, s’han inserit sempre en un context internacional desfavorable. El concert de nacions mai ha tingut un autèntic interès per saber què farien els catalans i què passaria si sobrevenia la seva derrota. Els catalans han estat mers peons tot i ser una d’aquelles terres europees on s’han dirimit alguns dels grans conflictes europeus. Els anglesos del 1714 no van saber ni voler aprofitar el potencial de Catalunya i Barcelona, que hauria pogut ser un nou Portugal del Mediterrani, o un Nàpols més comercial i marítim (el Nàpols del segle XVIII, recentment segregat de l’imperi hispànic, era la tercera ciutat més gran d’Europa i una de les més riques). Semblantment, els anglesos i francesos de 1936 i 1939 no van entendre mai la necessitat d’erigir un dic de contenció d’una Espanya que ja s’havia inclinat cap al feixisme: en el moment de les concessions d’apaivagament, van lliurar Barcelona i Catalunya al saqueig i fúria espanyols. Els va semblar un mal menor assumible —com ho va ser Txecoslovàquia. Finalment, l’Europa del 2017 viu sota les ombres de la mai superada gran recessió de 2008, en la reafirmació dels drets dels estats i del mastodont burocràtic de la Unió Europea. Per la tranquil·litat de l’statu quo Europa sacrificarà la democràcia —que és veritat i justícia— a fi de subvertir els precaris equilibris i poders establerts de la Unió i el seu incert futur en un món que ja no controla. No ha entès Europa que necessita urgentment reafirmar el fonament de la democràcia i reorientar la unificació d’Europa vers nacions més petites, àgils i identitàriament clares.
Si es tenen en compte les dues hores zero dels catalans, les del 1714 i 1939, l’actitud de les elits polítiques catalanes en la història, i el context internacional, cal assenyalar les causes de la potencial nova hora zero dels catalans el 2017.
L’1 d’octubre, com la guerra a ultrança de 1713 i la indústria bèl·lica de la Generalitat de 1936, va ser un començament prometedor per aconseguir la independència de Catalunya. El referèndum no era la culminació de la independència: n’era el seu començament. Tant el 1713, com el 1936 i el 2017 eren l’expressió de la força i vitalitat populars de Catalunya. Eren una aposta arriscada, del tot o res —que és el que exigia el país i necessitava la nació. La indecisió política va anorrear aquesta expressió popular. Això és la causa primera i definitiva que ha obert sempre les portes a l’enemic per tal de poder consumar la derrota. La derrota, en tots els casos, comença amb l’elit política catalana. Comença amb els diputats de la Generalitat de 1714 incapaços d’haver sabut convertir la seva causa en una cosa més que l’austriacisme; comença amb Lluís Companys, la seva necessitat martirial estèril, i la seva nul·la voluntat de separar Catalunya del destí d’Espanya el 1936; i comença, en fi, amb Carles Puigdemont i Oriol Junqueras incapaços de dur la independència de Catalunya fins al final en el moment crític de fer-la efectiva.
La derrota del 2017 es va coure d’una manera molt ràpida i contundent. Ara que els espanyols formen part de la Unió Europea no poden fer servir ni tancs ni tropes: la solució és només la repressió policial i judicial, una estratègia que ja van desplegar al País Basc anys abans amb l’excusa ideal del terrorisme, mentre Espanya cultivava el miratge de ser una democràcia amb els peus de fang. El que mai van fer al País Basc, però, va ser assassinar talment la defectiva democràcia espanyola en nom de la unitat d’Espanya. Un cop el 155 va destruir les institucions catalanes —que encara no s’han recuperat, ni es recuperaran en molts d’anys possiblement—, va començar a exercir-se una gens subtil repressió contra la identitat catalana. Amb els polítics catalans subvertits, ja no es tractava d’agitar ocasionalment el fantasma de la demografia d’un país ocupat. Ara els espanyols activaven tots aquests efectius demogràfics per consumar l’Ulster que havien anunciat anys abans amb pompa amenaçadora. En aquesta maniobra, l’atac al català era crític i indispensable. S’havia d’anar més enllà que els cants de sirena que durant gairebé deu anys Ciutadans i Albert Rivera havien estat cantant; calia executar la mort de la llengua catalana com a element primordial de la identitat dels catalans. Amb l’ascens de Vox, els renovats franquisme i espanyolisme ja tenen la seva força de xoc per radicalitzar la derrota i reescriure la història de l’Espanya imperial castellana homogènia, en la qual Catalunya no existeix.
La derrota i la nova hora zero de 2017 estan en marxa i no s’han acabat encara. Tots els elements que esmentem es van desplegant. La força popular que es va manifestar tan majestuosament i efectiva el primer d’octubre ha entrat en un accentuat declivi. Som en un període terriblement recessiu. Mentre, la classe política, ahir com avui, s’abraça a l’espanyol a fi de salvar tot el que pugui, sobretot per conservar el poc poder i diner que resti a la neoautonomia catalana —les engrunes que ens queden després del saqueig colonial espanyol. En aquestes rebaixes polítiques tots els antigament dits partits independentistes han estrenat la conllevancia i col·laboració amb els espanyols. El cost és el declivi social i la decadència intel·lectual de Catalunya. Tal com Orwell va descriure a Homenatge a Catalunya, la propaganda incessant, la manipulació sistèmica i la mort de la intel·ligència de la Barcelona del 36 són les mateixes de la Barcelona del 2020.
La resiliència catalana —com la de tantes nacions— ha permès superar les hores zero anteriors. A cada bugada, però, sempre s’ha perdut un llençol. És essencial que en la tercera hora zero dels catalans no es perdi la bugada sencera i que aquesta derrota no sigui el declivi final de Catalunya.